El valor del ritual
El marcat matís individualista de l’estil de vida actual, replet de apel·lacions a l’ego i a la diferenciació dels altres, d’identitats líquides i escenaris canviants, li resta rellevància a un fenomen tan típicament humà com són els rituals. Una forma d’interacció cada vegada més menyspreada per la seva falta de “autenticitat”, la seva artificiositat i l’aparent absència de propòsit evident. No obstant això, malgrat aquesta reculada en societats com l’occidental, els humans vivim majoritàriament envoltats de rituals.
Què seria exactament un ritual? En un primer cop d’ull, la frontera entre ritual, hàbit o costum no sembla massa clara. Fins a temps recents l’antropologia s’havia encarregat d’identificar els rituals i la varietat de definicions era àmplia. Afortunadament sembla que la psicologia s’ha sumat a l’estudi d’aquest tipus d’activitats, donant lloc a un renovat interès. En general es tracta d’un conjunt de pautes estereotipades d’accions predefinides, repetitives i rígidament estructurades. Aquesta invariabilitat ho diferencia de l’hàbit, que té més o menys marge de maniobra; si un ritual s’executa incorrectament s’ha de repetir de nou perquè faci efecte.
Encara que pugui semblar estrany, no són únicament col·lectius. Cada ésser humà atresora la capacitat d’establir els seus propis rituals individuals, com els nens petits i els seus rituals de tipus màgic quan es van al llit sols o davant qualsevol situació que els pugui generar ansietat – i que els pares els ensenyen -. Un exemple patològic molt conegut ho constitueixen les persones amb trastorn obsessiu-compulsiu i els seus rituals compensatoris contra els pensaments intrusius. En altres paraules, sembla existir certa tendència a participar en rituals, encara que siguin privats.
Sembla evident que ens predisposem des de nens a activitats rituals, que estarien relacionades amb el desenvolupament cognitiu i emocional (Evans, 2000). Però per la seva naturalesa, no és fàcil albirar quin sentit pot tenir una activitat tan estereotipada. El problema per a la comprensió del ritual és que no hi ha un benefici extern visible i directe; els avantatges de seguir-lo són opacs al no haver-hi una connexió directa entre les accions i les conseqüències. No obstant això, des d’esportistes a militars, passant per practicants de totes les religions fins a supersticiosos en general, o nens espantats, és una pràctica comuna que aporta beneficis psicològics no sempre evidents.
Eric Berne postulava en la seva teoria sobre la comunicació humana (1961), que el primer estadi d’interacció amb altres persones era el ritual. Seguir unes pautes conegudes i compartides per tots tindria un efecte tranquil·litzador en tant preserva la nostra privacitat i ens permet passar per esdeveniments socials tan emotius i crucials com pugui ser un funeral o unes noces sense el risc de sentir-te jutjat negativament pel grup social. De fet, la major part dels canvis transcendentals en l’estatus social d’una persona en la seva comunitat de pertinença es veuen marcats per algun ritu de pas, com la transició de l’adolescència a la vida adulta, la fundació d’una família o per descomptat, el temut final de la vida.
Una dels avantatges dels rituals col·lectius està relacionada amb la prosocialitat: en un curiós experiment, Fisher (2013) va comprovar que després d’un ritual compartit, els membres de diverses comunitats de Nova Zelanda – no només religioses; des de grups de jugadors de pòquer fins a lluitadors de capoeira – eren més propensos a l’afinitat subjectiva amb els seus semblants, la sensació d’unitat amb els altres i les conductes caritatives. Molt més com més estereotipat era el ritual. Pel que sembla, imitar postures, moviments i vocalitzacions afavoreixen aquests beneficis psicològics.
L’objectiu d’un ritual, ja que no és evident ni tampoc instrumental – no és un mitjà per a aconseguir una fi determinada -, entraria en el terreny del simbòlic, i per tant d’alguna forma en allò “sagrat”; ens referim al fet de compartir conviccions morals amb els altres participants, la qual cosa ens ajuda a predir el comportament d’aquestes persones. L’adolescent que se sent acceptat com un adult, qui es reforça en la seva pertinença a la comunitat, o qui obté una tranquil·litat davant l’ansietat d’allò desconegut, troba un consol en aquestes accions tan repetitives.
Xygalatas (2013) i Hobson (2017) proposen algunes funcions reguladores dels rituals: ajuden una millor regulació emocional d’experiències negatives com la por, l’estrès o la tristesa, augmenten el sentit de connexió social amb els altres i el compliment de metes col·lectives. Hobson fa una interessant distinció entre els processos de baix a dalt, que impliquen l’esforç atencional i de memorització que fem quan segmentem la seqüència d’accions i estem pendents del que toca a cada moment, i l’ordre i control implicats en les seqüències de moviments a realitzar, i els processos de dalt a baix: aquests provenen de la nostra cognició més que de les conductes i tenen a veure amb les expectatives i les interpretacions que fem del ritual.
Watson i Jones (2016) proposen que els rituals ajuden a organitzar la vida grupal, ja que resolen els problemes adaptatius de viure en grup: com identificar als membres del grup i distingir-los de la resta, disposar de formes predefinides de demostrar compromís amb els valors del grup, facilitar cooperació mitjançant coalicions socials i incrementar la cohesió social. Com més complex és un ritual, més difícil és de simular i per tant major sensació subjectiva de comunitat genera (Xygalatas, 2013).
En definitiva, els rituals aconsegueixen calmar emocions negatives, encara que sigui momentàniament i ens proporcionen sensació d’estar acompanyats en moments difícils, a més de millorar el nostre autoconcepte i obrir-nos als altres. Avantatges als quals sembla que estem renunciant en honor d’apreciar més el disposar de connexions individuals de tipus íntim, que no obstant això requereixen molta més dedicació i presència, a part de ser més inestables com a font de suport social – donada la major dependència i força del vincle i menor suport grupal -. Per molt artificials que ens semblin les accions implicades en els rituals, sembla evident que ofereix una sèrie de compensacions a canvi d’un escàs risc psicològic, per la qual cosa potser estem – de nou – enaltint en excés els valors de l’individualisme i oblidant que el que ha fet a Homo sapiens triomfar com a espècie és la seva capacitat de col·laborar i organitzar-se en grups grans amb un objectiu comú.
Àlex García
Psicòleg i Psicoterapeuta.
ooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooo
El valor del ritual
El marcado matiz individualista del estilo de vida actual, repleto de llamamientos al ego y a la diferenciación de los demás, de identidades líquidas y escenarios cambiantes, le resta relevancia a un fenómeno tan típicamente humano como son los rituales. Una forma de interacción cada vez más despreciada por su falta de “autenticidad”, su artificiosidad y la aparente ausencia de propósito evidente. Sin embargo, a pesar de este retroceso en sociedades como la occidental, los humanos vivimos mayoritariamente rodeados de rituales.
¿Qué sería exactamente un ritual? En un primer vistazo, la frontera entre ritual, hábito o costumbre no parece demasiado clara. Hasta tiempos recientes la antropología se había encargado de identificar los rituales y la variedad de definiciones era amplia. Afortunadamente parece que la psicología se ha sumado al estudio de este tipo de actividades, dando lugar a un renovado interés. En general se trata de un conjunto de pautas estereotipadas de acciones predefinidas, repetitivas y rígidamente estructuradas. Esta invariabilidad lo diferencia del hábito, que tiene más o menos margen de maniobra; si un ritual se ejecuta incorrectamente se ha de repetir de nuevo para que surta efecto.
Aunque pueda parecer extraño, no son únicamente colectivos. Cada ser humano atesora la capacidad de establecer sus propios rituales individuales, como los niños pequeños y sus rituales de tipo mágico cuando se van a dormir solos o ante cualquier situación que les pueda generar ansiedad – y que los padres les enseñan -. Un ejemplo patológico muy conocido lo constituyen las personas con trastorno obsesivo-compulsivo y sus rituales compensatorios contra los pensamientos intrusivos. En otras palabras, parece existir cierta tendencia a participar en rituales, aunque sean privados.
Parece evidente que nos predisponemos desde niños a actividades rituales, que estarían relacionadas con el desarrollo cognitivo y emocional (Evans, 2000). Pero por su naturaleza, no es fácil vislumbrar qué sentido puede tener una actividad tan estereotipada. El problema para la comprensión del ritual es que no hay un beneficio externo visible y directo; las ventajas de seguirlo son opacas al no haber una conexión directa entre las acciones y las consecuencias. Sin embargo, desde deportistas a militares, pasando por practicantes de todas las religiones hasta supersticiosos en general, o niños asustados, es una práctica común que aporta beneficios psicológicos no siempre evidentes.
Eric Berne postulaba en su teoría sobre la comunicación humana (1961), que el primer estadio de interacción con otras personas era el ritual. Seguir unas pautas conocidas y compartidas por todos tendría un efecto tranquilizador en tanto preserva nuestra privacidad y nos permite pasar por eventos sociales tan emotivos y cruciales como pueda ser un funeral o una boda sin el riesgo de sentirte juzgado negativamente por el grupo social. De hecho, la mayor parte de los cambios trascendentales en el estatus social de una persona en su comunidad de pertenencia se ven marcados por algún rito de paso, como la transición de la adolescencia a la vida adulta, la fundación de una familia o por supuesto, el temido final de la vida.
Una de las ventajas de los rituales colectivos está relacionada con la prosocialidad: en un curioso experimento, Fisher (2013) comprobó que, tras un ritual compartido, los miembros de diversas comunidades de Nueva Zelanda – no sólo religiosas; desde grupos de jugadores de póker hasta luchadores de capoeira – eran más propensos a la afinidad subjetiva con sus semejantes, la sensación de unidad con los demás y las conductas caritativas. Tanto más cuanto más estereotipado era el ritual. Al parecer, imitar posturas, movimientos y vocalizaciones favorecen estos beneficios psicológicos.
El objetivo de un ritual, ya que no es evidente ni tampoco instrumental – no es un medio para alcanzar un fin determinado -, entraría en el terreno de lo simbólico, y por tanto de alguna forma en lo “sagrado”; nos referimos al hecho de compartir convicciones morales con los demás participantes, lo que nos ayuda a predecir el comportamiento de estas personas. El adolescente que se siente aceptado como un adulto, quien se refuerza en su pertenencia a la comunidad, o quien obtiene una tranquilidad ante la ansiedad de lo desconocido, encuentra un consuelo en estas acciones tan repetitivas.
Xygalatas (2013) y Hobson (2017) proponen algunas funciones regulatorias de los rituales: ayudan a una mejor regulación emocional de experiencias negativas como el miedo o la tristeza, aumentan el sentido de conexión social con los demás y el cumplimiento de metas colectivas. Hobson hace una interesante distinción entre los procesos de abajo arriba, que implican el esfuerzo atencional y de memorización que hacemos cuando segmentamos la secuencia de acciones y estamos pendientes de lo que toca en cada momento, y el orden y control implicados en las secuencias de movimientos a realizar, y los procesos de arriba abajo: estos provienen de nuestra cognición más que de las conductas y tienen que ver con las expectativas y las interpretaciones que hacemos del ritual.
Watson y Jones (2016) proponen que los rituales ayudan a organizar la vida grupal, ya que resuelven los problemas adaptativos de vivir en grupo: cómo identificar a los miembros del grupo y distinguirlos del resto, disponer de formas predefinidas de demostrar compromiso con los valores del grupo, facilitar cooperación mediante coaliciones sociales e incrementar la cohesión social. Cuanto más complejo es un ritual, más difícil es de simular y por tanto mayor sensación subjetiva de comunidad genera (Xygalatas, 2013).
En definitiva, los rituales consiguen calmar emociones negativas, aunque sea momentáneamente y nos proporcionan sensación de estar acompañados en momentos difíciles, además de mejorar nuestro autoconcepto y abrirnos a los demás. Ventajas a las que parece que estamos renunciando en aras de apreciar más el disponer de conexiones individuales de tipo íntimo, que sin embargo requieren mucha más dedicación y presencia, aparte de ser más inestables como fuente de apoyo social – dada la mayor dependencia y fuerza del vínculo y menor soporte grupal -. Por muy artificiales que nos parezcan las acciones implicadas en los rituales, parece evidente que ofrece una serie de compensaciones a cambio de un escaso riesgo psicológico, por lo que quizá estemos – de nuevo – ensalzando en exceso los valores del individualismo y olvidando que lo que ha hecho al Homo sapiens triunfar como especie es su capacidad de colaborar y organizarse en grupos grandes con un objetivo común.
Àlex García.
Psicólogo y Psicoterapeuta.
