TRIBUNA / JOAN TAMAYO SALA.
QUESTIONS A RESOLDRE PER L’AJUNTAMENT DE TERRASSA (1)
L’habitatge és imprescindible per al desenvolupament biològic (alberg, inclemències del temps…), personal (seguretat, benestar, intimitat…) i social (relacions de convivència, de veïnatge…) i és inseparable del progrés socioeconòmic: el seu accés és clau per aconseguir ciutats i societats sostenibles, segures i integradores.
L’habitatge és un dret fonamental recollit a la Declaració Universal dels Drets Humans i a la resta de Convencions que regulen els Drets Socials, així com a la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat. És un servei d’interès general que ha de ser jurídicament segur quant a la seva tinença, adaptat a les necessitats familiars, de qualitat, i ambientalment sostenible, accessible i assequible.
Primera Qüestió: Es compleixen aquestes premisses a la Tercera Ciutat de Catalunya que és Terrassa? Radicalment NO.
L’ús residencial del sòl és un dels usos més rellevants en l’àmbit urbà i un que configura i dona forma a les nostres ciutats. La idea mateixa de ciutat està lligada a l’existència d’habitatges o, dit d’una altra manera, l’habitatge fa ciutat.
La cohesió social és un concepte vinculat a la idea de solidaritat. El principi de solidaritat és present a la nostra pròpia Constitució (article 45.2); a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (art. 42 i 45); així com en diverses legislacions urbanístiques.
La cohesió social implica uns valors comuns i una cultura cívica, un cert ordre i control social, l’existència de solidaritat i la reducció de les disparitats en la riquesa; la presència de xarxes socials (la qual cosa recondueix parcialment a la idea de capital social) i un vincle personal amb el lloc on s’habita, amb el qual ha d’existir una identificació. L’article 3 del Reglament de desenvolupament de la Llei d’urbanisme de Catalunya defineix la cohesió social vinculada al desenvolupament sostenible i la relaciona amb l’habitatge.
Aquesta norma assenyala que una de les finalitats del desenvolupament urbanístic sostenible és la cohesió social «mitjançant la regulació de l’ús del sòl de manera que es fomenti la barreja equilibrada de grups socials, usos i activitats, i es garanteixi el dret dels ciutadans i ciutadanes a un habitatge digne i adequat.
La Llei catalana del dret a l’habitatge al·ludeix a la cohesió social en diverses ocasions, en l’exposició de motius (apartat IV) i en l’articulat: com a finalitat de la Llei, en aquest últim cas vinculada a la diversitat urbana (art. 3.n); definint-la en vinculació, de nou, amb la idea de diversitat i barreja en l’espai urbà (art. 16.1.d), com a condició d’existència del dret —implícit— a la ciutat, connectant-la de nou amb la idea de barreja urbana; com a principi inspirador de les activitats immobiliàries (art. 23); o com a pressupost habilitador per a l’exercici municipal de la potestat de declaració d’àrees urbanes de conservació i rehabilitació (art. 36).
Segona Qüestió: Compleix, per exemple, el projecte residencial del grup Acciona als terrenys de l’antiga fàbrica AEG, on es volen construir 785 habitatges nous, aquesta premissa? Creiem que NO!
Si seguim revisant la Llei d’Habitatge de Catalunya, trobem a l’article 4 el següent:
«Servei d’interès general
- El conjunt d’activitats vinculades amb el proveïment d’habitatges destinats a polítiques socials es configura com un servei d’interès general per a assegurar un habitatge digne i adequat per a tots els ciutadans.
- Als efectes de l’homologació amb la normativa europea en matèria d’habitatge, tenen la condició d’habitatges socials els habitatges que aquesta llei defineix com a destinats a polítiques socials, tant si són resultat de processos de nova construcció o de rehabilitació com si s’obtenen en virtut de programes socials de mediació i cessió».
Aquesta declaració de les polítiques públiques relatives als habitatges destinats a polítiques socials, o habitatges assequibles, com a servei d’interès general, implica l’existència d’una responsabilitat pública en la garantia de la provisió d’aquesta. En canvi, el 2021, ens seguim trobant amb una “preocupant” baixa inversió pública, en matèria d’habitatge assequible.
Mantenir i augmentar la despesa en habitatge, no només social sinó també assequible, amb una col·laboració privada o utilitzant els mecanismes innovadors que configuren noves formes d’organització de la societat i de les ciutats (Economia Social, Cooperativisme i altres), sembla un requisit per a aconseguir i reforçar la cohesió social urbana i el cercle virtuós amb altres polítiques públiques urbanes.
Tercera Qüestió: S’està invertint a Terrassa, en habitatge públic, el suficient i necessari? Resposta: Radicalment NO.
Quan parlem del Dret a l’Habitatge cal parlar de la vulneració integral de molts altres drets, i es condiciona el seu desenvolupament efectiu a nombrosos drets constitucionals: el dret a un medi ambient adequat o, en terminologia més moderna, el dret a la ciutat; el dret a la igualtat i a la no-discriminació; el dret a l’educació (en relació amb el collegi de la xarxa pública en què obtenen places els infants, i pel que fa a la relació entre el domicili dels infants i l’àrea urbana on es troba, la qual cosa provoca la segregació escolar de la població immigrant ja coneguda, malauradament, a la nostra ciutat, per exemple).
Les relacions entre l’existència (o no) de suficient habitatge assequible no segregat i la cohesió social són evidents. Si volem enfortir la cohesió social a Terrassa, la garantia i efectivitat del dret a un allotjament digne i adequat, són essencials.
Els nostres gestors públics han de tenir un coneixement adequat de les possibilitats (i els límits) de les seves competències i responsabilitats i un clar lideratge públic (en col·laboració amb el sector privat, O AMB QUI SIGUI), sense deixar de banda la CIUTADANIA, COM FA MASSA SOVINT), així com unes organitzacions públiques (en termes de personal, de transversalitat de polítiques públiques vinculades amb l’urbanisme i l’habitatge…) adients per a garantir la desitjada cohesió social.
El manteniment i la recuperació de la cohesió social en els nostres barris portarà a conservar i incrementar el nostre capital social i ha de formar part d’un nou model de ciutat (molt necessari) que ha de construir-se “democràticament”, entre tots i totes les ciutadanes. La prova evident la tenim, en les mobilitzacions valentes dels veïns i veïnes, afectades pel Projecte AEG, que ja porten molts mesos organitzats, o a les dues-centes persones que es van aplegar, en manifestació, el 24 d’octubre, en la convocatòria promoguda des de la plataforma Tu ets Entorns Terrassa sota el lema #SalvemElsBellots.
Què passa, per exemple, amb la revisió del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) del 2003 de l’Ajuntament de Terrassa? Per què no es revisa, quan ja fa molt de temps que es demana? En 18 anys s’han produït canvis importantíssims que l’han superat i l’han desactualitzat. El POUM 2003 s’orientava segons un objectiu de creixement quantitatiu, sobretot residencial, fruit de l’obsessió i els aires de grandesa d’anteriors dirigents (socialistes) de fer de Terrassa una gran capital i establir pretensions exagerades i despreocupades de la dimensió qualitativa. Cal superar conceptes, objectius i estratègies anacròniques.
Quarta Qüestió: Està demostrant l’actual govern municipal, està preparat per exercir una nova GOVERNANÇA a l’Ajuntament de Terrassa? Tenint compte que aquest concepte equival a:
- Tenir la capacitat suficient per exercir un lideratge en societats plurals i multicèntriques, complexes i dinàmiques.
- Capacitat d’interaccionar amb les organitzacions econòmiques i socials, així com en la capacitat per realitzar una gestió cooperativa de les relacions entre diferents nivells de govern.
- Capacitat d’adaptar-se a l’evolució de les necessitats i les demandes socials.
- Governar assumint el pluralisme, el conflicte i la diversitat.
- Governar tenint en compte els drets de proximitat i a partir d’assegurar la no vulneració de cap dret fonamental de la ciutadania.
- Governar sabent que significa una DEMOCRÀCIA REAL I PARTICIPATIVA, i no simplement “representativa”.
La resposta em temo molt que és: QUE NO!!
Joan Tamayo Sala
Advocat pels DDHH, membre Comissió DDHH-ICATER , Espai Drets i de l’Institut de Drets humans de CatalunyaJoan Tamayo Sala
