El triomf de la mediocritat. Phil Connors

TRIBUNA / PHIL CONNORS. 

El triomf de la mediocritat.

Quan s’anomena algú per fer de ministre, automàticament se senten veus a favor i en contra de l’elecció. Poques vegades es te informació suficient per avaluar la idoneïtat de la candidatura però en el cas d’en Miquel Iceta, a Catalunya, se’n te molta d’informació, massa potser, i faculta sobradament per emetre un veredicte estirant la ma i baixant el polze.

I és que en un país tradicionalment amb taxa d’atur elevada, contractes temporals i precaris, amb un sou mínim interprofessional de cartó, amb joves havent de buscar feina a l’estranger, amb joves amb titulacions acadèmiques brillants, i màsters dels de veritat, treballant de repartidors, que els funcionaris tinguin contracte indefinit i alguns càrrecs polítics sous vitalicis fa mal.

I mira els primers encara han d’aprovar unes oposicions però als segons no se’ls requereix res més que trajectòria dins d’un partit.

Com ha fet tota la vida en Miquel Iceta, al que li van fer la traveta (disculpeu però el rodolí sortia sol) quan anava a endropir-se a la butaca de president del Senat, però que ara s’ha saltat tot confinament i ha arreplegar un ministeri.

I és que en Miquel Iceta és un funcionari de la política. Va aparcar els estudis, no te cap titulació i no se li coneix cap feina que no sigui fer política, que no fer de polític, que encara que sembli el mateix no ho és.

Ha fet de la política un ofici amb benefici i ara s’ha assegurat definitiva i àmpliament la jubilació. Ha fet un vitalici que res a veure amb el que anuncien per la tele la Mari Pau Huguet i la Concha Velasco.

I és que entre ser oportú i oportunista, en el seu cas, poca distància. Ha estat en tots els PSC, o sigui des de que es va fundar fins avui. Ha vist marxar centenars de companys i companyes, amb l’emprenyament de veure com aquell partit ha esdevingut aquest. I ell, impertèrrit, ha combregat a cada moment amb el que tocava per no perdre el seient en el partit ni l’escó en el parlament. Es jugava el sou. Iceta es un flam que balla tota l’estona i mai es tomba. Un saltamartí que sempre queda dempeus.

Fer política a Catalunya contra els catalans te premi directe a Madrid. I la foto en la manifestació amb la dreta li va donar el bitllet. Cap altre polític d’altura de les diferents etapes del PSC, hagués caigut tant baix. Però Iceta està clar que no te alçada.

Donar-li un ministeri és reconèixer el triomf de la mediocritat. Per gris i sempre a l’ombra, ningú recorda el seu pas pels diferents càrrecs i, en els moments decisius, com a candidat del PSC a la Presidència de la Generalitat, resultats penosos.

Però això si, va ajudar a enterrar la C del PSC i convertir-lo definitivament amb una franquícia del PSOE i aquesta fidelitat ha acabat essent recompensada.

Com diu en Sánchez per justificar el nomenament: “Es un político muy conocido” o sigui l’equivalent al “Los catalanes hacen cosas” del Rajoy: allò que es diu quan no es sap que dir.

I ara al PSC ni primàries ni romanços, que a Madrid han tocat a sometent de nou contra l’independentisme i els militants muts i a la gàbia i els votants ja saben de quin pal va la cosa.

Phil Connors.