EL RACÓ LITERARI / CRISTINA GONZÁLEZ
Els pecats de l’autor (I): L’autor perfecte
“Píndoles de justicia poètica” per Cristina González
A vegades ens encega l’arrogància i no som conscients de l’elemental que són les coses. Fins que algú ens posa davant dels ulls la simplicitat nua de la realitat. María Dueñas.
Escriure és tenir el control per a descriure la realitat, ajustada o no a alguns fets amb les nostres pròpies paraules. Aquest poder, la capacitat de decisió sobre què destaquem i què obviem, quines paraules utilitzem i fins i tot quina versió de la història reflectim (perquè no hem d’oblidar que tota realitat és parcial i subjectiva a causa de la nostra interpretació) pot fer caure a l’autor en actituds i hàbits que lluny d’ajudar-lo a evolucionar i millorar poden convertir-li en el pitjor dels enemics. Per això, en to humorístic, m’he atrevit a dedicar part dels articles de la columna als pecats i les virtuts més típiques de l’escriptor.
Hi ha grans homes que fan a tots els altres sentir-se petits. Però la veritable grandesa consisteix a fer que tots se sentin grans. Charles Dickens.
Tots tenim algun hàbit, algun “pecat” que ha llastrat o dificultat el nostre treball. Treballar en això ens ajuda a aprendre sobre nosaltres mateixos i sobre la nostra escriptura i també ens permet adquirir habilitats o “virtuts” com a autor.
Un dels principals pecats que poden aparèixer tant en escriptors novells com en aquells experts i famosos és la supèrbia, la idea de ser ja un escriptor increïble sense res a aprendre dels altres. Aquell autor que es creï per sobre dels seus companys i fins i tot superior als seus lectors sovint acaba perdent la perspectiva i allunyant-se del que potser en un primer moment li va motivar a escriure.
És potser un dels errors més nocius per al mateix autor: en tenir un autoconcepte sobredimensionat no sols no és capaç d’acceptar les crítiques constructives o els consells que podrien ser-li d’ajuda per a canviar i adaptar-se al que els altres demanden, sinó que deixa de ser algú pròxim als qui són el seu públic objectiu.
L’orgull és com un imant: assenyala constantment a un objecte, a un mateix. Però, a diferència de l’imant, l’orgull no té un pol atractiu i repel·leix en tots els punts. Charles Caleb Colton.
No és estrany aquell autor que fins i tot s’ofèn amb els seus lectors o es lamenta que uns altres tenen més èxit sense preguntar-se què està oferint ell amb el seu treball. En el cas d’escriptors que encara no han publicat o han publicat encara poc, sentir-se millor que altres companys els fa tenir unes expectatives irreals sobre les seves possibilitats d’èxit en el món de la comunicació. A l’hora de crear històries és essencial estar obert als altres i permetre’s ser sempre un “aprenent”. Llegir, escoltar i observar són hàbits que no poden oblidar-se abans, durant i després d’escriure per a continuar millorant i per a estar atents a les oportunitats. Com més es puja més forta pot ser la caiguda, asseguren.
Mesquí arquitecte és la supèrbia; els fonaments posa al capdamunt i les teules en els fonaments. Francisco de Quevedo.
Cristina González.