PHIL CONNORS/TRIBUNA
El racó de pensar
El racó de pensar es aquell lloc on es reflexiona sobre el que s’ha fet. El perquè s’ha obrat incorrectament segons paràmetres establerts i socialment acceptats.
El racó de pensar es per edats infantils; es quan el caràcter es forma i cal que ho faci de manera socialment normalitzada per tal que no pugui esser assenyalat amb el dit o, pitjor, estigmatitzat.
Abans es mirava cara la paret, i fins i tot es ridiculitzava vestint orelles de burro. Ara és el racó de pensar i sense orelles; però no cal que físicament sigui un racó, pot ser qualsevol lloc: l’important es el que s’hi fa durant l’estona que s’hi està, no pas a on.
La gent que te poder, polític, empresarial, industrial, institucional, educatiu, qualsevol persona amb atribucions per decidir damunt de persones que han d’obeir hauria de passar cada dia una estona al racó de pensar.
Reflexionar sobre les decisions presses, sobre els comentaris i valoracions fetes en veu alta de la feina del personal al seu càrrec. Sobre el seu comportament en les reunions i en les trucades telefòniques. Sobre les relacions socials i humanes amb l’entorn.
Mitja horeta al dia, ¿què? ¿què es massa? Vint minutes doncs, va un quart d’hora i d’aquí no baixo. Darrera oferta: 10 minuts.
Qui te poder te una enorme responsabilitat. El poder mal entès, mal administrat, tendeix a embrutir les persones, a enterbolir el seu raonament, a sublimar baixos instints, a exultar passions.
Exercir poder es quelcom llaminer, però per això mateix ha de ser contingut ja que excedir-se pot provocar danys i no tant en qui ho fa, qui juga amb foc…, sinó amb qui ho rep i això pot tenir perdó però no justificació.
El racó de pensar hauria de ser obligatori, s’hauria d’ensenyar a seminaris de formació empresarial i gestió d’equips de treball.
Coaching, psicoanàlisi, meditació, retir espiritual, higiene mental fins i tot sessions de massatge oriental, son diferents noms, diferents disciplines per referir-se a aquest procediment tan antic com la humanitat que suposa dedicar una estona diària a reflexionar sincerament sobre el que s’ha fet, perquè s’ha fet i si s’hauria o no d’haver fet i de quina manera.
Però no hi ha temps per quelcom tan trivial i gratuït, per les altres activitats si: es programen a l’agenda i costen diners; seure al racó de pensar no te glamur. ¿Com explicar-ho a la resta? Ningú ho entendria i qui ho fes s’avergonyiria.
Potser al racó de pensar no hi haurien d’anar només els infants com a càstig, potser hi hauria de passar tota la classe abans de tornar a casa, com un exercici més, com una assignatura: millorar l’empatia i ajudar a fer un mon més humà.
I convertir-ho en un hàbit que no desaparegui amb l’edat i es mantingui al llarg de la vida.
Phil Connors.
