Slider
Inici » a-ultimesnoticies » Entrevista a Anna Maria Villalonga. “Jo no ho entenc aquest món”
Slider

Entrevista a Anna Maria Villalonga. “Jo no ho entenc aquest món”

CULTURA / LITERATURA.

“Em motiva pensar en els que necessiten coses i no les tenen, però no en el sentit material només, la soledat, l’aïllament social, les mancances, els buits, les injustícies, les persones de les quals no et pots refiar”. Anna Maria Villalonga.

Entrevistem a Anna Maria Villalonga, escriptora convidada en el club de lectura de nAvel·la criminal de la biblioteca de Sant Quirze del Vallès, dirigit per en Jordi Valero.

Anna Maria Villalonga és llicenciada en Filologia Hispànica i Catalana. Professora i investigadora en el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. Crítica de literatura i cinema. Té un dels blogs de literatura negra més reconeguts, A l’ombra del crim. Col·labora amb diversos mitjans de comunicació.

Ha publicat tres novel·les, La dona de gris, El somriure de Darwin i Els dits dels arbres, traduïdes a altres llengües, i nombrosos relats en antologies i reculls de gran èxit. Ha estat la comissària de l’Any Pedrolo i actualment és la directora del festival Tiana Negra.

Anna Maria Villalonga és molt propera, molt alegre, extravertida, treballadora incansable. S’autodefineix com a una persona molt conscienciada ideològicament amb la injustícia, molt feminista, molt lluitadora pels drets de les persones i dels desfavorits i pels drets dels animals.

Comences a escriure des de molt joveneta. Quan t’adones que vols ser escriptora?

Jo volia ser escriptora sempre, des de molt petita i quan em deien, què vols ser de gran?, perquè abans als nens ens ho preguntaven molt això, jo deia escriptora, sempre, sempre, sempre.

Des de molt petita em comprava paper i em feia els llibres jo mateixa. Em semblava que escriure en una llibreta d’espiral no era un llibre i aleshores em comprava paper i el grapava i em feia les il·lustracions; jo dibuixo molt malament i les il·lustracions eren molt dolentes, però em feia les meves històries i sempre ho he fet. El que passa és que després tires pel món de la investigació, de la recerca, quan et poses a estudiar. He escrit molt d’assaig, molts articles acadèmics, però va arribar un dia que vaig dir prou d’investigació, prou de recerca, si tu el que vols en realitat és escriure. I a partir d’aquí, la cosa ja va funcionar més.

I per a tu, que és escriure?

És el nivell d’expressió màxima. És la creativitat absoluta per una banda i per una altra és la manera d’explicar-me el món a mi mateixa i als altres, però sobretot, sóc molt comunicativa, tinc molt desig de comunicar, per això, la docència m’agrada tant. És poder expressar-me, un mitjà enorme d’expressió.

La literatura és un art

Si, per a mi és un art. M’importa molt la forma. M’importa molt treballar, no només la història que vols explicar, sinó explicar-la d’una manera artística i treballar l’estil. Sóc molt prim mirat i si un dia escric deu o dotze ratlles ja em dono per satisfeta, perquè vaig molt a poc a poc. M’ho miro, m’ho remiro, l’esborro, torno a esborrar,… Per tant, per a mi és un art.

Escrius en tots els gèneres, en 2013 vas ser guardonada amb el Premi Arts i Lletres de narrativa a la Memòria de Valerià Pujol amb el relat La llàgrima.

A part d’altres coses, sóc molt animalista. Sóc molt defensora dels drets dels animals i activa. La llàgrima és un relat molt bonic, sobre un llop i una persona, un caçador. No és un relat infantil, ni juvenil, però està explicat des de posicions blanques, entre cometes. L’aspecte del conte és molt blanc, però el rerefons és molt fosc, perquè és l’oposició entre el caçador i el llop i sobretot és la personificació, la humanització del llop i l’animalització del caçador. És un relat que m’estimo molt i no té res a veure amb novel·la negra.

La teva primera novel·la, La dona de gris, va ser guardonada amb el Premi Millor Novel·la VLC Negra 2015 (València Negra) Que va representar aquest premi per a tu?

Aquest és un premi a obra publicada, per mi va representar una gran il·lusió, perquè el festival de València és un festival molt xulo, que se’l treballen molt bé. La dona de gris no és una novel·la negra, negra, a l’ús, sinó que és una novel·la que, diguéssim, negrege. Va molt més enllà d’una simple novel·la de crims, va molt més enllà d’una novel·la de personatges. És una novel·la molt intensa que parla de la solitud, de l’aïllament social, del suïcidi, de moltes coses i em va satisfer pensar que en un festival de novel·la negra que podien triar una novel·la més negra, van escollir La dona de gris i em va fer molta il·lusió.

La dona de gris, una dóna com qualsevol altra i un home que l’assetja. Consideres que és una novel·la feminista i reivindicativa?

No, a veure, és molt difícil separar la ideologia de l’escriptor de tot allò que reflecteix. Jo sóc una persona molt conscienciada ideològicament, molt feminista, molt lluitadora pels drets dels animals, pels drets dels desfavorits, el meu tarannà és aquest i això es veu a la novel·la, però la novel·la va per una altra via. Aquest personatge que l’assetja, en realitat, no l’arriba a assetjar mai, perquè ella no ho sap mai, no li fa cap mal, ella no arriba a saber mai que això ha passat, i per tant és un assetjament entre cometes, més aviat la segueix i l’observa simplement. En realitat, no actua mai contra ella, al contrari. Aleshores, crec que la novel·la va per un altre camí.

Després de La dona de gris, publiques El somriure de Darwin. Per què vas decidir entrar en el món de la novel·la negra?

El somriure de Darwin és un negre molt relatiu, però és que a mi m’agrada molt el gènere negre, l’he estudiat molt, sóc estudiosa del gènere. Una part dels meus estudis acadèmics són de la novel·la contemporània, i sobretot del negre o dels gèneres populars i m’agrada molt com a lectora, sempre he llegit de tot, de tot, de tot, però en mig de les lectures una novel·la negra sempre hi ha hagut, negra o de suspens, de Triller, de terror, m’agrada molt el bon terror, el misteri, etc. i al final El somriure de Darwin és una novel·la molt de personatges. El que passa és que hi passen coses molt fosques i és una novel·la molt realista i d’una denúncia social molt potent i aleshores el gènere negre t’ofereix les possibilitats, els mecanismes i els recursos més que qualsevol altre. Les possibilitats de dir segons que, d’explicar certes coses, d’entrar en certs ambients, des del negre, a vegades, es pot fer més bé que des d’un altre, és més versemblant, funciona més bé.

Les tres novel·les, La dona de gris, El somriure de Darwin i Els dits dels arbres, que no és negra, tenen en comú la soledat, la insatisfacció vital i el realisme. Compromís, justícia social, …, Que és el que més et motiva a l’hora d’escriure?

Els humans. Poder-nos plantejar o explicar-nos tota una sèrie de coses que no entenc. Jo no ho entenc aquest món. Jo que sóc una persona incapaç de fer certes coses, tan curosa amb els altres. Carlos Zanón sempre diu que al final l’únic que val en el món és la bondat i ell que és un poeta quan diu això penso sempre quina raó té, vull dir que hi ha unes certes maldats, unes certes maneres de fer que jo no entenc i el que més em motiva és indagar des de la paraula, des de la literatura, al voltant de totes aquestes coses. Costa molt entendre allò que em plantejo en El somriure de Darwin, de tots els sense sostres que viuen pel món. Ens hem acostumat, ens els troben pel carrer, ni ens adonem que hi són, però és molt bèstia que tot de gent no hi tingui casa i visqui sense cap recurs, tirat al carrer, no? Em motiva pensar en els que necessiten coses i no les tenen, però no en el sentit material només, la soledat, l’aïllament social, les mancances, els buits, les injustícies, les persones de les quals no et pots refiar, tot això, i també les seves pulsions positives, l’amistat o altres coses que també existeixen, sinó malament.

Has estat comissària de l’Any Pedrolo el 2018, com valores aquesta experiència? Continuo fent coses, ara sóc la secretaria de la Fundació Pedrolo.

Ohhh, és una cosa, m’ho vaig passar superbé, vaig conèixer un munt de gent, vaig lluitar per Pedrolo, i continuo lluitat, com no vaig lluitar per ningú, però va ser esgotador. Va ser tot l’any 2018 i el 28 de desembre en van haver d’ingressar perquè tenia la pressió molt alta, veia doble, en sentia fatal. El metge em va preguntar que havia fet extra i la meva filla que m’acompanyava, va dir, li dius tu o li dic jo? Va ser una bogeria absoluta, fer tantes coses a l’hora, estar a tot arreu, escriure molt. Jo he escrit coses durant l’any Pedrolo que no recordo i ara, a vegades, m’arriben i dic, jo vaig escriure això?, Perquè no m’enrecordo. Aquí vaig ser-hi, a Sant Quirze, però no sé a on, perquè no m’enrecordo. (Anna Maria ho diu entre rialles)

Directora del festival literari Tiana Negra, aquest any s’ha fet en streaming, com valores l’edició d’enguany en plena pandèmia?

Molt positivament, ha funcionat molt bé. De fet, pensem que l’streaming ha vingut per quedar-se o sigui que encara que l’any que ve puguem fer-ho presencialment, no sé si amb tot l’aforament o amb una part, igualment l’streaming existirà igual, primera perquè et poden veure des de qualsevol lloc, després, queda gravat i queda per sempre, la gent ho pot veure quan vulgui i crec que avui en dia un cop has tirat això endavant no té sentit tirar-ho enrere, no té sentit que només et puguin veure cent persones de la sala i no et puguin veure des de l’altre costat de la pantalla. Ara l’any que ve, és el desè any i ens agradaria mol poder fer-ho de forma presencial, per fer una festa més grossa.

Quines autores o autors ens recomanaries?

Doncs jo recomano Pedrolo, que vols que et digui (tornem a riure)

És clar, però més enllà del Mecanoscrit del segon origen.

Jo recomanaria tres o quatre títols que es poden trobar, perquè s’han reeditat durant l’any. Una novel·la brutal, Hem posat les mans a la crònica, una altra novel·la, Acte de violència, una tetralogia, la tetralogia de La terra prohibida que són quatre novel·les o una de ciència-ficció que a mi m’entusiasma que es titula Successimultani.

I, per acabar quins són els teus projectes de futur?

Tinc moltes coses. Estic escrivint una novel·la i estic molt contenta perquè m’han donat una beca Montserrat Roig de l’ajuntament de Barcelona que durant dos mesos vas a escriure a un espai públic, a mi m’ha tocat anar al Castell de Montjuïc i estic molt contenta. Ara surt un llibre meu de contes que reuneix contes de moltes èpoques, sortirà aquest mes i suposo que el promocionarem. Continuarem promocionant La cervesa de la Highsmith que hem fet entre diverses autores i faig moltes conferències al voltant de la Highsmith.

Continuo amb els meus cinc clubs de lectura, els tallers d’escriptura, que els trobo molt a faltar quan no els faig, per què m’ho passo molt bé.

I els blogs?

Els blogs estan una mica parats, perquè va arribar un punt que no podia assumir més feina i una cosa que havia de ser plaent, al final em neguitejava molt. Et carreges de tanta responsabilitat que no pot ser, i en lloc de fer grans ressenyes, ara el que faig és que cada x dies de les novel·les que porto llegides faig una petita ressenya a les xarxes.

I així estem! I de tant en tant, dormo i menjo i em cuido de la meva néta petita, vaig fent com puc. (i de nou tornem a riure).

Tens temps encara, oi?

És clar que sí.

Anna Maria, ha sigut un plaer conversar amb tu. Moltíssimes gràcies per compartir amb nosaltres el teu temps.

 

 

2021-04-08

Deixa un comentari

El seu email no será publicat.Camps obligatoris marcats *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies

Diari Sant Quirze

↑ Grab this Headline Animator