EL RACÓ LITERARI / CRISTINA GONZÁLEZ
Elfriede Jelinek. Incomprensió que captiva
“Píndoles de justicia poètica” per Cristina González
[dropcap]N[/dropcap]o tots els poetes ens han de donar la satisfacció. A vegades, allò que resulta un repte és el que ens atreu, allo que ens acaba proporcionant una recompensa major. Això és la poesia d’Elfriede Jelinek. Té una poesia estranya, diferent, gairebé única. Es podria jutjar de terrible, crua, violenta, complexa però també de colpidora i fascinant. Potser com ens resulta, a vegades, la vida.
Elfriede Jelinek no és una autora dolça i complaent. No és una escriptora que ajudi i acompanyi al lector en el camí i aplani les dificultats que comporta qualsevol viatge literari. És poc compassiva: no s’ofereix generosa al lector, són ells els que han de buscar com orientar-se, interpretar i tractar de respondre a les preguntes que en obrir una de les seves obres sorgiran ja des de bon comencament. És una autora per a aquells que no defugen de saltar i bussejar en les profunditats de la seva ànima.
el cel és un punt arbitrari del perímetre del cercle
ciel o el cel és la fi del radi
cel la meva resta s’aferra al punt que s’encongeix en mi
i donem una puntada groga la
llet les peres es vessa pa
serà o riu en mi en el punt cel………
és un clam de mort de les peres
és una tanca sense resta a baix.
Jelinek escriu només per a ella, per a obrir-se les entranyes i examinar-les, aprendre de si mateixa i sortir més reforçada de l’experiència. Com els succeeix a molts autors, el seu motor a l’hora d’escriure és el dolor, la incomoditat, aquella situació que es fa insostenible i que ens insta a generar un canvi. Escriure fa mal, però encara més allò sobre què s’escriu. Les paraules poden ser la ferida, però també la bena i la medicina. En escriure, Jelinek s’endinsa en si mateixa, no li fa por mirar cap a dins i veure’s trencada, incompleta o imperfecta. Tot això li fa evidenciar la necessitat mateixa del canvi i, amb aquesta constatació, la seva escriptura va evolucionant i transformant-la. També transforma al lector que valentament s’acosta i es deixa colpejar per les seves paraules.
Les seves paraules poden tallar, ferir a vegades unes certes sensibilitats. Encara que es claven, la seva permanència pot fer sorgir una saviesa, temps després. La poesia d’Elfriede són llavors que han de ser conreades amb paciència per a donar fruit. Després d’un temps s’entén millor tot el significat bolcat en els seus versos.
a través
dels confins del món
com a peles d’ou
penetren records
ressona
en mi
les núpcies
del corb
una altra ronda més
de vi
estic en els núvols
torres clares
voletegen
sempre
en cercle
records
els veus
travessar
totes les parets
Els seus poemes són enigmàtics, plens de símbols, al·legories, metàfores, recursos de les paraules que imprimeixen un ritme vertiginós a la lectura i, a vegades, sembla caure a pes sobre el lector. Són com les gotes de pluja que xopen i temps després, potser després de diverses lectures, troben la connexió amb l’experiència del lector.
Avui dia gairebé res ens sorprèn. Habitualment, les coses estan preparades i presentades de tal forma que no hem de fer cap esforç per a consumir-les. Això ens ha tornat indolents, poc crítics i exigents amb la cultura. Llegir a Jelinek requereix una certa reflexió, aquest esforç de passar per un lloc incòmode que ens ofereix un dubte: si el que hi ha darrere ens farà sentir l’emoció que ja només ens envaeix de manera esporàdica. És tota una declaració d’intencions: cerca sense buscar al lector exigent, compromès i salvatge, com ella mateixa.
Cristina González.
