J. A. AGUADO/CULTURA/LITERATURA/EL RACÓ DEL LECTOR
El Liceu es rendeix davant Michieletto i Alagna
L’esperit del Nadal s’ha apoderat del Gran Teatre de Liceu que estrena aquest mes il·luminació a la façana en un to blau aurora boreal. Tot estava a punt, a la porta del teatre cotxes oficials, senyal de presència d’autoritats com el predient de la Generalitat Quim Torra, la consellera Ester Capella i la directora general de l’INAEM, Amaia de Miguel, la cònsol de Polònia Karolina Cemka i nombrós públic que abarrotava les localitats amb olor de Nadal.
El Liceu amb una nota de veu a l’inici de la funció se sumava a la lluita contra la violència de gènere amb dues òperes que conviden a la reflexió sobre la societat mascilsta siciliana del segle XIX. L’amor, la gelosia, la societat patriarcal italiana, i la mort com a solució als problemes de l’amor es donen la mà a la Cavalleria rusticana (1890) de Pietro Mascagni òpera en un acte i Pagliacci (1892) òpera en dos actes de Ruggero Leoncavallo. Aquesta producció va tenir el Premi Laurence Olivier a Anglaterra al 2016. Les dues òpera comparteixen ambientació i escenografia com si es tractés de dues parts de la mateixa obra.
Les dues òperes són dos drama passionals, amb finals tràgics. El director d’escena italià Damiano Michieletto (1975) ha treballat per entrellaçar les dues peces amb detalls com a l’inici de la Cavalleria rusticana quan alguns personatges reparteixen fulletons i cartelleria que anticipen la segona peça. Damiano Michieletto signa la posada en escena com si d’un director de cinema es tractés, no és la primera vegada que trasllada a nous universos una òpera amb l’objectiu de reinventar i actualitzar-la, fer-la més emocionant per l’espectador. La idea funciona començant per les estrelles de la lírica que trepitgen a l’escenari: Roberto Alagna, Elena Pankratova, Elena Zilio, Aleksandra Kurzak, Mercedes Gancedo, Gabriele Viviani o Plsama Dyka. La direcció musical va a càrrec d’Henrik Nánási. Però la nit és de Roberto Alagna que repeteix en les dues òpera, en la primera com Turiddu i en la segona com Canio.
El llibret de Cavalleria rusticana és de Guido Mecasci i Giovanni Targioni-Tozzeti a partir d’un relat homònim de Giovanni Verga, un dels exponent de la literatura realista italiana de segle XIX i de l’anomenat verisme. D’altra banda Pagliacci s’inspira en un episodi ocorregut al pare de Leoncavallo. El pare del compositor va matar la seva dona en un escenari durant una funció. Estem davant d’una realitat social de violència masclista.
La potent posada en escena visual arrenca des del primer moment en què el cor està estàtic davant el cadàver, imatge congelada que obre i tanca de forma circular una estructura dramàtica en què es tanquen emocions explosives resoltes amb el poder de la sang i la irracionalitat. Tant Mascagni com Leoncavallo van portar a les seves obres la Itàlia rural realista i naturalistes on els triangles amorosos acaben amb un bany de sang i venjança. En el cas de Pagliacci vam jugar amb el matateatro al col·locar dins de l’escena un altre teatre on es represnta una història de comèdia de l’art. La persona turmentada que s’oculta sota de la màscara, en el joc de la interpretació dins de la interpretació, com en un joc de nines russes o caixes xineses.
Des del punt de vista tècnic apareixen imatges religioses que cobren vida, un edifici giratori que es va adaptant a cada escena, una il·luminació de rodatge de pel·lícula i un ciclorama en blanc i negre com si un núvol de tempesta acorralé els personatges víctimes del melodrama. Per descomptat un moment especial va ser quan va arrencar el prelucio o intermezzo de la Caballeria rusticana on l’orquestra ataca el moment previ a l’entrada a l’església dels personatges que ens porten a la memòria els protagonistade pel·lícules com El Padrí III de Coppola o Martín Scorsese on part important de la banda sonora de Toro salvatge es recolza en l’intermezzo. Una nit rodona en la qual l’esperit del Nadal es va colar per les escalinates del Gran Teatre de Liceu.
J.A. Aguado
