TRIBUNA/JOSEP COLL. En alguna ocasió, quan la conversa substituïa la feixuga discussió, li havia comentat al Jaume Cases que en la seva obra escultòrica de la “Dona”, havia aconseguit reflectir amb majestuositat artística la Dignitat. Així de senzill i complicat alhora… Dignitat en majúscules. M’ha agradat sempre aquesta obra seva, com d’altres. Però en Jaume, amb aquest homenatge a una de les nostres pretèrites veïnes, va obsequiar Sant Quirze amb una pinzellada contundent i exquisida de la seva genialitat.
En Jaume, quan la conversa obria un petit parèntesi en el nostre particular i peculiar món de l’enganxada dialèctica, m’havia explicat que en el moment de pensar aquesta escultura havia volgut conjugar dos conceptes: el propi homenatge a la dona i d’altra banda el nostre llegat prehistòric. Jo sempre li havia reconegut, quan l’enganxada verbal deixava pas a un verb més pausat, que ho trobava fenomenal. Així, el cap i les mans d’en Jaume van acabar parint una figura de dona , treballadora, de físic valent, executada amb precisió i detall. Per l’estri que llueix a la seva mà dreta i el resultat del treball a la seva esquerra, així com la seva vestimenta, la podem situar històricament en el Neolític.
M’havia confessat en alguna ocasió, quan la temperatura del xoc discursiu ho permetia, que es sentia especialment satisfet de la seva obra. També m’havia dit que la seva ubicació no era massa del seu gust. Jo li havia intentat fer veure que allà, al Parc de les Morisques, era un bon lloc per ser contemplada i valorada, sobretot per les noves generacions. Aleshores, amb aquell posat que poques vegades podies observar en el seu entossudit caràcter, deixava anar un “potser sí Coll, potser sí”.
El nostre poble, com bé sabeu, concretament a l’altra banda de l’autopista i del propi Parc de Les Morisques, va ser escenari d’un important poblat neolític. Les troballes arqueològiques de l’antiga bòbila Madurell , que es van realitzar durant els anys vuitanta del segle passat són de reconeguda importància a nivell internacional. No cal doncs estar dotat d’excessiva imaginació – com és el meu cas – per veure en la nostra il·lustre quirzetenca a una dona que torna al seu poblat, després d’un esforçat dia de feina. L’acció que la figura delata, respon al fet de caminar. Però ho fa mirant cap un costat, amb el cap alçat i una mirada que – em ve de gust pensar – s’adreça a un home. Em rota fer-me aquesta idea, precisament pel que us deia abans; perquè és la viva imatge, la reproducció perfecta, del que significa la dignitat. Dona i dignitat, des dels temps prehistòrics. Un binomi indissoluble forjat a la nit dels temps i, malgrat tot, eternament amenaçat i assetjat des d’aquella època en que – per dir-ho vulgarment- va néixer la civilització i per tant, calia suposar que els troglodites van quedar tancats a les coves.
Tinc un convenciment irrefrenable i íntim, barreja de ràbia, rebel·lia i consol, i us el vull transmetre. Estic segur que la mirada i el gest immortalitzat per en Jaume Cases, va presidir de forma solemne i carregada d’amarga litúrgia, tota aquella estona. L’ estona, que van trigar en fer caure l’estàtua uns troglodites sortits de la cova. Eren homes, com aquell en que ella clavava la mirada fa milers d’anys. Va mantenir el seu posat de dignitat, per recordar-los als mascles troglodites (perdoneu-me l’estúpida redundància) que és dona i treballadora. Per dir-los, des de la seva fermesa indefensa, que són uns malparits però que amb la seva acció només aconsegueixen, paradoxalment, que moltes dones que avui tenen la sort de treballar pel nostre poble i tenen dret i possibilitat de defensar-se, són hereves seves i ho llueixen amb orgull i dignitat.
Quan coincidim amb l’amic Jaume aprofitant una treva en la més que previsible “garrotinada”, li preguntaré si creu que els troglodites, per la seva primària condició però amb l’afegit substancial de ser homes, entenen de dignitat. Aleshores tindré un plaer infinit, perquè estic segur que em dirà que no, amb la conseqüent i feliç constatació que en alguna cosa estem d’acord .
Si us plau Jaume… Fes tot el possible per alçar-la de nou i fer-nos dignes a tots plegats de la teva obra.
Josep Coll
Les bretolades quan ataquen a símbols son encara més condenables ja que afecten sentiments. Celebro que diarisantquirze hagi donat acollida a aquesta carta , sempre llarga com cal per explicar bé les coses, i esperem que molt aviat es pugui reposar aquesta estatua i es mostri la seva recupaeració de la dignitat i igualtat de les dones , avui prou malmesa
Aprofitant la benentesa i que Josep Coll , aplega la representació d’ERC i el que li toqui referent a l’equip de govern format per Junts per Sant Quirze( ERC) + ICV ELS VERDS, es resolgui també altres bretolades, pintades que conegudes prou per l’equip de govern, no es resolen des de fa temps. Estem parlant d’altres pintades amb l’expressió de PUT …en femení en Pau Casals , i altres més, que la maquinaria municipal de Sant Quirze no sap com resoldre després de quasi 2 anys i en altres municipis això esta resolt , sigui una bretolada en espais públics o en façanes privades. A Sant Quirze no hem sabem.
Potser entre penjar i despenjar banderes i estelades i adhesions a la AMI i convocatories des de la web municipal a actes de la CUP o processisme , deurià haver temps per resoldre aquests vells problemes del poble. Al menys els que vam votar pel canvi, no estaríem decebuts de que només es faci servir l’Ajuntament de tots pel seu “processime” –legitim , però partidista.