EL RACÓ LITERARI / CRISTINA GONZÁLEZ
Emily Berry. La poesia que neix en les xarxes i clama al carrer
“Píndoles de justicia poètica” per Cristina González
[dropcap]L[/dropcap]a poesia política no sorgeix, a vegades, de manera intencional, però la situació social, política i econòmica determina a l’autor i al que escriu. L’escriptura està immersa en el context, en la cultura, en l’experiència, en els interessos i en el moment històric. Tot això es filtra i surt amb força en el que un escriu. El contingut sempre acaba sent subjectiu, part de la vida privada del poeta. Això és el que ha succeït sempre per a Emily Berry.
Vaig creure que la mort era una plana espectacular sense fi
Pots distorsionar la meva veu quan dic això?
El meu fantasma espantat s’enlaira de la meva
Distorsió, diu ella, com si acabés d’inventar-la.
I després està citant una línia d’un poema
O és un poema complet, desitjaria poder recordar
La meva veu s’obre i et crida
No sé si pots escoltar-me
Vaig dir, porto dins de mi el rastre d’una amenaça que no puc descarregar
Vaig dir, vull preguntar-te coses que no pots preguntar-li a una persona que no existeix
Ella va dir: Per què no pots preguntar-los?
Si no podem tenir tot, quina és la quantitat més pròxima a tot el que podem tenir?
Emily neix a Londres i estudia literatura anglesa i escriptura creativa. Des de jove, entén que aquest és únic camí possible i desitjable per a ella. I ho emprèn sense por ni dubtes. Des de 2017 va començar com a editora a Poetry Review, la revista de poesia més llegida del Regne Unit i, el juny de 2018 va ser triada membre de la Royal Society of Literature en la seva iniciativa “40 under 40”.
Berry considera que les circumstàncies generals, el clima de l’època i tot el que succeeix al nostre voltant, acaba reflectit en la poesia com a “text d’introspecció” sobre la situació individual i interior, diu ella. Per això pronostica que estem inmersos en un període de molta producció de “poesia política” que expressa la indignació que sentim.
Que et puc dir?
Va ser un estiu que va semblar ser
fent història – la seva història personal – gairebé abans
va començar, i van retrocedir lleugerament,
encara en ell, però observant-ho,
dient “l’estiu aquest”, “l’estiu aquell”,
tot el temps que estava succeint.
Es van obsessionar amb una font, per exemple,
una per la qual passaven cada dia,
que abundantment arribaria cap amunt
i, no obstant això, estaria vessant
retrocedeix tot el temps – tot l’hivern aquesta font
havia estat sec, sense dir una paraula.
Què més puc dir-te?
Aquesta poesia està derivada de l’augment i l’avanç de les dretes radicals, de la restricció de llibertats, de l’augment dels sistemes de vigilància a les persones, de la discriminació… Emily creu en la necessitat de concisió, la brevetat del missatge, la limitació al fet necessari, imprescindible que causa impacte i genera la reflexió i el desenvolupament per part del lector. També creu en les xarxes socials com una forma encertada de propagar, actualment, la nova poesia, trobant així nous espais de comunicació i debat fora dels cercles tancats de poesia d’abans.
Pots invertir tot en algú.
Aquest sentiment t’està destrossant.
Qualsevol pot endinsar-se en la nit.
Només vull anar-me’n. Vull ser desconegut.
S’acosta una tempesta. Eufòria atrapada en un vial …
Una vegada vaig estar en aquestes muntanyes, enmig del no-res.
Solia que em portessin.
Moltes coses estaven malament, coses fredes, coses dolentes.
El pes de les decisions en tu.
Veuries aquests incendis.
Algú molest a l’altre costat del món.
És com una taula Ouija, és …
La cara del diable en els seus ulls,
aquesta sensació que un fantasma et va tocar,
com trobar un cos en el buit d’un ascensor a l’altre costat de la nit,
fins i tot si lluites per veure’l, tu “Mai veuré res”.
Estimo la pluja, refugi segur. Deserts, boscos, gent.
Només vull ser un símbol que només tu puguis escoltar.
Algú al teu cap.
Tothom coneix aquest tipus de sentiments.
Quan no hi ha on anar travessant un edifici buit,
la imatge d’on encara estaves en la teva retina.
Si parles d’això, simplement desapareix.
Ella creu en la idea que la poesia ha de sortir al carrer. Considera que, actualment, conviuen dues generacions de poetes: uns de més tradicionals, de més edat i una generació més jove, més flexible amb el llenguatge poètic i els seus usos, més conscient de l’efímer que pot ser el contingut i la necessitat de mantenir i crear de manera contínua.
Cristina González.
