Divendres,29 març, 2024
IniciA PORTADA"En el temps escrivint". Artenvolta, la columna literària de Santi Torruella

“En el temps escrivint”. Artenvolta, la columna literària de Santi Torruella

SANTI TORRUELLA/ARTENVOLTA/EL RACÓ DEL LECTOR

En el temps escrivint

No hi ha res cert sobre que és allò que empeny a una persona agafar una estilogràfica i expressar les seves vivències o semblants, per mitjà de les lletres: si més no, costa d’ensopegar una definició justa i adient per bé d’assolir un criteri afí i genèric. Però també és ben evident, que l’evolució a l’hora d’escriure i en ple segle vint-i-u, apuntaria en tota modèstia, que s’ha imposat una mena de fragmentació narrativa i la qual, sovint és per bé de competir amb el mitjà estrella; el que representa per antonomàsia el mitjà audiovisual i on curiosament s’ha produït i creat, una altra mena d’estil a l’hora d’expressar una narrativa.

I és justament, en aquest últim, el mitjà que preval com a destacat; l’audiovisual, que de forma paradoxal, sovint intenta d’imitar a través d’un seguit d’imatges enllaçades i en moviment, per tal de provocar una narrativa força inspirada amb la literatura: tant la d’antany com la d’enguany.

Així doncs, m’adono i en concret, en les ocasions de quan anava amb assiduïtat a la sala de projecció d’un cinema; de sentir a dir, que en alguna versió determinada d’una obra literària, així que era traspassada cap al llenguatge cinematogràfic, es manifestava més una decepció que no pas, un encert. Tot i que, eren altres anys, podria avenir-me en la sabuda argumentació de creure cegament i encara amb el suport del paper, és el més sofert i ho aguanta quasi tot!

Diria en aquest sentit, que es fa més evident que la mirada sempre esdevé subjectiva. I en concret, quan cadascú mira de competir amb allò que representen les seves vivències i les compara sovint, amb allò que ha llegit o llegeix sobre paper: el llenguatge escrit. I junt també amb allò que de manera pròpia i intransferible, observa a través de la pantalla gran que representa fins al moment present el cinema, com el llenguatge visual.

Hi ha un fet però que va més enllà, de la cosa pròpiament adreçada a l’escriptura literària i tot el que l’envolta. I és en especial, i fent una mirada cap certs personatges clàssics; els que van fer de l’escriptura, un estil de vida i que han estat protagonistes de rere fons, de les seves vivències narrades. I en vinc a referir en bona part, a l’època de quan encara havia de néixer la fotografia!

Vist amb la mirada posada i distreta, a l’actual segle vint-i-u, les vivències dels apuntats personatges clàssics, ens poden semblar molt llunyanes. Tot i això, de les seves vides escrites i el que se’n desprèn d’elles, encara ens poden atraure i de nou i anar cap a l’estudi de les seves obres i deixar-nos emmirallar i contagiar per les pautes d’aquells temps.

Seria doncs, una proposta la de fixar-nos amb personatges il·lustres com per exemple, ho va ser en Goethe i on justament, a través d’un viatge a Itàlia, va dipositar la seva empremta memorística a fi de bé, per les arques culturals i literàries; expressant tot allò, que va viure dins d’aquell periple en terres italianes. I que no deixa de ser paradoxal, que en grau considerable, es va desviure; deixant el seu testimoni de la seva petjada i la qual, ha perviscut com una forma d’entendre la cultura i el món en l’espai i el temps.

Afegiria doncs, que el fet d’escriure, esdevé ara més que mai, anar a la recerca d’aquelles arrels primerenques i de quan; en una altra època, només existia i també com a tall d’exemple, la pintura com a format fitxa, per observar el món i en especial, la dedicada els paisatges i els retrats de persones ocupant la seva raó social. Aquestes últimes s’hi posaven entre la tela i el rere fons, d’un determinat paratge, com una descoberta per fer ressaltar i de mostrar el valor de la colossal bellesa que posseeix la natura.

Així, una vegada finalitzada l’obra expressada a través dels pinzells. Hi precedia un esdeveniment social, que no tenia precedents, com era la d’exhibició en públic, de les obres pintades i exposades com a peces cotitzades d’art. I sobretot, era una projecció; talment com una oda i un cant, cap a totes aquelles persones, que havien decidit iniciar un periple en el camp artístic i literari; per bé de descobrir i conèixer altres indrets fora del seu territori: aquest fet, crec que donava força joc i posteriorment, dins l’àmbit de les lletres.

una mirada cap a allò
que va representar
el moviment anomenat:
romanticisme.”

Per això, diria que tornar a cercar aquell esperit romàntic i les seves arrels; seria atendre a la mirada clàssica i posar-se en certa manera, a la pell de com sentien i entenien el món; i mai més ben dit, de com arribaven a la conclusió, de com calia deixar unes determinades vivències escrites que s’enllaçarien amb l’espai i el temps. Seria doncs en aquest aspecte, de fer una mirada cap a allò que va representar el moviment anomenat: romanticisme.

Partint doncs, d’aquesta melangia i motivació romàntica i des de la meva modesta introspecció en el tema. Va ser quan vaig fer un intent d’iniciar una revisió i coneixença, arran de copsar les pinzellades que de l’obra d’en Goethe se’n desprèn i en base, el seu experimentat viatge a Itàlia. Doncs, sempre he considerat que va esdevenir dins de la seva vida, un fet cabdal tant per la seva evolució: personal, literària i cultural. Per això, em va inspirar a recrear una possible realitat paral·lela d’aquell viatge i escriure entre altres capítols, l’anomenat com; Dibuix cap a un viatge poètic.

Doncs, d’aquell viatge com a tal, va representar per en Goethe, la descoberta d’un món enterrat en el llarg i des d’un munt de segles enrere i sota les runes d’una antiga ciutat com era Roma. I que amb totes les seves virtuts i imperfeccions humanes esdevingudes arran de les intrínseques i eternes lluites que les civilitzacions es disputaven. I precisament d’aquells fets bèl·lics, també narrats en el llarg de la història, per altres autors més antics. D’aquell cultiu cultural soterrat a Roma; quedar un llegat amb una munió d’empremtes; tant arquitectòniques com artístiques i en especial, les provinents de la fi de la cultura grega i la qual, tot sigui dit de pas, la que verdaderament Goethe hi tenia posada la mirada.

És curiós doncs, com el llibre Viatge a Itàlia esdevé encara una curiositat a tenir en compte. I ho és i per al que tinc entès, que mai va estar destinat a ser un llibre; sinó que es tractava d’unes missives que el mateix Goethe les enviava a Weimar; per bé de contar les seves impressions personals de la seva estada a Itàlia.

S’esdevindria en aquesta direcció i salvant les distàncies, el servei que representen els actuals missatges i que, per la via escrita i en suport digital, els adrecem cap a les persones estimades i especialment, quan ens dirigim o bé ens trobem en un indret llunyà i volem trametre el nostre estat anímic, d’un lloc determinat o bé d’un precís instant, allà on vivim.

Entenc doncs, el motiu de les missives que enviava Goethe i on venien a expressar, la destil·lació de les seves emocions d’un instant i la seva realitat, i així també com la que el motiu que el va empènyer ha sortit de Weimar i anar cap a Itàlia, per bé de dissoldre en part, les seves cabòries amoroses de llavors.

Per això, faig l’intent de comprendre i talment de fer una aproximació cap a les tesis d’en Goethe en terres italianes i assenyalant en consciència, que l’instant d’escriure s’esdevé un fet on cal tocar de peus a terra i de no formar falses idees, sobre d’un mateix; ans el contrari, és l’afany per bé d’exercitar l’escriptura a fi d’obtenir un millor coneixement d’un mateix i també de les circumstàncies d’un moment present.

A la cap i a la fi doncs, és a través de les lletres amb l’exprés desig i agregat contingut literari, on hi ha la possibilitat de transitar amb les idees, entre el fet viscut i l’escrit. D’aquesta manera, s’esdevé a fer un definitiu intent aproximat, cap a la remembrança d’un instant.

Seria talment com fer una prospecció a fi de trobar el camí de l’essència de les coses i les paraules. I en especial, les elaborades i deixades com engrunes de pa, en el camí que van recórrer el seu dia, com l’insigne personatge anomenat i ara, esdevingut un clàssic. En definitiva, seria d’ensopegar amb els fets i les casualitats sorgides de les vivències; tant les pròpies com les compartides, i a través potser, d’una mera lectura com la present…

“Som i no som temps”. Heràclit.

Agraeixo la vostra atenció.

Santi Torruella A. (2019).

Fotografia: “Estàtues de dones i coloms volant” de Santi Torruella.
- PUBLICITAT -
anun2
anun22
previous arrow
next arrow

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- PUBLICITAT -spot_img
- PUBLICITAT -spot_img
- PUBLICITAT -spot_img
ARTICLES RELACIONATS

El més llegit

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies