- La petjada fossilitzada de rèptil, d’entre 230 i 240 milions d’anys d’antiguitat, és la millor conservada de totes les trobades fins ara a la península Ibèrica
- L’Institut Cusafont, l’única institució paleontològica del país amb una línia de recerca específica d’aquest període, procedirà al seu estudi i conservació
REDACCIÓ/CIÈNCIA. El director general d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni, Jusèp Boya, ha lliurat aquest matí en dipòsit definitiu a l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont la petjada fossilitzada de rèptil que es va trobar el passat mes d’abril a Olesa de Montserrat. El material paleontològic l’ha rebut el Dr. Salvador Moyà, director de l’IPC. A l’acte, també hi ha assistit l’alcaldessa d’Olesa de Montserrat, Pilar Puimedon, i els membres del Centre Muntanyenc i de Recerca Olesà, descobridors de la troballa.
La icnita de rèptil va ser trobada de manera fortuïta i l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat en va fer lliurament oficial al Servei d’Arqueologia i Paleontologia del Departament de Cultura per a la seva custòdia i protecció.
L’objecte té unes mides de 16 per 10 centímetres i conté la petjada de peu de l’icnogènere Isochirotherium, corresponent a rèptils antecessors dels dinosaures i cocodrils. L’aspecte d’aquests rèptils, anomenats arcosaures, era similar a la dels cocodrils actuals i també caminaven a quatre potes, però aquestes eren relativament més llargues i estaven en una posició més vertical que les dels cocodrils. Els arcosaures van dominar els ecosistemes terrestres posteriors a l’extinció de finals del Permià, el període més llarg de la història de la Terra, just abans de l’aparició dels dinosaures. La icnita d’Olesa de Montserrat correspon al Triàsic mitjà i és la millor preservada de totes les petjades fossilitzades trobades fins ara a la península Ibèrica.
El director general d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni ha explicat que el dipòsit definitiu a l’Institut Català de Paleontologia es fa amb l’objectiu de preservar la icnita trobada i contribuir a l’estudi i investigació de les espècies que habitaven la terra fa 230 milions d’anys. Segons Salvador Moyà, l’estat de conservació de la petjada fossilitzada és excepcional i conserva impressions del detall de les urpes i de la pell.
Precisament, fa pocs anys, a 2.800 metres de distància, van ser trobades altres icnites en el mateix nivell geològic, i també en aquest nivell se n’han localitzat recentment unes altres a Castellar del Vallès (Vallès Occidental). Aquestes troballes ja han estat publicades a revistes internacionals per investigadors de l’Institut Català de Paleontologia (ICP) i del Departament de Geologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Aquests tres jaciments són els únics de restes de rèptils de la península Ibèrica d’aquesta edat.
Ara, a partir del dipòsit definitiu que fa el Departament de Cultura a l’ICP, la icnita d’Olesa serà estudiada i eventualment publicada a la comunitat científica internacional per investigadors de l’institut i de la UAB. Aquesta troballa contribuirà al coneixement de les faunes triàsiques, tant a nivell ibèric com a nivell internacional, ja que es troba en un context geològic singular per a aquests tipus d’icnites. Per aquest motiu, es preveuen futures campanyes de camp per tal de trobar més restes i realitzar l’estudi geològic.
