CULTURA/LITERATURA / CRISTINA REDONDO
“He trigat gairebé set anys a acabar d’escriure “Els angles morts” (Edicions del Periscopi, 2021), durant la redacció de la novel·la sempre em va acompanyar les ganes de parlar d’aquesta impossibilitat humana de veure les coses “com són””.
Borja Bagunyà conversa amb l’escriptora Cristina Redondo sobre la primera novel·la de l’autor “Els angles morts” publicada per Edicions del Periscopi I que ja s’ha erigit en una de les novel·les més recomanades i millor aclamada per la crítica literària en aquest Sant Jordi 2021.
Borja Bagunyà (Barcelona,1982) és professor de teoria de la literatura a la Universitat de Barcelona, cofundador de l’Escola Bloom i editor de la revista Carn de Cap. Ha publicat els reculls de relats Apunts per al retrat d’una ciutat (Arola, 2004), Defensa pròpia (Proa, 2007, Premi Mercè Rodoreda) i Plantes d’interior (Empúries, 2011), i Trapologia (Ara Llibres, 2018), un assaig escrit a quatre mans amb Max Besora.
Borja Bagunyà ens delecta amb la publicació aquest Sant Jordi 2021 del que esdevé la seva primera novel·la: “Els angles morts” (Editorial Periscopi), una història narrada amb una tècnica polida i estudiada, ben treballada, que caricaturitza la realitat amb acritud irònica. A partir de tres personatges centrals: l’Antoni Morella, un professor universitari, la Sesé, metgessa i parella d’en Morella, i el nebot d’ambdós: l’Olof, fill de “bona família” i adolescent preuniversitari, Bagunyà presenta una narració que profunditza en l’interior dels personatges a través de la crítica al sistema que els envolta. D’una banda, iniciem la novel·la amb una interpretació aspra del món de l’ensenyament superior, de la mà del Morella com a professor universitari; continua amb una crítica al sector de la sanitat de la mà de la Sesè com a metgessa, i, finalment, aquesta visió s’amplia a la resta de la societat mitjançant l’Olof i la seva opinió del món des d’un punt de vista més jove, però no per això menys punyent.
Alguns ja han determinat que “Els angles morts” (Edicions del Periscopi) escrit pel Borja Bagunyà forma part de la “literatura de l’excessiu”. Es tracta d’un llibre ja a simple vista extens, on el text és una contínua demostració de tècnica literària i àmplia experiència narrativa, representades en una reiteració infinita de parèntesis, persistents peus de pàgina que amplien la novel·la amb històries addicionals i amb un vocabulari coherent amb la narració, i, tanmateix, una prosa extensa i intensa que sovint recorda al Proust més potent o hi ha qui també l’ha comparat en estructura amb el Melville de Moby Dick. Sigui com sigui, aquest expandiment narrador d’en Bagunyà no fa sinó que provocar una lectura a voltes tediosa, a voltes intel·ligent, a voltes entretinguda, a la que, si més no, cal parar molta atenció i gaudir d’aquesta gran demostració de domini sobre la tècnica narrativa i sobre la creació literària d’en Borja Bagunyà.
Inclòs algú podria dir que en Borja Bagunyà és l’Enfant terrible de la literatura catalana actual per aquest escriure transgressor que incomoda al lector, amb aquesta prosa deforme, però precisament, de tan deforme que a simple vista podria semblar “no elaborada”, però que al contrari, estic segura que ha estat escrita així expressament pel Borja Bagunyà per presentar en conjunt una obra coherent en contingut i en forma. Sabem que l’escriptor pot distorsionar la realitat a través de la creació literària, ja que la literatura entesa com a art és també una distorsió de la realitat, una distorsió que podria ser entesa com a deformació de la realitat, i és en aquest punt que em crida especialment l’atenció l’ús continuo de la “deformació” al llarg de la novel·la, i que és present tan en forma (sortint-se de l’esperat) com en contingut (nadons deformats, discursos extensos, etc.).
CR: Borja, explica’ns, si us plau, el perquè d’aquesta fixació en “la deformació” de la novel·la, i que és el que et duu a crear aquesta “deformació” constant i tan creativa en la narració.
BB: La idea de la malformació, o del nadó mal format, però perfectament saludable, m’interessava per diverses raons. D’una banda, perquè la majoria de malformacions són letals o redueixen dràsticament l’esperança de vida de qui les pateix, però una malformació com aquesta, total i, alhora, compatible amb la vida, plantejava altres preguntes. Al capdavall, el nadó té dos ulls, un nas, dues orelles, etc., però en una disposició diferent de la nostra. Per tant, la naturalitat o la monstruositat passen a ser una qüestió estadística. D’altra banda, això que comentes de la forma, de l’escriptura: no tenia massa sentit, per a mi, parlar d’una malformació radical amb una escriptura clàssicament proporcionada, equilibrada i decorosa. Una de les feines d’escriptura va ser llavors traslladar aquesta malformació a la novel·la mateixa, des de les metàfores o les hipèrboles, que són distorsions expressives, fins a l’estructura de la novel·la, passant per tot l’utillatge acadèmica, notes al peu, parèntesis, exemples, que en Morella, pobre, fa servir com pot.
CR: Borja, quin ha estat per a tu com a escriptor el repte més complicat a superar en el moment d’escriure “Els angles morts” (Edicions del Periscopi)? Potser aquesta redacció extensa i perllongada? Explica’ns per què, si us plau.
BB: ¿El repte més complicat? Bé, diuen que escriure la primera novel·la consisteix a aprendre a escriure una novel·la. A més a més d’això, crec que el repte més complicat va ser el de trobar la manera d’escriure la novel·la situant-ne les peces a llocs estranys. El naixement del nadó, per exemple. Una manera clàssica d’escriure-la hauria començat per aquí i hauria anat resseguint els efectes d’aquest naixement, posant-lo al centre. A mi, en canvi, em va interessar posar-lo cent pàgines més tard, i empènye’l en fora de la novel·la. Les coses més clàssicament importants de la novel·la estan en un segon o tercer pla, o s’esmunyen pels plecs de l’estructura. El que més m’interessava era centrar-me en el que passa al mig, els materials que una altra concepció de la novel·la segurament descartaria, l’encara-no, el ja-no, el romanent.
CR: “Va ser una d’aquelles coses que preferiries no haver hagut de veure, no tant perquè no vulguis veure-les, sinó perquè, un cop vistes, ja no pots no haver-les vist”. Les primeres línies de “Els angles morts” (Edicions del Periscopi) posa el punt de mira en tot allò que potser la societat no “vol veure” o “no s’atreveix a veure”, però quins són realment “Els angles morts” que ens vols fer veure com a escriptor en fer aquesta novel·la? Què creus que se’ns escapa en aquests “angles morts” que no veiem a simple vista?
BB: Ui, així en general no ho sé…! La idea de l’angle mort, o del punt cec, venia de la idea de Paul DeMan que tota visió demana un punt particular de ceguera. Passa amb la fisiologia de l’ull mateix! Per tal de poder comunicar-li al cervell el que veu, l’ull ha de renunciar a una part minúscula de visió, que és per on surt el nervi òptic. ¿No és absolutament fascinant? Bé, en la novel·la m’interessava explorar això, els punts cecs dels personatges, i per extensió dels seus afanys de saber. En Morella mira, però només es veu a si mateix, i el que les coses diuen d’ell, i de la seva vàlua. La Sesé ho vol veure tot literalment, sense cap brossa a l’ull, i acaba per no veure res. I l’Olof, el nebot, que fa analogies de tot, mai aconsegueix ser allà on és.
CR: La novel·la inicia en el món universitari, el lector coneix al protagonista Morella mitjançant un seguit de moments, que més enllà de donar una visió positiva i esperançadora de la Universitat, ens ofereix una visió on l’excel·lència universitària brilla per la seva absència. En concret em crida l’atenció la menció de la frase cèlebre de J.P. Sartre “L’infern són els altres” (pàg.47), a mode de reflexió, que més endavant al text honores amb una frase en boca d’en Morella: “L’infern són els mediocres” (pag. 52). A la segona part del llibre ens dónes una visió, si més no també molt semblant a través del desencant professional que descrius, i, cap al final de la novel·la, també el personatge de l’Olof ens fa un mini-discurs sobre les deficiències del sistema actual (pàg. 408), per tant Borja, quin ha estat el detonant què et va dur a escriure sobre aquests temes? Quina és la força motora que, en definitiva, t’ha dut a escriure aquest llibre?
BB: No sé si n’hi ha una de sola… Ni si sabria dir-te quina és! Hi ha històries que se t’acaben imposant, no sé si per sedimentació o per obsessió o per què. Aquí va passar una mica de totes dues coses, potser perquè he trigat gairebé set anys a acabar-la. El que sí que em va acompanyar sempre van ser les ganes de parlar d’aquesta impossibilitat humana de veure les coses ‘com són’, i estirar els fils de la convicció que tota mirada és política, que descriure (anomenar!) és un acte de violència.
CR: A la pàgina 393 i 394 fas una crítica a la cultura catalana i a tot el que l’envolta, a on escrius: “Imagina’t com llegeix, aquest paio. I què llegeix”, i a mi m’ha dut a una reflexió entorn de la lectura, sobre què llegim i com llegim, per tant, Borja, sense voler aprofundir en la teva crítica a la cultura catalana perquè ja ho expresses molt clarament en el llibre, els lectors que t’hagin llegit per primera vegada crec que estaran molt interessats en saber: què llegeix un autor com “en Bagunyà”? Ens podries recomanar alguna lectura/autor que a tu t’hagi copsat especialment?
BB: Lectures fascinants n’hi ha moltes…! Aquest últim any he estat rellegint Melville força intensament, però, si he de recomanar res, diria que Kraznahorkhai, La malenconia de la resistència, que és una meravella, Sang sàvia, de Flannery O’Connor. Per dir-ne un parell.
CR: Per últim, estic segura que molts dels que hem llegit “Els angles morts” (Edicions del Periscopi), no voldríem esperar deu anys més per tornar a llegir la teva propera novel·la, estàs treballant en algun projecte literari nou? I si fos que sí la resposta, ens podries avançar quelcom al respecte més?
BB: Tinc un parell de projectes en marxa, però, de moment, no en puc dir gairebé res. Quan les coses són tendres, és millor no grapejar-les massa.
Moltíssimes gràcies, Borja Bagunyà per aquesta conversa, moltes Felicitats per l’èxit que estàs tenint amb “Els angles morts” (Edicions del Periscopi) i Bona Diada de Sant Jordi! Fins aviat!
Cristina Redondo.
