“Per la tercera ja tinc una mica la trama feta, però els personatges entraran i sortiran de l’habitació i faran amb mi el que vulguin, com sempre”. Marta Alòs
CULTURA / LITERATURA. Entrevista a Marta Alòs, escriptora, columnista i tertuliana en diferents mitjans de comunicació. Col·labora habitualment en diferents programes de Catalunya Ràdio, Ràdio Associació de Catalunya, Televisió de Catalunya, 8tv, RAC1 i Cadena Ser Catalunya. També escriu articles per publicacions com Sàpiens, Diari Segre, SomGarrigues o Nació Digital.
Retirada de la política activa, va ser regidora de Lleida per CiU, diputada en el Parlament de Catalunya per CDC, i coordinadora de Cultura en la Diputació de Barcelona.
Marta Alòs va visitar el passat 18 de novembre, el club de lectura de la Biblioteca de Sant Quirze del Vallès, nAvel·la Criminal, dirigit per en Jordi Valero, per a parlar de les seves dues novel·les negres: “Ulls maragda” i “L’origen del pecat”.
Com és Marta Alòs en la vida quotidiana, com et definiries?
Una persona molt normal, com qualsevol persona que està aquí al meu voltant amb una característica diferent que és que escric. La meva dèria és escriure, és llegir molt i el contacte amb la gent, per tant, en plena pandèmia, Marta Alòs ho va passar molt malament, com molta gent que li agrada socialitzar contínuament.
Tens més de quinze llibres publicats, alguns com a coautora, com en “La cervesa de la Highsmith” i a un altre a quatre mans, amb David Marín has publicat “Amb X de sexe”. A quina edat vas començar a escriure?
Molt aviat, cap als 19 anys i aleshores vaig guanyar un premi, això sembla que et dóna peu a continuar. Vaig començar a escriure relats als diaris i una cosa va portar una altra, fins que vaig fer el primer llibre, “Per un pecat d’amor”, i bé, ja es va engegar la maquinària i és com pujar en bicicleta que ja no pots baixar. Vas seguint amb molts temes, molt diversificats. Això acompanyat de parlar dels llibres, amb xerrades en lectures públiques, anant a clubs de lectura, i una cosa et porta l’altra. La veritat és que sóc molt feliç de poder-ho fer.
Tens vocació com escriptora
Sí, crec que és vocacional. T’ho passes molt bé, però el rigor, la constància, si no fos vocacional podria arribar a cansar.
Són moltes hores de soledat, d’escriure, …
Sí, moltes hores, però molt a gust, perquè no estàs mai sola. Els personatges t’acompanyen contínuament, és com el camarot dels Germans Marx. És obrir la porta i comencen a entrar i sortir personatges, que els veus. Sembla estrany, però és que els visualitzes d’una manera boja, però sí que és veritat que és un temps que no pots dedicar a la família, als amics, però crec que ho entenen, ho pateixen.
Algunes de les teves obres han estat premiades com “Sol de Ponent” amb el Premi Vent de Port (2001), “L’ombra de la Forca” amb el Premi de Narrativa Ciutat de Castelló (2002) o “La llengua de les pedres” amb l’Armand Quintana de Narrativa de Calldetenes (2014).
El primer premi va ser el Manuel de Pedrolo, amb això començo i després va haver-hi altres com “El sol de ponent” i d’altres que ara ja ni recordo, perquè els premis al principi sí que et donen aquella il·lusió, però després publicar i escriure és el que et dóna més satisfacció.
Què va significar per a tu el teu primer premi?
El primer premi va ser una porta oberta, perquè a partir de què surt als diaris, que has guanyat un premi, vulguis que no, se t’obren portes, portes molt petites com és que et truqui un diari i et digui si durant tot l’estiu vols fer els relats d’estiu. I vas dient, sí. Aleshores et truca una revista i et pregunten si vols escriure en aquesta revista i tus vas dient, sí. Fins al punt que has de començar a dir que no, a seleccionar, perquè això és molt llaminer i és clar dient sempre sí, no faries res més, i ens hem de guanyar la vida. Escriure dóna moltes satisfaccions, però has de tenir la teva feina laboral paral·lela.
És una llàstima, però escriure no dóna per viure, en aquest país pocs escriptors poden viure de la literatura.
La literatura en català encara és molt reduïda. La castellana té tota Iberoamèrica i, per tant, és molt més gran, però per als que escrivim en català és un món molt més reduït. Hi ha gent que pot viure de la literatura, però normalment la gent compaginem, com els que treballem a les universitats, i amb aquesta feina podem compatibilitzar una mica aquesta dèria que tenim. Estem una mica bojos tots plegats.
Una bogeria que els lectors agraïm.
Gràcies.
Parlem de novel·la negra. En “Ulls maragda”, La Mariona Costa ha estat assassinada a la universitat de Lleida i la novel·la comença amb una pregunta: “Li trec els ulls?” Per què?
La Mariona Costa apareix assassinada amb una característica, que el seu assassí o assassina, ho deixem obert, li ha arrancat els ulls. Normalment, a les novel·les negres el primer capítol sempre ha de ser molt impactant, perquè el lector s’enganxi. Vaig voler que fos així, molt impactant en la primera novel·la negra que he escrit, després d’escriure d’altres gèneres. Vaig continuar amb “L’origen del pecat”, també amb un primer capitulo molt impactant, però de fet, “li trec els ulls?” no es refereix a la Mariona Costa sinó a un peix. La Núria està a la peixateria i la peixatera li pregunta, “li trec els ulls”? Això que moltes vegades demanen a la peixatera, però sí que és veritat que fa una mica més d’angúnia, hi ha una segona intenció, els ulls de la Mariona Costa amb els ulls del peix.
Parla’ns dels protagonistes, de la Núria Lamolla, professora de la universitat, d’en Joan Serradell, periodista del diari local El Segre i de l’agent Roure.
Jo diria que “Ulls maragda” és molt polièdrica, hi ha moltes històries dins d'”Ulls maragda”. Aquesta mena d’històries polièdriques crec que poden agradar absolutament a tothom. Per aquells a qui li agradi la novel·la costumista, hi ha el personatge d’en Ramon Pujol, de l’homenot, d’aquell amor que té amb l’Aurèlia, l’amor de la seva vida; aquesta història d’amor crec que agrada molt, a banda de si agrada la novel·la negra o no. I després, hi ha el que és típic d’una novella negra, el mosso d’esquadra que investiga; hi ha un forense, el Soler, importantíssim, que després pren molt de relleu a la segona novel·la. Hi ha el periodista Joan Serradell; després hi ha la Núria Lamolla, la Mariona Costa. Un personatge molt sinistre, que serà després el futur rector de la Universitat de Lleida; un altre personatge que és el Nicasi Companys que dóna molt joc a la novel·la, està mig amagat, però va agafant relleu i molt protagonisme dins d'”Ulls maragda”. És un personatge que a la gent que l’ha llegida li ha impactat moltíssim, diem que desperta molts pros i molts contres, però és un personatge molt atractiu, no físicament sinó molt atractiu com a personatge. Com que amb mi els personatges fan el que volen, encara que sembli una cosa estranya, és un personatge que em va atrapar i es menja molta part de la novel·la.
“L’origen del pecat” és l’última novel·la publicada, tu mateixa la defineixes com una novel·la negra, molt negra, fosca, i dius que els homes i les dones s’han d’apartar dels polítics, policies, periodistes i de les putes.
Sí, és l’última novella publicada, que es pot llegir encara que no hagis llegit “Ulls maragda” tot i que té alguns personatges com en Joan Serradell, el redactor del diari Segre i també el mosso d’esquadra Sergent Roure, que ara és el caporal Roure. Aquests personatges es repeteixen, la resta són imaginaris. També hi ha algun personatge real, són gent que passeja per Lleida i els faig sortir. Vull dir que hi ha personatges de carn i ossos que la gent pot trobar pel carrer, però “L’origen del pecat” crec que és molt més negra que “Ulls maragda” i la part d’història costumista no hi és.
Quin és l’origen de l’origen del pecat?
La gent que ha llegit “L’origen del pecat” em diu que no podia haver-hi un titulo més idoni per aquesta novel·la, perquè tot rau en l’origen d’aquest pecat, és un pecat tan gran, tan gran, que en explicar l’origen dius, és això. Diuen que és la novel·la de les quatre “P”, periodistes, prostitució, policies i polítics. També és una crítica descarnada a l’església oficial, no a aquesta part de l’església que tan bé fa, com podria ser Càritas, Arrels, etc., sinó a l’església a l’ús, l’església vaticanista, diguem. És una crítica malgrat que el personatge del bisbe surt entre altres personatges i va agafant molta força. En “L’origen del pecat” no hi ha hagut la voluntat d’escriure un llibre per criticar l’església, però hi és aquesta crítica social i fins i tot aquesta crítica descarnada a una societat hipòcrita com ho és envers la prostitució, etcètera, etcètera. Hi ha més assassinats que a “Ulls maragda”, crec que és molt més negra.
Hi ha corrupció política.
Hi ha corrupció política. El meu pas per la política m’ha fet conèixer algunes coses que són públiques, especulacions urbanístiques, etc., i també, per tant, ho faig reflectir aquí. Sempre escrivim, encara que sigui ficció, sobre aquelles coses que tens al teu subconscient i que en un moment determinat afloren.
Has tingut diverses responsabilitats polítiques, entre elles has exercit de diputada en el Parlament de Catalunya. Per què vas entrar en el món polític i per què vas decidir deixar-lo?
Entro en la política perquè escrivia, i encara escric articles d’opinió. Vaig canviar de diari, però escrivia molts articles d’opinió sobre la meva ciutat, sobre Lleida, i en algunes coses era molt crítica i ho continuo sent. Lleida ha canviat de colors polítics, he estat regidora i continuo fent crítica positiva o negativa sobre la meva ciutat, això fa que hi hagi un polític en particular que es fixa en mi i em proposa anar en una llista, en una llista d’un partit nacionalista, jo ho sóc, i, per tant, ho parlo amb la meva família; no em desagrada la idea a nivell local i la meva voluntat va ser treballar per la ciutat 12 anys a l’oposició, i s’aprèn molt. A mi m’agradaria que molta més gent que només té voluntat de servei, entrés a la política. No la gent que diu que vol viure de la política a canvi d’un sou, no, que hi ha masses, sinó la gent que tenint el seu ofici, com jo tenia a la universitat, es dediqui uns anys a aquest servei públic. I surto de la política després de ser diputada al Parlament perquè crec que tocava sortir. Crec que ja tocava uns anys abans, però com no hi ha data de caducitat vas seguint perquè la política enganxa molt. Penses que pots fer, però quan veus que ja no pots fer res més, ho has de deixar córrer. I de fet, vaig tornar a la meva feina a la universitat, però sempre la política m’ha interessat, la segueixo molt de lluny, crec que fora de la política ets més objectiva que quan estàs a dins, que et mires molt el melic, i crec que des de dins de la política es pot fer molt bona feina i des de fora també. Perquè tots podem aportar des de dins i des de fora, amb tota la nostra voluntat es pot fer molt bona feina, de fet la societat ens vestim d’això.
Hi ha una curiositat a les primeres pàgines de “L’origen del pecat”, surt un atracament a una benzinera de Sant Quirze del Vallès.
A sant Quirze del Vallès?
Com se’t va acudir?
Doncs, no ho sé, suposo que el personatge va escollir Sant Quirze del Vallès. Quina casualitat, no me’n recordava, però ara estic molt contenta d’estar a Sant Quirze del Vallès.
És una casualitat, però quan llegeixes una novel·la van sortint localitzacions que després no te’n recordes, però que en aquesta a les primeres pàgines surti el nostre poble, que no surt mai enlloc, ha sigut curiós.
Prometo esmenar la plana i que Sant Quirze del Vallès surti positivament perquè, a part d’atracaments, deu haver-hi moltes coses positives. Mira que avui m’he estat repassant els dos llibres, perquè el que passa és que quan publico un llibre i el llanço al món és com si ja m’oblides i a vegades vas a grups de lectura que s’estan llegint un llibre que has escrit l’any 2000 o el 1999 i penses que l’has de repassar, perquè si no me n’oblido dels personatges. I que surti Sant Quirze, ara estic contentíssima. Doncs ha de sortir, Lleida i Sant Quirze del Vallès.
I per a finalitzar parla’ns dels teus projectes de futur?
Ara publicaré una novella romàntica, que ja avanço que es diu “Sense data”
Quan sortirà?
Sortirà al febrer, de cara a la campanya de Sant Jordi. És una novel·la que no arribarà a les 200 pàgines, i és una novel·la que he fet amb molta estima. Una novella romàntica amb aportacions personals i m’ho he passat molt bé escrivint-la. Ara descansaré uns mesos i tornarem a assassinar, ha, ha, ha, en novel·la negra.
Serà una saga? Hi haurà tercera part?
Mantindré els dos personatges, el caporal Roure i en Joan Serradell, i també passarà a Lleida, malgrat que no només passa a Lleida. Diguem que tant la primera com la segona també passen a altres llocs. “Ulls maragda” passa també amb un poble del Pallars Sobirà, per tant, també hi ha aquesta aportació de la llengua pallaresa. Vaig haver de tenir molta cura amb la llegua per no ser criticada per la gent del Pallars, que em diuen que el pallarès està ben tocat. Per la tercera ja tinc una mica la trama feta, però els personatges entraran i sortiran de l’habitació i faran amb mi el que vulguin, com sempre.
Per aquesta tercera part estaré més d’un any, és bo deixar reposar una mica per tornar. Entremig, després de “L’origen del pecat” vaig col·laborar en aquesta novel·la de relats de novel·la negra escrita amb moltes mans, vuit em sembla, “dones que matem”, que es La cervesa de la Highsmith.
Moltíssimes gràcies Marta, encantats d’haver-te pogut conèixer-te i compartir amb tu aquesta estoneta, et desitgem molt d’èxit en els teus nous projectes.
Jo també estic molt contenta, gràcies.
