J. A. AGUADO/EL RACÓ DEL LECTOR.
El Boris Izaguirre menys superficial i frívol
Boris Izaguirre, Tiempo de tormentas, Editorial Planeta, Barcelona, 2018, 501 pàgines, 22 €.
[dropcap]L'[/dropcap]
última novel·la del mediàtic Boris Izaguirre, el Truman Capote veneçolà, porta per títol Tiempo de tormentas. Gairebé el mateix títol que la pel·lícula de Pedro Olea del 2003 Tiempo de tormenta protagonitzada per Maribel Verdú i Jorge Sanz. Però en aquest mig centenar de pàgines el lector trobarà un escriptor que ens parla de la seva dislèxia, de l’assetjament cruel que va rebre, el paper de la seva mare en la seva vida i del seu país. Una novel·la plena de boires en la qual descobrim l’altra cara de l’escriptor conversador i divertit dels programes de televisió. Aquest mestre de la provocació es despulla mostrant la part més dolorosa de la seva adolescència.
Es tracta d’una d’aquestes novel·les en la qual el lector descobreix la part humana del provocador de Crónicas marcianas. El protagonista d’aquesta novel·la és el seu propi alter ego, un Boris Izaguirre que es presenta a Veneçuela per enterrar la seva mare acompanyat d’un amic, Fran: “Fran, siempre Fran, me acompañaba en la subida por el empinado jardín. Parecíamos los Pet Shop Boys en el funeral de alguna princesa europea”.
Estem davant l’inici més emotiu de totes les novel·les que ha escrit aquest mestre de la crònica sentimental de tota una generació. S’adreça a l’enterrament de la seva mare mentre els periodistes el cusen a preguntes estúpides que no respecten el seu dolor: “Allí sería el funeral por Belén Lobo. Mi mamá. Las dos maneras que a lo largo de cincuenta años tuve para llamarla. Las dos mujeres que había sido para mí.”
Boris Izaguirre escriu una autobiografia que li serveix per donar un repàs a la situació política de Veneçuela: “Son como el país, divididos ideológicamente pero unidos por una madre”. La crònica periodística de Veneçuela, el país que porta al cor i amb el qual està profundament en desacord amb la seva situació política actual.
Després d’un inici prometedor l’escriptor realitza un flashback narratiu que ens submergeix en els anys decisius de la seva vida. Sexualment marcada per la violació grupal sent menor, tenia 13 anys.
La vida d’un nen diferent als nens que l’envoltaven. Un adolescent precoç. Un home conscienciat amb la situació política i exiliat. Un escriptor que es reinventa en cada exili. Boris sempre juga a la frontera entre la ficció i la realitat, com va fer en obres com Azul Petróleo. Per sobre de tot en aquesta novel·la Boris s’acomiada literàriament de la seva mare. “Solo me voy a marchar. Sin llorar. Ya lloré por ti esas noches de hotel, en las giras de ballet, pensando que me perdía algo de ti, tus ojos, lo mal que caminabas, tu torpeza…” El lector de Tiempo de tormentas” trobarà al Boris més nu i no físicament, sinó emocionalment, a Boris més de veritat, malgrat tot plegat sigui una gran ficció.
J. A. Aguado
