EL RACÓ LITERARI / CRISTINA GONZÁLEZ
Els pecats de l’autor (II): La necessitat d’importància
“Píndoles de justicia poètica” per Cristina González
El que és orgullós es menja a si mateix: l’orgull és el seu propi got, la seva pròpia trompeta, la seva pròpia crònica. William Shakespeare.
No hi ha un acte més inútil que aquell que només duem a terme per a enganyar-nos a nosaltres mateixos. Tota acció acaba convertint-se en un càstig: la persona deixa de sentir-se plena, passa de sentir considerar que el que fa té un sentit quan necessita estímuls continus de fonts externes que li validin. Cada vegada se sentirà menys satisfet.
Escriure no pot ser considerada una addició, però utilitzar-ho per a buscar una validació i un reconeixement sense més si pot resultar autodestructiu. Aquest ús de la paraula es veu clarament en els comentaris i les sentències que es fan diàriament en els mitjans de comunicació sense una recerca prèvia en profunditat on el que es busca és l’impacte de la immediatesa i del llenguatge. Els titulars i les notícies sensacionalistes, els discursos de tall populista sense la intenció de contribuir en la millora de res i l’ús de l’opinió com a crítica buida és una forma d’abús cap al receptor dels missatges i un empobriment de l’autor que el fomenta.
Un s’apega a una opinió perquè s’enorgulleix d’haver arribat per si mateix, i una altra perquè s’ha pres grans molèsties per a aprendre i s’enorgulleix d’haver-ho captat: i tots dos ho fan per vanitat. Friedrich Nietzsche.
I no és que la superficialitat en si mateixa aquesta una cosa dolenta: en realitat la ficció i la creació d’històries per a l’entreteniment és part de la cultura popular, una forma d’alleujament i de motivació per la il·lusió necessària per a superar dificultats: l’esperança i la creença positiva que no sempre es basa en la raó. El perjudicial és l’ús d’aquesta superficialitat com a estratègia per al benefici de l’autor. Les notícies sensacionalistes no li aporten res a l’oïdor, en molts casos ho alarmen o li inculquen idees errònies que poden portar-li a actes nocius i irreflexius, però el dramatisme atreu més a la persona de manera inconscient.
És llavors quan la paraula, un instrument en principi noble i amb poder es converteix en una arma vil: la reacció buscada de polèmica només atorga al seu autor d’una sensació irreal de ser algú “amb influència”. Això pot arribar a crear monstres, persones que usen el seu púlpit i la paraula que se’ls permet per a ús hedonista i egoista. Una magnificació d’un ego que com en el cas d’un forat negre sol pot portar a destrucció. Llavors la qualitat i la veracitat de l’escrit ja no és tingut en compte.
L’orgull precedeix la caiguda, diuen i, no obstant això, sovint trobem que la gent que es desfà de tot el seu orgull. Sovint es queden enrere. Edgar Guest.
Cada vegada sóc més conscient que la pèrdua de qualitat dels escriptors actuals és degut a aquest defecte: en la majoria dels casos, l’èxit d’un autor no està relacionat exclusivament amb la seva qualitat o l’acolliment que les seves obres aconsegueixen. Ara és més probable que s’analitzin les probabilitats d’uns guanys econòmics fàcils per al grup editorial. Això a vegades em fa dubtar del lloc de la paraula escrita com a cultura i expressió artística. I també d’aquells responsables d’ella.
Un home orgullós sempre està menyspreant les coses i les persones; i, per descomptat, mentre miris cap avall, no pots veure alguna cosa que està per sobre de tu. C. S. Lewis.
No obstant això, no està tot perdut. També continuen existint molts organismes i grups culturals d’autors que lluiten contra aquesta tendència de banalitzar l’escriptura, aquests exemples que animen als escriptors a optar pel superficial i les respostes amables i hipòcrites, l’aprovació oportunista. Llavors recupero una mica de fe en l’acte de comunicar mitjançant la paraula escrita, en el constructiu que comporta i en l’acte generós que implica.
Cristina González.