Divendres,29 març, 2024
IniciA PORTADAEntrevista a Cristina González, autora del poemari "Con alas de repuesto"

Entrevista a Cristina González, autora del poemari “Con alas de repuesto”

  • A partir d’ara col·laborarà amb Diari Sant Quirze amb una columna pròpia “Píndoles de Justícia Poètica”

CRISTINA REDONDO / CULTURA / LITERATURA / EL RACÓ LITERARI. 

Quedo amb la Cristina González, una nova poeta molt interessant que acaba de publicar “Con alas de repuesto” (2020). El seu primer poemari explora un món poètic urbà amb una veu femenina molt marcada en les seves poesies, destaca els valors humans que la poeta reivindica i que la defineixen com a una nova autora catalana a qui hem de prestar atenció i no deixar de banda per la contundència i profunditat dels seus poemes. Resulta gairebé impossible deixar de recitar els seus versos mentre els llegeixes. Ritme dinàmic i sentit profund, que fa una crítica a la societat urbana i deshumanitzada que l’envolta, però també ens parla d’aquell grau d’esperança que hi ha al canvi de la societat a través del canvi de l’individu.

“Con alas de respuesto” ens permet descobrir a una nova poeta: Cristina González, a la que ens podem apropar no només llegint el seu primer poemari, sinó també a través del seu compte d’Instagram @elhilodeatropos_poesia, a on l’autora comparteix diàriament creacions poètiques seves i altres col·laboracions, com la que, a partir d’ara començarà amb Diari Sant Quirze, mitjançant la seva nova columna “Píndoles de Justícia Poètica” a on es parlarà de lírica i poetes.

CR : Cristina, explica’ns, per què has triat la poesia com a gènere de creació literària?

CG: Si et sóc completament sincera, la decisió d’escriure poesia en aquest primer treball publicat no va ser una elecció totalment conscient. Intentaré explicar-ho: per a mi, escriure és transmetre, buscar una connexió, un fil d’enllaç per a relacionar-me amb la resta. Suposo que el missatge tenia una intencionalitat que el feia transmetre millor dins del gènere poètic. Encara que, sempre recordo, jo no escric poesia, ni em considero poeta. No per humilitat sinó perquè penso en mi com a “transmissora d’emocions” i també perquè sense rima o mètrica definida, en realitat els meus escrits pertanyen a la prosa poètica.

Vaig triar explicar aquesta història en prosa poètica pel ritme àgil i potent de la poesia per transmetre les emocions i les idees i, a la vegada, poder gaudir la llibertat de la prosa a l’hora de construir.

Sempre he tingut present buscar l’essència, no deixar que allò que s’imposa des de fora faci que el que crida dins quedi mut. No vull perdre aquesta autenticitat així que, encara que en sento còmode en la prosa poètica, suposo que cada treball pot treballar-se des d’on trobi el seu lloc. No em limitaré a l’hora d’escriure: poesia o narrativa.

CR : El teu primer llibre “Con alas de repuesto” arriba a les llibreries en plena pandèmia de la Covid-19, com ho portes com autora novell publicar en plena pandèmia?

CG : Quan va començar tota aquesta travessia no tenia ni idea que començaria una pandèmia. Tot el procés amb l’editorial ja va ser dins d’aquesta nova “normalitat” a la qual ens hem d’anar acostumant ens agradi o no. No em penso que sigui millor o pitjor, és diferent. Les perspectives són molt diferents, sobretot a l’hora de fer la promoció i la difusió i quan parlem de tenir un contacte directe amb els lectors. Tot allò que dóna una mica de caliu a la feina d’escriure es veu trencat per la situació actual, però, una situació de crisis pot ser també una oportunitat: una lliçó per aprendre. Tot succeeix com ha de fer-ho. Si no tenim l’èxit esperat és perquè encara hem d’aprendre com fer-ho millor.

És veritat, les coses no van com podríem esperar, però potser així les expectatives no ens condicionen tant. El pitjor que li pot passar a algú és tenir massa èxit aviat. Normalment es pensa millor del que és i no és crític amb el seu treball, ni reflexiona igual a aquell que ha de començar un cop i un altre. La hipocresia actual alimenta fàcilment aquest ego que tots tenim i deixem de ser conscients de la realitat.

A l’hora d’escriure, ningú dirà millor que nosaltres si el nostre treball és vàlid, amb crítica sincera. Això ho aprens quan comences i no ets ningú: la gent no es conté. Quan tens èxit, les paraules dels altres ja no tenen aquesta objectivitat.

CR: Si en comptes de ser-ne l’autora de llibre en fossis una lectora que l’acabes de llegir, quina recomanació faries del llibre a altres lectors perquè el llegeixin també?

CG: Com a persona que explica el seu punt de vista sobre un aspecte de la realitat hauríem d’aspirar a expressar allò que ens agradaria llegir. Suposo que si no fos l’autora i fos una lectora del poemari tindria en bona consideració el seu contingut.

El recomanaria potser com a lectura per obrir la perspectiva que tenim de moltes coses, per analitzar no només allò que tenim fora i que ens afecta vulguem o no, sinó també per tornar a mirar dins d’un mateix, per tractar preguntes tan complexes com qui som realment o quins són els nostres objectius vitals.

El poemari intenta tenir a més a més un llenguatge molt proper, a diferència de la majoria de la poesia actual. Actualment, les temàtiques busquen apropar-se a la realitat, però el vocabulari encara continua en un passar inconscient: la idea que la poesia és més intel·lectual que la narrativa i que ha de tenir un públic més selecte.

Penso que això no s’enfoca bé: no et pots sentir identificat amb una història que té un ritme intermitent perquè no entens. Es perd l’instant de màgia. A mi m’ha passat, llegir un poemari premiat i trobar que havia estat una pèrdua de diners. El plaer és endinsar-se sense preocupació en la lectura.

També recomanaria el poemari per tractar un discurs universal: tots ens hem preguntat en un moment de crisi existencial que volíem i com podíem arribar als nostres objectius vitals. Bé la majoria: també hi ha qui no es fa aquestes preguntes en tota la vida.

Moltes vegades la literatura és una eina que ens fa presents realitats a les quals no havíem parat atenció per fer-nos pensar amb més profunditat.

Personalment, recomano aquells llibres que em fan pensar, que em mouen i moltes vegades em fan canviar de parer o analitzar el que pensava prèviament sobre el tema que tracten. Penso que, “Con las alas de repuesto” és un inici, un discurs per obrir aquestes portes i fer reflexionar al lector sobre moltes coses de sempre i d’ara.

CR: El llibre “Con alas de repuesto” l’has estructurat en vuit parts, explica’ns una mica que trobarem en cada part d’aquesta divisió del llibre i perquè l’has feta així.

CG: El poemari “Con las alas de repuesto” està concebut com una història. Els poemes són totalment independents, però junts tenen un sentit de globalitat. És com el procés vital: els esdeveniments, en un principi, poden semblar aïllats i, tanmateix, uns ens porten als altres. La divisió en capítols o en parts com dius té també el seu sentit: els processos estan conformats en fases que ens fan evolucionar i canviar per poder enfrontar la següent.

L’estructura del poemari, la relació dels moments de tensió i de desenvolupament, estan influïdes pel viatge de l’heroi, estructura clàssica de la formació d’històries i per la concepció de les etapes de dol de Kübler Ross.

La maduració i el creixement personal, segons la meva visió, està centrada en el dolor: el dolor com a punt de partida i com a forca motriu de millora. La vida conviu amb pèrdues i processos de dol i d’acceptació de les noves realitats. No sabem fins on podem millorar quan no han notat mai el que podem perdre.

Les parts del poemari (Toma de conciencia, Autoconocimiento, La rabia al abrir los ojos, Alzando el vuelo, Odiando mi sociedad, Creando una nueva piel, La época que lo cambió todo y Anhelo) són un procés de metamorfosi de la veu narrativa, un procés de creixement, de transformació. I també un procés del lector si agafa la seva experiència en valoració.

CR: Dels diferents poemes que trobes a cadascuna de les parts en què has dividit “Con alas de respuesto”, quin poema és el que més orgullosa et sents d’haver-lo creat? Per què?

CG: No en tinc, de poemes predilectes. Cada poema és molt especial per a mi, ja que conté records i històries al darrere i va ser concebut i retallat (els esborranys sovint són més llargs) en el moment adequat. Tots són estimats. Però si haig d’agafar un de sol, potser agafaria l’últim poema, aquell que tanca el poemari. No és un poema llarg, ni té grans pretensions, però té un missatge molt bonic. Està a la part “Anhelo” i es diu “Dejándose caer”.

És un poema molt mindfulness, d’acceptar i viure el present, d’aprofitar el que tenim per gaudir del viatge que és la vida. El vaig escriure després d’un vídeo d’una de les persones que més m’omple d’energia: Alan Watts. Ell ens proposa la idea que el lloc ideal és aquell on ens trobem ara, les circumstàncies utòpiques, són les que tenim ja. Hem de ser feliços ara i aquí, sense haver de tenir res de diferent. El treball és aprendre qui ets i com pots fer-te feliç a tu mateix cada dia.

Per això dic que a vegades per aprendre a volar ens hem de saber deixar caure sense oposar resistència. És un pensament que dóna optimisme, ganes de viure i de fer coses.

CR : Llegint hi ha poemes que criden molt l’atenció per la crítica social, al poema “Edad incorrecta” ens dius “Seremos transparentes e instrascendentes; Población inactiva: una generación ya perdida” Explica’ns què volies dir en aquests versos, sents realment que la teva generació és una generació perduda? 

CG: El poema “Edad incorrecta” està dedicat a les persones grans. Ara la nostra societat s’ha oblidat que passada l’etapa de jove adult continua existint una vida, una vida encara plena i valuosa amb molt a dir i a fer. Hem protegit la infància com a futur, l’adolescència com a potencial, el jove adult com a força de treball, però en canvi… on queda l’edat de la saviesa? On estan aquells amb experiència vital i memòria històrica?

Aquest poema reivindica la facilitat i despreocupació amb la qual hem deixat enrere a aquestes generacions que ja no ens són laboralment útils. Quan arriben a la jubilació deixen de ser un target i es fan “invisibles”. Pobre i ignorant és aquella societat que creu saber-ho tot sense valorar l’experiència que dóna la vida, reposar els coneixements i les paraules en comptes de la força, la prepotència dels adolescents i dels joves d’avui que es creuen més llestos que els seus pares i els seus avis perquè són natius tecnològics. Aquesta prepotència en l’àmbit social és l’efecte Dunning-Kruger.

Aquest efecte és un biaix cognitiu: els individus amb escassa habilitat o coneixements tenen una consideració de superioritat envers persones més intel·ligents i preparats, ja que no són capaces de reconèixer la seva ineptitud i les persones més qualificades tendeixen a subestimar la seva competència, ja que creuen que el que és evident per a ells també o és pels altres. Això fa que, actualment, no ens trobem governats per les persones més competents sinó aquells que no es qüestionen les seves habilitats. Realment perillós.

És un poema que també reivindica el valor de les intel·ligències múltiples i les habilitats diverses, teoria que ja desenvolupa Gardner i de la que sóc defensora per la meva formació i experiència laboral en necessitats diverses.

CR: Hi ha un poema especialment bo que m’ha cridat l’atenció “Ultima oportunidad” a on escrius “El individualismo, culturalmente propagado, ya no se siente igual. Ya no te resulta confortable ser uno mismo “suficiente””. Explica’ns aquests versos tan colpidors, Cristina. Creus que la societat promou l’individualisme de les persones? Per què?

CG: Més que l’individualisme és la societat que s’ha tornat cada cop més individualitzadora. Un dels referents que em van fer adonar d’això a estat Zygmunt Bauman. Ell va crear una denominació per referir-se als canvis socials dins de l’etapa postmoderna en la qual ens trobem, per entendre les relacions i formes d’actuar de les últimes generacions, en només unes dècades.

Bauman parla de modernitat i societat liquida.

Modernitat líquida per referir-se a un moment històric que es fonamenta en la inestabilitat i la falta de definició. Una societat canviant, sovint caòtica i imprevisible en relació amb la modernitat solida d’abans, on tot estava definit per l’ordre i l’estabilitat.

La llibertat i la individualitat també son part d’aquesta societat líquida, com ho és la divisió en dues vides: una online i una altra offline. Això últim ens desconnecta dels altres. La identitat personal ara és fluida: les creences, els valors, les orientacions… tot pot canviar. No és bo ni dolent en si mateix, però clarament, ha afectat les relacions i la idea de dependència i interdependència.

Aquesta solitud, aquesta autosuficiència ens ha convertit en consumidors addictes de relacions fugaces, fràgils, breus la major part del temps. La interacció amb els altres és més superficial, ja no hi ha el mateix compromís. La societat actual ens aboca a viure ràpid sense tenir gaire temps per l’acte de pensar.

Qui decideix responsablement trobar-se i tractar de viure amb més serenitat i consciència, troba aquesta buidor, aquest canvi continuat i exprés sense un objectiu rellevant.

Som éssers socials, gregaris. La relació humana s’ha desenvolupat filogenèticament i no es pot transformar en unes dècades. Obrir els ulls i trobar que no encaixes en una individualitat que es basa a córrer cap a un destí sense determinar, fugint sovint de la buidor que provoca, fa por.

CR: Un altre dels teus poemes porta per títol “Las plagas del mundo”, m’ha semblat molt significatiu i especialment interessant perquè podríem dir que estàs escrivint una poesia que fa referència a un nou paradigma mundial: “Bienvenidos al auténtico infierno, en el paraíso que, una vez, llamamos Tierra”, sobretot tenim en compte aquest vers previ i l’anterior “Un Apocalipsis previo, basado en la muerte de los valores y de los límites”. Quins valors creus que manquen a la societat actual que abans teníem i ara creus que hem perdut? Creus que aquesta pandèmia de la Covid-19 ens pot fer “obrir els ulls” com a societat i recuperar aquest “valors perduts”?

CG: No és un canvi actual. Podríem dir que el moment de trencament va començar amb la industrialització i es va accelerar amb la millora de les mesures sanitàries i l’augment de l’esperança de vida i el creixement poblacional. En canvi ja és exponencial amb l’estat del benestar i els avenços tecnològics.

No vull dir que tot això sigui dolent, però ens ha fet oblidar que som hostes en un entorn amb límits: els de la natura. El benefici a curt termini de la nostra forma de vida ens ha portat a un abús inconscient dels recursos. Serem nosaltres mateixos qui posarem data a la nostra extinció.

La meva preocupació per la consciència ambiental i l’ús raonable i sostenible em ve dels meus pares i dels meus avis qui em van ensenyar a reflexionar sobre les necessitats i possibilitats dels béns materials. De manera inconscient vaig entendre que la incidència de l’home al planeta era cada cop més gran.

Fa uns anys vaig començar a investigar en els orígens del minimalisme. Durant els estudis havia treballat sobre això en les filosofies hel·lèniques com a l’epicureisme, l’estoïcisme o l’escola cínica que buscaven, cadascuna a la seva manera, l’estratègia de sentir-se feliç sense una necessitat excessiva en les coses. Aquests moviments, afortunadament, estan obrint els ulls cada vegada a més persones que inicien el camí de viure una vida més connectada a si mateixos, al món i al respecte a l’entorn.

En els últims anys les alertes pel canvi climàtic han promogut iniciatives de conscienciació i grans personatges mediàtics com a Fields Millburn i Nicodemus han estès la idea de la necessitat i els beneficis que comporta el minimalisme. Però és difícil fer front a la influència de les grans empreses i corporacions que influeixen en l’economia per canviar les coses.

La Covid-19 és conseqüència de tot això: virus de transmissió animal muten i passen als humans per l’alteració i manipulació de les condicions en el nostre benefici. El canvi climàtic ha alterat l’entorn fins a ser propici per la supervivència del virus, la globalització i els costums socials augmenten els contagis i la propagació… Nosaltres, vulguem o no, hem creat les condicions perfectes per l’existència d’aquesta pandèmia.

No sé si això farà canviar els hàbits i modificar estructuralment i en profunditat la societat cap a un respecte major pel planeta i una vida més conscient. És difícil canviar quan no veiem la responsabilitat del problema en nosaltres mateixos.

CR: Des de quan escrius prosa poètica Cristina? Quan i perquè et vas decidir a publicar aquest primer recull de poemes?

CG: Realment no fa gaire que vaig començar a expressar-me a través de la prosa poètica. Potser fa un any i mig ara o dos. No vaig passar de fer narrativa a fer poesia de forma radical sinó que fou un procés natural cap a una forma d’expressió que s’ajustava millor al contingut que volia fer aleshores. Cada contingut té el seu moment, el seu medi. Fa un any no veia la necessitat de posar en públic el meu treball. Si no s’haguessin donat algunes variables, probablement no hauria publicat tan aviat. Vaig plantejar la idea a partir d’un missatge d’un editorial: el contingut estava fet, només vaig tornar a treballar en els poemes i els vaig triar.

Ara potser em pensaria més tot el procés, l’hauria cuidat més. Però estic molt contenta del poemari. Ha sigut una primera experiència enriquidora.

CR: Els teus poemes tenen una veu urbana i molt femenina, què creus que és el que m’has influenciat del teu entorn per escriure aquests poemes?

CG: Després de llegir el poemari “Con las alas de repuesto”, un amic em va fer reflexionar sobre si escrivia poesia de la consciència. No estic del tot d’acord: tinc molts textos que no es podrien englobar en aquest corrent i tampoc he fet cap intent ni pretensió per ajustar-me a les seves característiques ja molt diverses. Si sóc molt critica amb la societat, la política però es deu més al meu caràcter personal que a una intencionalitat transformadora.

Tampoc tinc molt clar que la meva poesia sigui femenina, els meus escrits sovint no tenen un gènere. Si és veritat que, en aquest poemari, la veu narrativa és femenina. El que si puc defensar del meu treball és que té una influència feminista: crec en la igualtat i en la millora social a través de l’acceptació i el reconeixement de la igualtat de gèneres.

Tinc moltes influències i fons d’inspiració, gran part de les idees no són experiències pròpies, ja que m’agrada molt observar i fixar-me en el que passa al meu voltant: el dolor, les problemàtiques, les notícies… son part de la base des d’on escric. També sento molta atracció per afrontar reptes així que necessito anar canviant la influència i evolucionant en la meva forma d’escriure.

CR: Quins autors són la teva influència durant la redacció d’aquest llibre?

CG: Ja he anat comentant en altres preguntes algunes de les meves influències que he utilitzat per treballar els poemes d’aquest primer treball. És evident que la poesia no és l’única referència que tinc encara que, habitualment, vaig llegint poetes rellevants per aprendre una mica de les inquietuds i les motivacions que els han fet desenvolupar la seva obra.

En el poemari de “Con las alas de repuesto” treballo temes universals com el mite de la caverna de Plató o la necessitat de patiment i superació de reptes per entendre com tracta Dante a les seves obres.

També vaig utilitzar les teories sobre la manipulació de la realitat, les estratègies d’engany i l’autoengany de Dan Ariely en poemes de caràcter més polític i social o les teories de Saskia Sassen per intentar captar el concepte de globalització com a origen de problemes mediambientals que són l’essència d’un capítol del poemari.

Potser en autores de poesia en aquest treball he intentat captar algunes característiques d’Emily Dickinson a l’hora de saber parlar amb senzillesa i profunditat a la mateixa vegada, de Safo de Mitilene amb la seva recerca de la llibertat i de Sylvia Plath en el sentit de creure en el seu talent i voler trencar les limitacions socials que li posaven.

Una altra influencia clara és la narrativa: el camí d’autoconeixement de la protagonista és molt similar al que fa Jon KraKauer en la seva novel·la “Into de Wild” i que després va ser portat al cinema magistralment.

Segurament no sóc conscient de totes les influències que hi ha a l’hora d’escriure perquè és gairebé impossible ser original. S’ha de ser conscient i agrair sempre el coneixement previ, el camí iniciat molt abans que nosaltres.

   

 

CR: A partir d’ara col·laboraràs amb Diari Sant Quirze amb una columna pròpia “Píndoles de Justícia Poètica”, de què ens parlaràs en aquesta columna?

CG: La columna de “Píndoles de justícia poètica” em dóna l’oportunitat de recordar a grans poetes i escriptors i fer present que, les temàtiques i les idees en les seves obres continuen actualment.

Els autors reputats i clàssics tenen les mateixes inquietuds que els lectors, però sovint moltes persones pensen que és difícil sentir-se identificat. De forma fàcil i breu vull apropar això: la poesia ha de ser un gènere accessible, deixar de tenir el prejudici de gènere elevat, complex i poc atractiu allunyat de la realitat.

CR: A més de la teva nova columna “Píndoles de Justícia Poètica” del Diari Sant Quirze, en què estàs treballant ara en l’àmbit literari? Prepares proper llibre?

CG: Ara mateix estic treballant en diversos projectes tan de prosa poètica com narrativa, però prefereixo centrar-me a difondre aquest primer poemari amb tranquil·litat abans de començar a parlar d’altres treballs.

Tinc molta il·lusió i també idees interessants que van agafant forma a poc a poc. Quan estigui més avançat amb molt de gust donaré més informació sobre tot això.

Cristina, ha estat un plaer llegir “Con alas de respuesto”, que ja podem trobar a totes les llibreries i sobretot, xerrar amb tu i conèixer a la persona tan interessant que escriu aquests versos intensos que ningú no s’hauria de perdre.

Aprofito per donar-te la benvinguda a Diari Sant Quirze en la teva nova columna “Píndoles de Justícia Poètica” que estic segura comptarà amb molts lectors fidels.

Moltes gràcies per aquesta entrevista, Cristina i molta sort!

 

Cristina Redondo.

- PUBLICITAT -
anun2
anun22
previous arrow
next arrow

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- PUBLICITAT -spot_img
- PUBLICITAT -spot_img
- PUBLICITAT -spot_img
ARTICLES RELACIONATS

El més llegit

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies