TRIBUNA / PHIL CONNORS.
En mans de narcisos
El narcisisme es una malaltia mental. Les persones, majoritàriament homes, que la pateixen no senten gens d’empatia pels qui els envolten ja que es creuen pel damunt de tot i de tothom. Els remordiments estan prohibits, la compassió es debilitat impensable i Deu si, mentre serveixi als seus propòsits.
Es creuen millors y depositaris, sinó propietaris, de la veritat, roben les idees dels demés i no suporten cap crítica, sempre son fruit de l’enveja, i tatxen de la llista qui les emet. I, creieu-me, no vulguis tenir un narcisista d’enemic.
Els narcisistes senten deler pels diners. Saben que amb diners es compra tot i per això son garrepes i no gasten perquè si, ja que sempre buscant un retorn. Ells no fan despeses, fan inversions.
Arriben ràpidament al poder, no dubten a trepitjar a qui sigui obstacle i a manipular per obtenir els seus objectius. Son vampirs de l’energia aliena, assetjadors sexuals manifestos o en potencia, menyspreen els horaris del personal al seu càrrec i demanen, exigeixen, sense fre i tot es per ahir.
Si be no tots els narcisistes son necessàriament psicòpates, gairebé tots els psicòpates son narcisistes. Hi ha estudis que xifren en un 20% els càrrecs directius de grans empreses que estan en mans de psicòpates, o sigui narcisistes.
El món, els governs de molts països, està en mans de persones que semblen patir alguna d’aquestes dues anomalies. Els grans dirigents no ho son per meritocràcia sinó per selecció inversa de l’espècie. Les eleccions nord-americanes son una bona mostra d’un d’aquests perfils.
Egocentrista, es val de les mentides sense parpellejar i camina inflat de vanitat. Se’n fum de contraris, ridiculitza malalties o debilitats d’altri, escombra qui ha deixat de ser-li útil, no sap encaixar derrotes i espera sempre agraïments per tot el que fa o diu, ja que si respires es gràcies a ell.
Les eleccions nord-americanes son un exemple del poder de manipulació d’un narcisista ja que fins i tot amb un discurs masclista, classista, carregat de racisme y xenofòbia aconsegueix vots dels qui insulta.
Ell no perd, son els demés que han fet trampa. Ell no ho ha fet malament son els votants que no entenen res.
Fa sevir frases curtes i discursos personalitzats segons l’estat o el col·lectiu a qui s’adreça i proposa solucions senzilles per afrontar problemes complexes; quelcom paradoxal i inviable però que convenç a qui l’atén doncs escolten el que volen sentir; com a bon populista cerca borregos i els troba.
En aquest cas qui surt esquilat no es qui demana el vot sinó el que vota.
Phil Connors.
