TRIBUNA / PHIL CONNORS.
En temps de la desinformació
En els temps que corren sembla que la informació veraç, interessant i oportuna, està apagada o fora de cobertura.
Grups econòmics emmordassen les veus crítiques i fan que cantin la melodia que per ells han escrit. Marquen la música i la lletra i poca cosa hi ha a fer: o plegues de la feina o pagues la hipoteca. I el codi deontològic sembla guardat al fons d’un calaix amb l’orla de final de carrera i els somnis periodístics de destapar un nou watergate.
I és que avui prima la controvèrsia, l’exageració i l’escàndol. Es un escándalo cantava aquell, i semblava anticipar la situació actual dels mitjans de comunicació que estan tot el dia comunicant però no informant.
El presentador de late-show de televisió, actor, comediant i escriptor Craig Ferguson un cop va llençar tres preguntes a l’audiència. Tres perles, que tothom s’hauria de respondre abans d’escriure, però sobretot sempre abans de publicar.
- Fa falta que es digui això?
- Fa falta que ho digui jo?
- Fa falta que ho digui ara?
En els temps que no hi havia internet es respectava força el codi deontològic entre els difusors d’informació, especialment ràdio i premsa escrita on hi havia més llibertat que en les teles.
Però internet va alliberar les comportes, o les portes de les gàbies, vés a saber, i des d’aleshores qualsevol persona, pot escriure el que li sembli, quan li sembli i on li sembli cercant els 15 minuts de glòria que deia l’Andy Warhol.
Avui en dia hi ha youtubers que tenen més seguidors i més ingressos per publicitat que diaris. Diaris, alguns, amb tanta antiguitat, com per ser anteriors fins i tot als avis d’aquests youtubers.
Actualment es llegeix poc, tret dels missatges de WhatsApp i els tweets. A Facebook es miren més les fotos que no pas els textos, per això va triomfar Instagram i per això guanya terreny TikTok.
Darrerament els diaris han copiat el sistema i fan el mateix: cerquen capturar l’atenció amb titulars i, després, el text explicatiu que a voltes desmenteix el mateix titular, però són poques les persones que arriben a llegir fins al final. I el que es volia aconseguir ja s’ha aconseguit.
I guanyen els titulars. Frases curtes, colpidores, punyents, amb mala baba. I quanta més polseguera aixequin millor. Així no s’informa. Així es fa d’altaveu de terratrèmol ideològic. I Twitter amb els seus pocs caràcters és el paradigma d’aquesta nova manera de comunicar.
Els noticiaris televisius i periodístics aconsegueixen rebuig per incidir sempre en les informacions negatives, els succesos. És com si volguessin mantenir-nos en un estat permanent de desassossec, inquiets i neguitosos.
I prima el sensacionalisme i l’escàndol, Es un escándalo com encara canta aquell. I tant fa la manera de provocar-lo: exagerant o mentint directament i per això estem sota la tirania de l’ambigüitat. Es diuen coses que es presten a interpretació i així sempre es pot dir que ho has llegit amb les ulleres equivocades.
I així la gent fa córrer aquestes pseudonoticies sense contrastar la seva veracitat. Tonto l’últim. I sense fer-se les tres preguntes del Craig Ferguson.
Es un escándalo seguirà cantant aquell. I no s’hi pot estar més d’acord.