Dijous,30 maig, 2024
IniciA PORTADA“Els introvertits també volen amics”. Psicodefensa Personal per Àlex García

“Els introvertits també volen amics”. Psicodefensa Personal per Àlex García

Els introvertits també volen amics

Dins dels motius més freqüents de consulta al psicòleg es troba sens dubte la petició de voler “ser més extravertit”. La persona demandant part de la base que aconseguir això millorarà sens dubte les seves relacions interpersonals, una esperança recolzada en una forta demanda social de projectar-nos cap a fora. Sigues la teva pròpia marca, ven-te a tu mateix, fes-te notar, que els altres et vegin. Solen envejar la capacitat dels seus coneguts més sociables, que “no tenen problemes per a parlar amb tothom” i es conceben per tant inferiors i inadequats en comparació. No és estrany que en aquestes condicions presentin quadres d’ansietat – de tipus social, sobretot – o depressió de diversa intensitat.

Fins i tot els manuals de psicologia de la personalitat reforcen aquesta visió positiva dels extravertits, quan afirmen que la persona que posseeix aquest tret en major mesura tendeix a ser “molt dinàmica, activa, enèrgica, dominant i loquaç” mentre que la seva contrapartida es descriu com “com poc dinàmica i activa, poc enèrgica, submisa i taciturna” (Big Five Questionnary, versió espanyola). Qui no voldria ser extravertit en aquestes condicions? No és d’estranyar que hi hagi estudis que relacionen una alta extraversió amb menor ansietat social (Delgado i cols. 2018): si percebem que estem en la “línia correcta” és més probable que ens sentim més còmodes interactuant amb uns altres. Malgrat això, d’estudis similars es treu la discutible conclusió en molts articles i pàgines web que si els extravertits estan més relaxats i són “més feliços”, és que l’extraversió és positiva – passant per alt el factor essencial del neuroticisme en l’aparició de desajustos socials -.

Qualsevol persona que percebi que no encaixa en aquesta cosmovisió tan amable amb l’extraversió corre el risc de dubtar de si mateixa i veure’s atrapada en el fals dilema de deixar de ser com és per a convertir-se en algú socialment desitjable sense acabar d’adonar-se del enorme malestar que això pot suposar. Ser introvertit no és gens dolent, simplement és un tret de personalitat que presenta certs avantatges i inconvenients, igual que el seu revers. Però per a desmuntar alguns mites al voltant de la qüestió, el primer és aclarir si de debò som introvertits o hi ha altres variables que interfereixen.

El neuroticisme em confon

Aquesta escala que mesura l’estabilitat emocional de l’individu, és essencial per a desfer malentesos, ja que els estudis demostren que influeix en el benestar percebut tant per extravertits com introvertits. En altres paraules, la persona que presenta una alta estabilitat emocional es percep adequada sense importar si és més o menys introvertida. Ara bé, en un escenari emocionalment inestable, els extravertits es troben més a gust aconsegueixo mateixos (Fadda i Scalas, 2016), resultat que té interessants implicacions, atès que l’entorn social podria tenir influència directa. I vivim temps d’inestabilitat emocional.

No és el mateix introvertit que tímid

Encara que externament la seva presentació social és molt similar, una persona introvertida i una tímida estan vivint experiències internes molt diferents en la mateixa situació. El tímid, per dir-ho en argot tècnic, puntuaria alt en neuroticisme, o traduït a llenguatge col·loquial, té por de prendre la iniciativa social, encara que li agradaria. Prevé les conseqüències negatives de l’intercanvi social, que li bloquegen, en considerar-les molt més probables que les positives, i parteixen d’una concepció de si mateixos com a incapaç de portar-les endavant amb èxit. L’introvertit prefereix menys interacció social, se sent més a gust en solitud – i la suporta molt millor que els extravertits – en ambients tranquils i sumits en els seus pensaments. La seva impulsivitat també és menor, la qual cosa els porta a ficar menys la pota que els seus alter ego més bolcats cap a fora.

Per tant, si el problema és de timidesa, el que es treballa és aquesta por a les situacions socials – o a les seves conseqüències imaginades – per a rebaixar l’ansietat i millorar la interacció amb els altres. Però si la persona és introvertida i no tímida, la teràpia passa per una “desintoxicació” d’aquest biaix tan perjudicial per a ells i que puguin sentir-se bé amb ells mateixos, acceptar-se com són i fer un examen més realista de les seves capacitats i àmbits de millora.

Introversió, extraversió i solitud

Entre les qualitats estimables dels introvertits es pot destacar la millor capacitat d’escolta, una baixa impulsivitat i en general una major tendència a la reflexió introspectiva, que, si bé “redueixen” la freqüència d’interaccions amb els altres, poden arribar a ser més eficaços – encara que això no només depengui de la introversió -. Poden dedicar més temps i esforç als seus propis projectes, sent més constants, donada la seva major capacitat d’auto motivació. Tendeixen a mantenir la calma en moments d’estrès i són més independents, per la qual cosa toleren millor la solitud.

Sembla per tant un contrasentit que una de les demandes en consulta dels introvertits sigui el mal dels nostres temps, la por a la solitud, però la veritat és que apareix amb sorprenent regularitat. Com pot ser que perfils més resistents a estar sols tinguin la mateixa preocupació que els extravertits? Pot no ser tan estrany si tenim en compte que d’una banda, es perceben diferents al socialment desitjable, per la qual cosa és comprensible que desenvolupin certa por a veure’s exclosos del grup. Per l’altre, les exigències de la vida actual, amb la fragmentació del temps dedicat a múltiples activitats i les majors distàncies espacials afavoreixen unes relacions personals numèricament majors però superficials quant a profunditat del vincle – pensem per exemple en les xarxes socials -. Un escenari on, encara que els extravertits es desenvolupen millor, gairebé tots som capaços de percebre aquesta absència d’arrelament. Aquesta preocupació per comptar amb unes amistats sòlides, una bona xarxa d’ajuda social i sentir-se inclòs dins d’un grup social, és independent d’aquesta característica de personalitat: socialitzar va implícit a la condició humana. Les estratègies per a fer-ho, això sí, difereixen segons el nostre perfil de personalitat.

El mite de la intel·ligència superior

Existeixen també certs mites al voltant dels introvertits, que semblen més un intent de defensar-se d’aquesta “moda” de l’extravertit que no a dades empíriques. Un d’ells dedueix a partir de les característiques de reflexió, introspecció i calma, que els introvertits serien més intel·ligents que els extravertits, posant d’exemple a personalitats científiques de perfils que tendeixen a l’aïllament. En realitat, dels estudis sobre aquest tema (Kim 2013, Moutafi 2004, Chamorro i Furnham, 2005) es pot deduir que depèn del tipus de tasca. En activitats curtes limitades en el temps, que requereixen un ús intensiu de memòria a curt termini i velocitat de resposta, els extravertits són superiors, però en tasques de llarga durada que demanen constància o una major introspecció, els introvertits tenen èxit i els extravertits tendeixen a l’avorriment i la desconnexió. O com diria la meva mare, es distreuen amb el vol d’una mosca. En definitiva, és impossible determinar si una forma de ser és millor que l’altra, perquè depèn del context. Per descomptat, per a portar una vida satisfactòria i plena, tots dos tipus de persones estan plenament capacitades.

Àlex García.

Psicòleg i Psicoterapeuta.

Los introvertidos también quieren amigos.

Dentro de los motivos más frecuentes de consulta al psicólogo se encuentra sin duda la petición de querer “ser más extrovertido”. La persona demandante parte de la base de que conseguir dejar de ser introvertido mejorará sin ninguna duda sus relaciones interpersonales, una esperanza apoyada en una fuerte demanda social de proyectarnos hacia afuera. Sé tu propia marca, véndete, hazte notar, que los demás te vean. Suelen envidiar la capacidad de sus conocidos más sociables, que “no tienen problemas para hablar con todo el mundo” y se conciben por tanto inferiores e inadecuados en comparación. No es extraño que en estas condiciones presenten cuadros de ansiedad – de tipo social, sobre todo – o depresión de diversa intensidad.

Incluso los manuales de psicología de la personalidad refuerzan esta visión positiva de los extrovertidos, cuando afirman que la persona que posee este rasgo en mayor medida tiende a ser “muy dinámica, activa, enérgica, dominante y locuaz” mientras que su contrapartida se describe como “como poco dinámica y activa, poco enérgica, sumisa y taciturna” (Big Five Questionnary, versión española). ¿Quién no querría ser extrovertido en estas condiciones? No es de extrañar que haya estudios que relacionan una alta extroversión con menor ansiedad social (Delgado y cols. 2018): si percibimos que estamos en la “línea correcta” es más probable que nos sintamos más cómodos interactuando con otros. Sin embargo, de estudios similares se saca la discutible conclusión en muchos artículos y páginas web de que, si los extrovertidos están más relajados y son “más felices”, es que la extroversión es positiva – pasando por alto el factor esencial del neuroticismo en la aparición de desajustes sociales -.

Cualquier persona que perciba que no encaja en esta cosmovisión tan amable con la extroversión corre el riesgo de dudar de sí misma y verse atrapada en el falso dilema de dejar de ser como es para convertirse en alguien socialmente deseable sin terminar de darse cuenta del tremendo malestar que esto puede suponer. Ser introvertido no es nada malo, simplemente es un rasgo de personalidad que presenta ciertas ventajas e inconvenientes, igual que su reverso. Pero para desmontar algunos mitos alrededor de la cuestión, lo primero es aclarar si de verdad somos introvertidos o hay otras variables que interfieren.

El neuroticismo me confunde

Esta escala que mide la estabilidad emocional del individuo, es esencial para deshacer malentendidos, puesto que los estudios demuestran que influye en el bienestar percibido tanto por extrovertidos como introvertidos. En otras palabras, la persona que presenta una alta estabilidad emocional se percibe adecuada sin importar si es más o menos introvertida. Ahora bien, en un escenario emocionalmente inestable, los extrovertidos se encuentran más a gusto consigo mismos (Fadda y Scalas, 2016), resultado que tiene interesantes implicaciones, dado que el entorno social podría tener influencia directa. Y vivimos una época de inestabilidad emocional.

No es lo mismo introvertido que tímido

Aunque externamente su presentación social es muy similar, una persona introvertida y una tímida están viviendo experiencias internas muy diferentes en la misma situación. El tímido, por decirlo en jerga técnica, puntuaría alto en neuroticismo, o traducido a lenguaje coloquial, tiene miedo de tomar la iniciativa social, aunque le gustaría. Previene las consecuencias negativas del intercambio social, que le bloquean, al considerarlas mucho más probables que las positivas, y parten de una concepción de sí mismo como incapaz de llevarlas adelante con éxito. El introvertido prefiere menos interacción social, se sienten más a gusto en soledad – y la sobrellevan mucho mejor que los extrovertidos – en ambientes tranquilos y sumidos en sus pensamientos. Su impulsividad también es menor, lo que le lleva a meter menos la pata que sus alter ego más volcados hacia afuera.

Por tanto, si el problema es de timidez, lo que se trabaja es este miedo a las situaciones sociales – o a sus consecuencias imaginadas – para rebajar la ansiedad y mejorar la interacción con los demás. Pero si la persona es introvertida y no tímida, la terapia pasa por una “desintoxicación” de este sesgo tan perjudicial para ellos y que puedan sentirse bien consigo mismos, aceptarse como son y hacer un examen más realista de sus capacidades y ámbitos de mejora.

Introversión, extroversión y soledad

Entre las cualidades estimables de los introvertidos se puede destacar la mejor capacidad de escucha, una baja impulsividad y en general una mayor tendencia a la reflexión introspectiva, que, si bien “reducen” la frecuencia de interacciones con los demás, pueden llegar a ser más eficaces – aunque esto no sólo dependa de la introversión -. Pueden dedicar más tiempo y esfuerzo a sus propios proyectos, siendo más constantes, dada su mayor capacidad de auto motivación. Tienden a mantener la calma en momentos de estrés y son más independientes, por lo que toleran mejor la soledad.

Parece por tanto un contrasentido que una de las demandas en consulta de los introvertidos sea el mal de nuestros tiempos, el miedo a la soledad, pero lo cierto es que aparece con asombrosa regularidad. ¿Cómo puede ser que perfiles más resistentes a estar solos tengan la misma preocupación que los extrovertidos? Puede no ser tan raro si tenemos en cuenta que, por un lado, se perciben diferentes a lo socialmente deseable, por lo que es comprensible que desarrollen cierto miedo a verse excluidos del grupo. Por el otro, las exigencias de la vida actual, con la fragmentación del tiempo dedicado a múltiples actividades y las mayores distancias espaciales favorecen unas relaciones personales numéricamente mayores pero superficiales en cuanto a profundidad del vínculo – pensemos por ejemplo en las redes sociales -. Un escenario donde, aunque los extrovertidos se desenvuelven mejor, casi todos somos capaces de percibir esa ausencia de intimidad y arraigo.  Esta preocupación por contar con unas amistades sólidas, una buena red de ayuda social y sentirse incluido dentro de un grupo, es independiente de esta característica de personalidad: socializar va implícito a la condición humana. Las estrategias para hacerlo, eso sí, difieren según nuestro perfil de personalidad.

El mito de la inteligencia superior

Existen también ciertos mitos alrededor de los introvertidos, que parecen más un intento de defenderse de esta “moda” de lo extrovertido que no a datos empíricos. Uno de ellos deduce a partir de las características de reflexión, introspección y calma, que los introvertidos serían más inteligentes que los extrovertidos, poniendo de ejemplo a personalidades científicas de perfiles que tienden al aislamiento. En realidad, de los estudios al respecto (Kim 2013, Moutafi 2004, Chamorro y Furnham, 2005) se puede deducir que depende del tipo de tarea. En actividades cortas limitadas en el tiempo, que requieren un uso intensivo de memoria a corto plazo y velocidad de respuesta, los extrovertidos son superiores, pero en tareas de larga duración que requieren constancia o una mayor introspección, los introvertidos tienen éxito y los extrovertidos tienden al aburrimiento y la desconexión. O como diría mi madre, se distraen con el vuelo de una mosca. En definitiva, es imposible determinar si una forma de ser es mejor que la otra, pues depende del contexto. Desde luego, para llevar una vida satisfactoria y plena, ambos tipos de personas están plenamente capacitadas.

Àlex García.

Sicólogo i Psicoterapeuta.

- PUBLICITAT -
anun2
anun22
previous arrow
next arrow

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- PUBLICITAT -
renting
renting2
- PUBLICITAT -spot_img
ARTICLES RELACIONATS

El més llegit

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies