Divendres,7 febrer, 2025
IniciA PORTADAEntrevista a Rosa Ribas. Escriptora convidada al Club de lectura «Navel.la criminal»...

Entrevista a Rosa Ribas. Escriptora convidada al Club de lectura «Navel.la criminal» de Sant Quirze

Quan coneixes els teus precedents,

coneixes també la teva pròpia història”.

CULTURA/LITERATURA.  Rosa Ribas ha estat l’escriptora convidada a l’última sessió del Club de lectura “navel·la criminal”, que dirigeix Jordi Valero a la Biblioteca de Sant Quirze.

Parlem amb Rosa Ribas, escriptora. Autora de 31 obres, 7 Novel·les, 9 sèries (5 Casos de Cornèlia Weber-Tejedor i 4 Casos d’Anna Martí), 12 Relats. Columnista de El Periódico.

Nascuda al Prat de Llobregat (1963), va estudiar Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona, on posteriorment es va doctorar amb una tesi sobre la consciència lingüística en els viatgers alemanys a Amèrica als segles XVI i XVII.

Resideix des de 1991 a Alemanya, on ha desenvolupat una intensa labor en el camp de la didàctica de les llengües, com a docent i com a autora. Ha estat lectora d’espanyol a la Universitat Johann Wolfgang Goethe de Frankfurt i professora d’Estudis Hispànics Aplicats a la de Heilbronn.

La seva primera novel·la, El pintor de Flandes, va aparèixer el 2006. Editorial Roca.

Rosa Ribas va crear la comissària Cornèlia Weber-Tejedor, de pare alemany i mare gallega, que ha protagonitzat quatre llibres, una sèrie que ha tingut un gran èxit a Alemanya;

En les seves següents novel·les, escrites conjuntament amb Sabine Hofmann, introdueix com a protagonista a la periodista Anna Martí; la primera novel·la d’aquesta sèrie, Do de llengües, va ser finalista al Premi Hamlet 2014 i va obtenir un esment especial a la Setmana Negra de Gijón.

   

Com a dona i escriptora, creus que les escriptores estan ben visibilitzades dins del món de la novel·la criminal?

No. La resposta és no. Encara hi ha molta discriminació en el món de la novel·la criminal que ha estat, fins fa poc, molt masculí i ara que hi ha més autores escrivint, consolidades, no sols amb una primera obra, sinó amb una trajectòria, sí que es veu el dèficit. Quan veus els noms dels convidats, excepte en alguns, hi ha un desequilibri molt marcat. També a l’hora d’obtenir premis de novel·la negra, és un escàndol. Per exemple, que en la setmana negra de Gijón, amb totes les edicions que porta, només hagi guanyat una dona, i moltes vegades no hagut, ni tan sols, nominades. És alguna cosa que estadísticament no és plausible, aquesta és la situació.

La teva primera novel·la El pintor de Flandes ha estat catalogada com a històrica. Amb la teva segona novel·la “Entre dues aigües”, en 2007 vas començar a escriure novel·la negra. Per què vas decidir començar a escriure novel·la negra?

És millor dir que, la novel·la negra va decidir trobar-me a mi. Perquè el que tinc sempre són històries, idees; després, quan les vaig desenvolupant, veig el què; es van emmarcant dins del gènere. En el cas d’entre dues aigües, la qual cosa jo volia comptar encaixava molt bé en els marcs d’aquest gènere i com a més, m’enamoro dels meus personatges ràpidament, la que anava a ser una peça solta, es va convertir en el principi d’una sèrie. Això em passa molt.

Ja tens dues sèries publicades

Sí. Ja estic començant la tercera

Amb quin títol?

L’última novel·la, “Un afer massa familiar”, que vaig publicar l’any passat, és la primera d’una sèrie centrada en una família de detectives. Jo volia escriure una novel·la, una peça tancada, amb una història molt concreta, però després em vaig adonar que aquesta família tenia molt de recorregut, és a dir, que anava a ser almenys, una trilogia, estic amb la segona novel·la.

Com va sorgir la idea de crear una sèrie protagonitzada per una comissària hispana-alemanya, dona, de família emigrant?

Sobretot, que fora dona. Era més natural per a mi tenir una protagonista femenina. A més, jo treballava en la universitat i tenia molts fills d’emigrants en les meves classes. Com ella, que la seva mare és gallega i el pare alemany. M’adonava que hi havia un tema que sempre portaven amb si, que és el tema de qui sóc? Sóc alemany?, sóc espanyol? També molts alumnes d’origen italià, portuguès, sempre caminen amb aquesta pregunta a costa. Qui sóc? Per això em va semblar molt interessant tenir una protagonista que, a més de ser investigadora, ella també va sempre amb això. Viu entre dos mons, la mare gallega, una mare molt potent, que exigeix molt; el pare alemany i ella, que es pregunta sempre, Què sóc jo? I el fet que ella es mogui entre dues cultures, l’enriqueix moltíssim. Això em va semblar molt atractiu per a un personatge

El teu personatge, La comissària Cornèlia Weber-Teixidor, és una dona comissària en un món majoritàriament masculí i amb una doble identitat hispana-alemanya. En “Entre dues aigües” ens parles de feminisme i emigració?

Sí. És que clar, en el fons, en les novel·les parles dels temes que t’importen, no els dónes excuses. La ficció et permet parlar del que t’interessa i tractar-ho sense objeccions, sense haver de fer retallades. Pots parlar del que és viure en un món i en professions on els homes dominen, i veure com es mou una dona que sap que està en aquest lloc per la seva vàlua i en canvi, a vegades, ha de demostrar molt més que els seus companys. I després d’immigració, perquè clar, tant per l’experiència amb els meus alumnes, com amb el fet que visc a l’estranger, la meva experiència de viure fora va amb mi; són dos temes per a mi fonamentals.

Vas marxar a Alemanya per un any. Què va passar perquè et quedessis?

Doncs que vaig conèixer un alemany. La història és molt clàssica i em vaig quedar. Em vaig anar per a aprendre l’idioma i em vaig quedar per amor. Aquí vaig conèixer al que ara és el meu marit i aquí seguim.

I portes ja gairebé trenta anys

Gairebé, porto més anys a Alemanya que els que vaig viure a Espanya.

Com veus ara, des de la distància, la Barcelona que vas deixar enrere?

La veig molt diferent. Veig una Barcelona amb temes i amb preocupacions que no existien quan jo vaig marxar. És normal, són gairebé trenta anys. Jo vaig marxar d’una Barcelona preolímpica, en el 91 i ara em trobo amb una Barcelona amb altres temes. Sobretot molt plena de turistes. I no sols el turisme, qüestions com la dificultat per a aconseguir habitatge. Trobo una ciutat molt transformada, amb coses transformades per a bé i unes altres que no em convencen tant.

Després de la dura crisi econòmica, de la qual encara no hem sortit, estem davant una nova ona d’emigració espanyola a Alemanya. Per què creus que marxen els nostres joves?

Perquè no troben oportunitats. Jo visc en una ciutat on hi ha grans empreses, grans bancs i hi ha moltíssims espanyols als carrers. Veus nois joves, nois de trenta anys. Nois i noies, tots professionals, gent formada i han hagut de marxar. Mestres, mestres, cuidadors, infermeres. Són gent amb una formació excel·lent, superior a la que tenen els professionals a Alemanya. Estan treballant a Alemanya, perquè aquí no troben res.

Estem perdent el talent?

Estem perdent el talent i clar que alguns tornaran, però hi ha gent que no torna i a més, se’n van en una època fonamental. Són gent recentment formada, són gent fresca que poden aportar molt i ho estan aportant en un altre país.

Com compararies la nova onada migratòria de joves amb l’onada migratòria de les teves novel·les

Era l’època de l’emigració de mà d’obra barata, gent pobra, poc qualificada, que anaven a treballar a les fàbriques, a les mines. Anaven a fer els treballs més durs. I a més, era teòricament una emigració controlada, perquè se n’anaven amb el contracte a la butxaca, etc., etc., provisional. Per això els deien “gastarbeiter” que vol dir treballador convidat i se suposava que als dos, tres anys, a caseta. Molts es van quedar la vida sencera, era sobretot això, mà d’obra d’escassíssima formació. A la gent formada no els deixaven sortir, qualsevol que tingués un passat polític, no podia sortir. Tan sols sortia gent molt humil, molt desesperada.

Do de llengües, va ser finalista del Premi Hamlet 2014 i va obtenir un esment especial en la Setmana Negra de Gijón. Una novel·la escrita a “quatre mans” amb Sabine Hofmann. Com va sorgir la idea de col·laborar amb Sabine Hofmann a la trilogia d’Anna Martí?

Ens coneixíem de la universitat i havíem escrit juntes un relat per a una companya. Sempre ens van quedar amb ganes de fer alguna cosa més important. Vaig tenir la idea d’escriure una novel·la on el coneixement de llengües i de literatura tingués un pes molt important i vaig pensar que el podríem fer juntes amb Sabine. Com les dues som lingüistes i ens apassiona l’idioma, se’ns va ocórrer que podíem fer això i com sempre passa, Anna Martí, era una noia amb tant de recorregut, hi havia tant per venir, que vam decidir escriure una trilogia.

Com es repartia el treball?

Va ser diferent en la primera novel·la, perquè pensàvem que anava a ser només una. Ho vam repartir tot. És a dir, vam planificar juntes, vam muntar els capítols juntes. Hi havia constel·lacions de personatges. En la novel·la hi ha personatges amb perspectiva pròpia, si el personatge era meu, l’escrivia jo. Si en aquest capítol pensàvem, això el millor és que ho vegi tal personatge, si era de Sabine, ho escrivia ella. Cadascuna en el seu idioma i després el traduíem. Clar, vam trigar tres anys i mig. Quan vam decidir que anàvem a continuar, vam canviar la tècnica. Pensem, què és el que ens ha agradat? El que ens va agradar era planificar, això de llegir el text de l’altra, això d’escriure, no ens va agradar tant. L’escriptura és molt personal, vam decidir que planificaríem juntes. Jo escrivia, Sabine va agafar un parell de capítols per a estar dins, i ella era la que feia sempre la revisió dels textos en blau marí, però escrivia jo. Decidim seguir amb aquest model, de manera que era molt més àgil el treball i ens barallàvem menys.

Do de llengües (2013), Anna Martí, periodista de La Vanguardia, es troba immersa en un cas a la Barcelona de 1952. Tu vas viure la transició. Què et va impulsar a escriure sobre els anys cinquanta, tenint en compte que és una època més dura, que no vas conèixer?

Per dues coses. Una, sent lingüista perquè és l’època del silenci. La segona, que és la joventut dels meus pares i jo volia conèixer. Això em donava moltes idees, m’il·luminava com era la meva família i quan coneixes els teus precedents, coneixes també la teva pròpia història.

Com era ser dona i periodista a la Barcelona del Congrés Eucarístic?

Un miracle. Però hi havia un precedent molt clar que era Margarida Landi, la periodista de successos de El Caso, que ens va servir d’inspiració. Anna Martí és la Margarida Landi barcelonina, d’una altra classe social i amb un altre tarannà, no tan extravagant com Margarida Landi, amb els seus cabells rossos, la seva pipa, el seu descapotable. Anna és més discreta, però diguem que és excepcional.

En Do de llengües els coneixements de lingüística són la clau per a la resolució del cas.

Això era la premissa. Elles, les dues protagonistes, Anna i Beatriu, són dues dones de la llengua, són dues dones de la paraula. En aquesta època era impensable que algun dia hi hagués dones policia; llavors, que armes tenen?, la paraula, el seu coneixement. Saben llegir bé, saben llegir millor que ningú i també troben en la literatura el suport, a vegades, el consol i a vegades, també les idees. Això era la premissa per a aquesta novel·la.

Quines autores o autors ens recomanaries?

És molt difícil contestar. A mi m’agrada molt la novel·lista francesa Fred Vargas, em sembla una autora excepcional, divertidíssima, original, diferent de la literatura a l’ús, per a mi és una autora molt recomanable. M’agrada molt també, com escriu Carlos Zanón. Un altre autor que admiro és Toni Gil, em sembla un autor brillant. M’agrada molt una altra autora francesa, molt política, Dominique Manotti, que a més vindrà a la Barcelona Negra; és una dona que és pura energia, ja quan la veus, et transmet energia i les seves novel·les també, molt forta, notes la vitalitat que té, una gran autora, fascinant.

Parla’ns dels teus projectes de futur.

Ara, continuar amb la família Hernández, que es publica l’any que ve, al febrer. Estic treballant en la continuació d’un afer massa familiar, de manera que pugui sortir a temps. Estic gaudint molt, perquè ara ja els conec.

I, finalment, comenta’ns Un afer massa familiar, perquè els lectors tinguin aquesta curiositat que impulsa a llegir.

Amb molt de gust. És una novel·la que va néixer com una història de família. Pensant en famílies, vaig caure en el compte que les famílies tenen molts secrets. Quan vaig pensar en secret familiar, vaig pensar, secrets? Per què no són detectius? En la història ells resolen casos, però el més interessant és el que passa a la seva casa. Són detectius i no saben el que passa en la seva pròpia casa, són especialistes en desaparicions, però un d’ells, la filla major ha desaparegut i no aconsegueixen trobar-la. Volia que hi hagués aquesta paradoxa, que els especialistes a revelar els secrets d’uns altres, no coneguin els propis. Així que, vaig crear una família al barri de Sant Andreu de Barcelona. És una agència de detectives amb poc glamur, però que ens presenta tots els conflictes de la vida familiar. I diuen que és negra, però és negra perquè parla de famílies, no perquè són detectives.

Moltes gràcies Rosa, ha estat un plaer conèixer-te, molta sort amb els teus nous projectes i esperem la teva pròxima columna en El Periódico.

Jordi Valero i Rosa Ribas
- PUBLICITAT -
anun2
anun22
previous arrow
next arrow

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- PUBLICITAT -
- PUBLICITAT -
renting
renting2
- PUBLICITAT -spot_img
ARTICLES RELACIONATS

El més llegit

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies