CARLES VIÑALS/CULTURA.
[dropcap]E[/dropcap]l divendres 27 d’octubre, el pintor d’origen Noruec i nascut al barri de Sant Gervasi, a Barcelona l’any 1950, va estrenar l’exposició “Projecte DM” amb una col·lecció de 54 dibuixos a l’aquarel·la.
Hans no es defineix dins de cap corrent pictòrica; crea el seu estil propi, amb dibuixos d’icones que li venen al cap, amb moments d’inspiració. Segon Hans, el procés inspirador dels seus dibuixos es descriu en el següent comentari:
“El llibre va aparèixer a les meves mans; va ser un regal de la meva mare. A les poques pàgines de lectura, molt poques, vaig entendre que es tractava d’un d’aquests llocs de l’ànima que em commouen, que m’impulsen a seguir, i no només llegint, sinó prenent notes, fixant-me, fent meva aquella revelació poètica.
No vaig trigar gens a voler pintar sobre aquest llibre. Llavors vaig passar a la primera fase, la que solc celebrar sempre que la longitud del text m’ho permet: fer meu el llibre copiant les seves paraules a mà. (Pot semblar un ritual secundari, però per a mi és gairebé una necessitat.)
Després van néixer petits dibuixos, anotacions espontànies a partir de paraules, reflexions, expressions o simples detalls idiomàtics; deixava de costat les paraules cultes, infreqüents, que encara visitant el diccionari no m’afegien gran cosa al sentit global perquè es tractava de qüestions d’estil.
Després dels primers dibuixos van aparèixer les formes, que vaig veure que eren 114. La xifra no em va espantar. La xifra no era l’important, sinó l’esperit que el llibre em regalava en forma de vibracions que em feien sentir com a meu el que Antonio Gamonedaescrivia.
De les 114 formes vaig menysprear algunes i em vaig quedar amb 100. Vaig començar per agrupar-les per idees, per afinitats, per conceptes, tot sempre segons la forma dibuixada, mai tenint en compte possibles simbolismes o associacions d’idees entre el text o el seu esperit i qualsevol de les formes.
El meu treball començava –crec– bé, perquè era pintura, o pre-pintura, però no il·lustració, decoració o traducció d’un text en espanyol a un relat de signes.
Una vegada vaig tenir alguns grups vaig pensar a realitzar-los gairebé com un fitxer de possibilitats, cosa que hagués estat bé i que no descarto fer més endavant, però vaig preferir deixar aquesta via i pintar tan sols unes quantes d’aquelles formes en formats i tècnica iguals, per tenir així una espècie de tronc vertebrador a partir del com continuar.
Van ser dotze pintures sobre taula, i dels seus lemes va desaparèixer qualsevol referència a paraules, frases o idees del poemari: tan sols DM i un nombre ordinal (DM com a referència a Descripció de la Mentida).
Després ja vaig poder continuar i ho vaig fer amb allò que tènia a mà, ja anessin marcs de formes curioses, aprofitats d’algun enderrocament, o papers, teles i fustes que anava incorporant a la base física de la col·lecció, o això que jo crido habitualment sèrie.
I després, cada forma, alguna d’elles present en més d’una peça, va trobar el seu lloc, sense forçar a cap d’elles a estar per damunt o per sota de les altres. Ho hagués pogut aconseguir igualment si hagués emprat formats i materials idèntics, però vaig creure millor deixar-me anar a l’aventura de construir un entramat pictòric espontani, sense límits.
Queda per fer el gros, vull dir el desmanegat, el monumental, el laboriós; queden per construir estructures corpòries, grups d’objectes, de pintura, d’elements que conjuntament edifiquin un nou espai expressiu –o tal vegada tan sols complementari– per a la meva visió de Descripció de la Mentida.
Però no queda per fer per cap altra raó sinó perquè ara mateix no tinc manera encara de mostrar el conjunt de les 54 peces que ja existeixen; per tant, pretendre trobar un espai i una acceptació pel que queda per fer em sembla impracticable de moment: no sabria on ficar-ho ni com conservar-ho.
Per això em conformo amb mantenir vives les idees i algunes anotacions sobre aquest tema, a més d’algunes maquetes molt primitives del treball que m’agradarà fer més endavant sobre aquest mateix text, enllaçat amb les pintures i dibuixos ja existents.
Aquesta classe de projectes no són molt del grat dels responsables d’exposicions que un va coneixent, perquè la seva realització exigeix espai i una atenció que potser considerin excessiva. En fi, comprenc que sigui així, si realment és així, però haig de continuar prenent notes i treballant”.
A partir de la vivència extraordinària en la lectura del poemari Descripción de la Mentira, del poeta Antonio Gamoneda”
Així el descriu Verónica Ribera-Sterner:
“Un projecte que s’em escapa una mica; aixó es el que trobo en aquestes 54 peces que Hans Móller (Barcelona, 1950) proposa en una primera instancia.
Puc dir-ho així per que el conec prou: te mes carpetes amb material relatiu al poemari Descripción de la Mentira, com hi ha carpetes que mai s’han tancat encara a l’entorn d’altres temàtiques; i continua obrint carpetes.
Que se m’escapi el projecte es només una manera de dir, una forma de posar-me al costat de tantes persones que buscaran arreu i que segurament diran que hi troben a faltar una relació estreta i estricta entre les pintures i el poemari.
Antonio Gamoneda ho explica millor que jo en una frase que he trobat en una de les cartes que li adreçava al pintor: <…usted, a mi juicio, no ha buscado una “ilustración” a mi texto, sino una respuesta impulsiva que no refiere nada, pero que dialoga emitiendo usted sus propios pronunciamientos gestuales…>.
Vist així ja no se’ns escapa: son pintures, son objectes, son feines personals, son frases no verbals d’un dialeg al que hi som convidats”.
Verónica Ribera-Sterner.
Actualment, Hans està preparant una nova col·lecció de pintures amb una orientació diferent i totalment nova. La majoria d’ells, s’inspiren en la novel·la “Oficio de Tinieblas 5″, de Camilo José Cela.
El pintor ens comenta que li va regalar un quadre representatiu de la seva obra a Camilo José Cela per al seu 70è aniversari.
Aquesta exposició romandrà oberta fins al pròxim 10 de desembre a l’Espai 1, centre cultural de La Granja, a la plaça de l’Era de Santa Perpètua de la Mogoda.
A banda de la pintura, Hans es un acordionista reconegut a molts indrets, amb un ampli ventall de peces interpretades amb aquest instrument i que fa un nombre important de concerts cada any; entre ells els més destacats són la participació en la trobada d’acordionistes del Pirineu a la Seu d’Urgell i la trobada d’acordionistes de Maçaners.
El proper dissabte dia 4 actua al 7è concert d’acordionistes a Sant Feliu de Codines.
Des de Diari Sant Quirze, us animem a visitar aquesta exposició, que de ben segur, no ús deixarà indiferents.
Reportatge i fotografies: Carles Viñals.
