CONTES PER ENCÀRREC
QUIQUE SAIZ BUSQUETS
20/7/2023 | 10:20:32
Durant els anys que vaig passar amb els petits de la meva escola al Cicle Inicial de la Primària, vam reduir significativament la pols de les nostres aules i corredors gràcies, entre altres coses, a aquest conte que explicàvem als nostres alumnes. En el seu món màgic, la pols així personificada havia de quedar-se fora del pavelló d’aules. El conte ens va servir per motivar l’hàbit de fer servir l’estora abans d’entrar al pavelló. Molts pares me’l van demanar per explicar-lo també a les seves llars.
Vet aquí que diuen que la pols és molt llesta, presumida i xafardera. Diuen també que el que més li agrada és estar per sobre de tot, quant més millor. Espera amb ganes els dies de vent i els aprofita per alçar-se amunt, amunt… molt amunt. Així pot acostar-se al Sol i fer creure a petits i grans que és un núvol d’or resplendent. I ho aconsegueix quan bufa el vent.
És clar que, de vegades, quan tots admiren aquesta brillantor, el vent s’atura per agafar més aire i deixa de sostenir-la. Llavors la pols cau sense avisar sobre els caps dels seus admiradors i entra en els seus ulls, els molesta i tots marxen tossint, disgustats i decebuts dient: «No és un núvol d’or! Només es pols i terra! Marxem a casa!»
Els dies de pluja la pols es posa molt contenta. Té un pla per poder entrar a les cases i satisfer la seva curiositat: primer, amb una mica d’aigua, es disfressa de fang i es transforma en una de les millors joguines per als petits. Després espera pacientment que vinguin a jugar amb ella. Boles, boletes, cases i casetes, figures grans i figuretes. Els petits es passen hores i hores modelant amb fang sense parar!
Els nens i les nenes tenen molt clar que no poden entrar a casa amb les mans brutes i per això se les renten, però la pols no entra a les cases per les mans, no. Entra… pels peus! S’agafa amb força a les soles de les sabates. Especialment a les sabates que tenen coves i amagatalls a prova de les estores que hi posen a les entrades de les llars.
El pitjor moment per a la pols disfressada de fang és a l’entrada de la casa, perquè sap que allà l’espera la seva enemiga, l’estora. Afermada a la sola de la sabata crida amb força, encara que nosaltres no la sentim:
–Que no se’n recordi! Que no es fregui les soles de les sabates! Que no em faci caure a l’estoreta!
I, si en aquell moment, els petits se n’obliden o tenen pressa o mandra de fregar les sabates a l’estora, la pols, contenta, es desfà de la seva disfressa amb l’aigua i comença la invasió secreta d’una nova casa: cap els punts més alts des d’on tot es pot veure i ningú no la pot ni atrapar ni expulsar!
El conte contat ja està acabat i per la xemeneia es puja al terrat.
_
Quique Saiz és empordanès, pedagog i professor de Primària. És autor d’obres de teatre amb els seus alumnes com a projecte educatiu.
