“Ara per ara, encara ens socialitzen diferent a homes i a dones, i això queda reflectit no només en la lectura, sinó en la manera en què escrivim”.
“Penso que les noies escriuen expressant moltes més emocions que els nois, perquè a aquests sovint se’ls obliga a tancar les emocions dins el cos i a no poder-les expressar”. Gemma Lienas.
CULTURA/LITERATURA/J. M. POLO. Entrevista a Gemma Lienas, una de les escriptores més sonants, en perspectiva de gènere, del panorama internacional.
Bona tarda Gemma, com estàs?
Bona tarda, molt bé.
Estic encantat de poder fer-te aquesta entrevista. M’agrada molt com abordes el tema del feminisme i la perspectiva de gènere en tota la teva obra literària.
Doncs jo estic encantada de poder estar aquí amb tu fent aquesta entrevista, així que tots dos contents…
Fins a quin punt és interessant educar en perspectiva de gènere?
Jo és que no considero que hi hagi una altra manera d’educar, perquè vivim en una societat patriarcal i tot el que té a veure amb el patriarcat es considera que és normal. Els meus llibres tenen perspectives de gènere, i això és veritat, però destaquen dels altres perquè els altres tenen perspectiva patriarcal; però això ningú ho diu, perquè és la norma i el normal. Jo crec que el normal seria educar en una perspectiva feminista i amb igualtat.
Aquesta visió t’ha portat a rebre nombrosos premis i medalles a nivell de renom. L’any 2010, per exemple, vas rebre la Medalla al treball President Macià. Per mi aquest premi és molt interessant, però no sé tu que en penses d’això.
A mi és un premi que em va fer molta il·lusió, perquè me’l donaven per la meva obra literària i per la meva visió feminista. Altres premis que he rebut han estat premis literaris, però aquest concretament va ser molt important.
A més, no hem de deixar de banda que la teva obra literària ha estat traduïda a 9 idiomes.
Sí, en aquests moments crec que a més.
I com es porta això? És a dir, que una visió tan personal estigui traduïda a tants idiomes.
És una visió molt personal perquè l’he escrit jo, però penso que aquesta visió del món pot encaixar amb molta gent.
Sí, però quan et deia això potser em referia més a la manera de comunicar, que jo la veig molt personal i és això el que la fa interessant.
Jo penso que tothom té la seva pròpia veu. Una de les coses quan comences a escriure és trobar la teva pròpia veu, perquè al començament tens tics, però finalment trobes la teva pròpia veu. No sé qui em va dir un dia que si trobés una obra meva en un premi literari me’l podria reconèixer per la meva veu. Està molt bé això, perquè a mi m’agrada tenir una veu personal (encara que hi hagi gent a qui no li agradi la meva veu).
Exacte. Parlant dels teus inicis com a escriptora, és curiós com dius que: “va ser en el bany on vas decidir que volies escriure”. Ens ho podries explicar això?
De fet la idea d’escriure surt perquè a mi m’encantava llegir –després us ensenyaré la meva biblioteca perquè tinc 12.000 volums– i sovint em tancava al lavabo per llegir, perquè a casa eren de l’opinió que abans és l’obligació que la devoció (que era una mentalitat molt d’aquella època) i, aleshores, havia de fer totes les meves tasques abans de poder llegir, encara que per mi sí que era prioritari llegir. Un dia, crec que tenia vuit o nou anys, vaig decidir que de gran seria escriptora, perquè quan llegia em posava tan a dins de les històries i les vivia tan intensament que volia atraure l’altra gent amb les meves històries.
M’agradaria saber com és el teu procés creatiu a l’hora d’escriure.
Te l’explico així breument. De sobte hi ha alguna idea que se m’instal·la en el cervell i que es converteix en una mena de punt de llum que de tant en tant s’encén. Quan això em passa amb alguna idea (perquè és cert que idees ens passen moltes pel cap) és perquè aquella idea pot ser una història. El que faig és deixar que vagi donant voltes per la part inconscient del nostre cap fins que la història comença i llavors és quan començo a treballar. El primer que faig és pensar quin tipus de documentació necessitaré per la història. A tall d’exemple, et diré com va ser el procés de l’obra El rastre brillant del cargol, que és una obra que parla sobre el Sam, un jove de 16 anys que pateix síndrome d’Asperger, una forma lleugera d’autisme. Em va caldre, per documentar-me, parlar amb psicòlegs i psicòlogues que tractaven aquesta síndrome, llegir llibres sobre el tema i passar uns dies amb un grup de joves que patien Asperger, per veure com era el seu comportament. Una altra cosa és construir el personatge, que per això busco fotografies d’Internet i la poso a la fitxa corresponent. Aleshores, quan tinc el personatge a la fitxa la divideixo en tres parts (la física, la psicològica –que per mi és la més important perquè les meves novel·les es basen molt en la psicologia dels personatges– i l’entorn social). Mentre vas desenvolupant els personatges va creixent la història i va perfeccionant-se la història i els seus altres elements (lloc, temps i esdeveniment concrets).
Quins són els principals adjectius que defineixen la Gemma Lienas?
La Gemma Lienas com a persona?
Sí…
Entusiasta i molt disciplinada. Podria dir-te que sóc impacient (de vegades). Puc estar treballant durant molt temps en una novel·la, amb molta paciència, però a vegades en la vida quotidiana no en tinc tanta. També sóc molt amiga dels meus amics i de la meva gent, també de la meva parella i dels meus fills i néts, filles i nétes; molt compromesa amb els meus ideals i molt batalladora amb aquests. L’emoció que controlo pitjor és la ira. És cert que normalment sóc molt calmada, però quan m’enfado em costa controlar-la. No sé què més podria dir-te… Crec que sóc una persona cordial…
I molt interessant…
Això ho han de dir els altres.
Això ja t’ho dic jo, sí.
Doncs, moltes gràcies.
Si haguessis de donar un consell a una persona que s’inicia en l’escriptura, quin seria?
Li diria que llegeixi moltíssim, perquè llegir a altres persones és com realment aprens a escriure. Jo he après a base de llegir i desfer les novel·les dels i les altres. Li diria també que aprengués molta llengua, perquè és important tenir recursos lingüístics, perquè si et falta la tècnica la cosa no surt bé (per moltes idees que tinguis). Això ja ho saps tu que et dediques a la dansa; ja saps que és molt important la tècnica. Després li diria també que visques, perquè escriure novel·les és inventar històries, però has de tenir bagatge per reciclar coses que has vist i t’han passat. Per tant, és important viure.
En el teu aprenentatge com a escriptora, i com a persona també, quins són els autors i les autores que realment t’han marcat?
Mai sé exactament quins són els autors i autores que m’han marcat, encara que sí que et podria dir quines són aquelles persones que m’han marcat. Per exemple, et diria que m’agrada molt la Margaret Atwood i la Joyce Carol Oates. És cert que m’agrada més la novel·la anglosaxona que la francesa, tot i que és veritat que jo vinc de família francesa i que he viscut i França i, per tant, tot allò que és francès m’agrada molt. M’agraden moltes autores d’aquí, evidentment, com la Paloma Díaz Mas o la Carme Riera. La veritat és que llegeixo més autores que autors perquè hi connecto millor.
És marca de feminisme.
Totes les autores que t’he esmentat són feministes i tenen una mirada que encaixa amb la meva. Després tenen una altra cosa, que jo crec que és bastant comú en les dones –no tant per la ideologia que tinguem, sinó per com hem estat socialitzades–. Ara per ara, encara ens socialitzen diferent a homes i a dones. És cert que per molta igualtat que vulguem, encara no hi ha la mateixa corresponsabilitat i les dones continuem presentant una desigualtat. Tot això configura una manera d’escriure, no només perquè les experiències que escrius són aquelles amb les quals t’han sociabilitzat, sinó perquè també als homes sovint els obliguen a tancar les emocions dins el cos i a no poder-les expressar. Recordaràs una frase que segur has sentit de petit: “no ploris, que sembles una nena”. I, al final, l’emoció que els nois poden expressar és la ira i, en canvi, a les noies se’ls permet expressar totes les emocions, excepte la ira. Per tant, normalment jo trobo que les noies quan escriuen ho fan expressant moltes més emocions, però és per dèficit educatiu del gènere masculí i no pas per un orgànic.
T’hi has trobat alguna persona que t’hagi dit que el què has escrit li ha passat a ella?
Doncs sí. Mira, vaig escriure una obra que es diu “Atrapada al mirall” i parla de violència psicològica dins la parella. Després de publicar-la, durant els següents tres o quatre anys, vaig rebre contínuament missatges de dones que em deien que havien passat també per allò. És més, alguna dona em comentà també que havia reconegut la seva pròpia història gràcies a la meva obra.
Doncs això, a banda de ser molt important, és molt interessant també pel fet d’haver ajudat molta gent.
Sí, clar. Això pot passar, jo crec, amb qualsevol novel·la. De vegades hi ha novel·les que potser no són extraordinàries, però que a tu t’impacten molt pel moment vital en què t’hi trobes, que fa que encaixis perfectament en aquella novel·la.
A mi només em queda agrair-te el teu paper com escriptora que defensa el feminisme i les perspectives de gènere, i aquest paper és molt interessant, així que moltíssimes gràcies.
Moltíssimes gràcies a vosaltres per l’entrevista; gràcies.
J. M. Polo.
Podeu veure l’entrevista completa al canal YouTube de Diari Sant Quirze:
Fotografia i video: Elena Pombo
