EL RACÓ LITERARI / CRISTINA GONZÁLEZ
El perquè d’escriure
“Píndoles de justicia poètica” per Cristina González
Per a mi, escriure, no és una qüestió de lliure albir, és un acte de supervivència. PAUL AUSTER
[dropcap]L[/dropcap]a raó d’escriure suposa, en la majoria dels casos, una variable de desconeixement insondable de la qual tracten de sortir aquelles persones que de manera més o menys reincident es deixen seduir pel blanc de la pàgina i la possibilitat de gargotejar-la, donant així regna solta al continu divagar del pensament.
És potser el dubte primigeni, la qüestió que perdura encara després d’anys d’escriptura i que resulta una de les preguntes que més es repeteixen en les primeres trobades amb els lectors, afortunats o no, dels textos que es produeixen. La causa d’escriure sol generar un gran interès tant en aquells que no senten la necessitat de redactar com en persones que dediquen la seva vida d’alguna forma a aquesta tasca.
L’art d’escriure històries està a saber treure del poc que s’ha comprès de la vida tota la resta, però acabada la pàgina es reprèn la vida i ens adonem que allò que se sabia en veritat no era res. ITALO CALVINO
Tant d’interès per les causes a vegades resulta afalagador mentre que en unes altres origina una certa incomoditat perquè la resposta mai resulta completa. De totes les justificacions a l’explicació del fet d’escriure i encara amb el reconeixement d’un desconeixement conscient, les raons podrien englobar-se en una motivació general comuna a totes: l’autoconeixement.
No hi ha expressió humana que no resulti un acte de comunicació. I tota comunicació cap als altres i cap a un mateix té una motivació que és la de conèixer-nos i donar-nos a conèixer. Entendre les nostres motivacions i les nostres inquietuds, potenciar les nostres habilitats i acceptar les nostres limitacions, buscar objectius i descobrir pors són part de l’autoconeixement. Escriure ens permet aprofundir en aquest autoconeixement perquè deixa al descobert aspectes inconscients en les paraules que utilitzem i en aquelles que evitem, en les estructures i en les temàtiques que s’aborden. Les paraules solen ser fugaces i sovint són recordades de manera esbiaixada mentre que el llenguatge escrit perdura inalterable permetent una anàlisi i una reflexió més profunda sobre el seu contingut.
Reconèixer-se en l’escriptura sol ser un dels dilemes d’aquella persona que decideix escriure de forma continuada durant llargs períodes. Sentir-se identificat, expressar part de si mateix pot ser complex i aprendre traslladar l’essència del missatge en les paraules als altres amb una correcció, un deure en un escrit de qualitat.
Jo mai busco temes, deixo que els temes em busquin i jo els eludeixo, però si el tema insisteix, jo em resigno i escric. JORGE LUIS BORGES
Sovint els escriptors es queixen de les censures i de la rigidesa que alguns elements externs o d’aquelles persones els qui han d’editar els seus textos imposen per a la publicació dels seus textos perquè se senten traïts quan els canvis suposen una pèrdua quantitativa i qualitativa d’allò que ells buscaven transmetre. Les paraules parlen, tant aquelles que s’escriuen com aquelles que s’intueixen.
En moltes ocasions els bons autors són també grans observadors de la realitat, persones que senten passió per detenir-se a saber què succeeix més enllà de la seva pell, en altres coneixements i postures diferents. A vegades resulten inconformistes o crítics. Cap autor té una postura calma i indiferent amb el que succeeix al seu voltant. Escriure suposa en casos una vàlvula de regular la tensió i la necessitat de fer patent aquest inconformisme, d’expressar tot el que està bullint al seu interior. Altres vegades és la necessitat d’omplir un interior de buits, completar la solitud o la insatisfacció amb la companyia i la comprensió de la tristesa. En aquests casos l’escriptura ajuda a prendre distància i sospesar les emocions i la seva percepció d’absolutes.
Escriure, per tant, traspassa sempre la voluntat de l’autor i s’enllaça amb la necessitat. Escriure és un camí en l’eterna cerca de la persona per conèixer, per mirar dins mentre observa fora permetent a la persona deixar mitjançant les paraules la seva perspectiva personal d’aquesta il·lusió canviant que anomenem simplificadament “realitat”.
La perfecció no s’aconsegueix quan hi ha res més a afegir sinó quan no queda res més per llevar. ANTOINE DE SAINT-EXUPÉRY
Cristina González.
