Slider
Inici » a-ultimesnoticies » Emily Dickinson. L’extraordinari en les petites coses.
Slider

Emily Dickinson. L’extraordinari en les petites coses.

CRISTINA GONZÁLEZ / EL RACÓ LITERARI.  

Píndoles de justicia poètica. “Emily Dickinson. L’extraordinari en les petites coses”

La felicitat és un estat mental curiós: sovint esquiva i fuig de les persones que la busquen amb afany i, roman tenaç en aquell que no té necessitat de comprovar que continua present. Va disminuint en les coses que ens envolten i es fa més intensa dins d’un mateix. El goig pot ser trobat en els altres o en la més absoluta soledat, segons les condicions i l’objectiu que perseguim.

La felicitat és una cosa extraordinària. Es tracta potser d’un anhel innat en l’ésser humà, allò que dona significat a totes les accions . No obstant això, actualment sembla que ens manca contínuament. Dins de la “societat de consum” ens hauria de desbordar, brollar sense límits… Potser no ho estem enfocant correctament.

L’aigua, s’aprèn de la set.
La terra, pels oceans navegats.
L’estremiment, mitjançant l’angúnia.
La pau, per les batalles contades.
L’amor, en la floridura del record.
Per la neu, els ocells.

Emily Dickinson és potser una de les poetes més reconegudes actualment. La majoria dels lectors coneixen el seu nom i l’associen amb l’escriptura estatunidenca del s.XIX.  Tanmateix com a persona, és un autèntic misteri. Els seus escrits, ara immortals que traspassen les barreres arribant a milions de lectors de qualsevol edat no van ser plantejats per anar més lluny que la seva autora. Ella va passar la major part de la seva vida reclosa en una habitació de casa seva, lluny de la societat  i aliena a la repercussió que tindria generacions després.

Molts escriptors s’inicien en l’art d’escriure per necessitat. Una necessitat intensa de posar per escrit les seves reflexions i emocions per donar així sentit a moltes inquietuds que guarden al seu interior. En la vida de l’Emily sens dubte era així. Ella no tenia gaires referències o experiències fora de la seva família i els camps que envoltaven la propietat. La seva petita realitat li donava tot el que calia: els escriptors sempre han estat necessitats de treure, de deixar anar tot el que els arriba, tot allò que els deixa colpits. Els moments del dia, la natura, els seus pensaments… aquests son els fonaments de la seva poesia.

Després la majoria de escriptors s’adapten a les pressions externes i comencen a escriure allò que els altres desitgen llegir. Escriuen pels demés. No és una traïció a l’escriptura: el lector, moltes vegades, intervé en el procés i dóna sentit a l’escriptura com a acte públic i compartit. Però sí que es perd l’essència d’escriure per a un mateix, amb l’objectiu de satisfer una necessitat interior. Com la felicitat, la poesia es comercialitza i es converteix en un producte més dins d’un estudi de mercat.

L’obra de Dickinson ens commou tant, potser pel seu caràcter íntim: ella escrivia sense buscar cap mena de reconeixement. De fet, la major part de la seva obra està sense signar o està signada amb pseudònim. La seva aparent senzillesa conté alhora una exquisida complexitat literària. Sempre ens romandran alguns matisos ocults dins dels seus versos. ¿Què volia dir en cada moment? ¿Quin era el seu estat d’ànim? El secret ens fa buscar una resposta en la nostra experiència.

Emily va abordar amb habilitat la descripció d’elements i processos quotidians, moments del dia o successos naturals, transmetent l’extraordinari i meravellós que hi ha en la vida mateixa. Ens obre els ulls a les petites coses per permetre’ns així sentir millor, amb més profunditat allò que sovint ens passa desapercebut.

Jo no sóc ningú. Qui ets tu?
Ets tu, ningú, també?
Som nosaltres, ja, un parell?
No ho diguis! Ho anunciarien, saps?
Que lúgubre, ser qualcú!
Que públic, com la granota
Dient el seu nom, tot el sant Juny
A una bassa embadalida!

El vent començà a bressolar l’herba és un poemari que recull alguns dels seus poemes. Com un viatge per  veure el que resta al nostre costat, el que sovint no valorem per poder introduir aquesta saviesa dins, incloure el “coneixement de proximitat” com a part del bagatge. Si la vida no ens fa feliços, ¿què hem de buscar?

En les últimes dècades tornem a la idea de simplificar, de buscar la felicitat i l’equilibri en el mínim, en allò immaterial, en la pausa, la meditació i la cerca interior.    Ara els poetes no poden aïllar-se del món en una habitació: les noves tecnologies no ens permeten estar totalment sols.

Amb tot, la poesia sempre ha estat una via per permetre aquest viatge cap a l’interior, una proposta per buscar la felicitat en l’intangible, la grandesa en el fet que trobem quotidià. Potser aquest és el gran llegat de Dickinson pels poetes d’avui.

Saber portar el bocí de nit, quan ens pertoca,
o bé el tros de matí,
i omplir-nos la buidor de benaurança
o potser de menyspreu saber-la omplir.
Ací una estrella i, lluny, una altra estrella:
el viarany alguna oblidarà.
Ací una boira, enllà més boira encara:
després, el Dia clar!

Cristina González.

2021-01-27

Deixa un comentari

El seu email no será publicat.Camps obligatoris marcats *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies

Diari Sant Quirze

↑ Grab this Headline Animator