Entrevista de
JOAN GABARRÓ PONS
6/10/2023| 13:40:32
Qui és l’Eric Ayala?
Soc un jove de 25 anys a qui li apassionen les pizzes. He compaginat la meva vida d’estudiant amb els negocis. Sempre m’ha cridat l’atenció l’economia d’empresa, és per això que em vaig decantar per la carrera d’ADE.
De fet, amb 15 anys tenia molt clar que volia tenir el meu propi negoci, sempre he estat molt inquiet, per exemple, aquí a Sant Quirze vaig muntar les meves batalles de rap urbà, anomenades les Sanky Battle. Després vam organitzar, durant dos anys les Critical Battles amb la marca santquirzenca Critical. Jo hi participava i també les organitzava.
Als 19 anys, vaig obrir un negoci perquè necessitava diners per fer un esdeveniment de batalles de rap urbà. El primer que vaig fer va ser treballar de comercial, però no em va agradar gens, no vaig fer ni una venda (riu). Després vaig obrir un negoci digital de llibres de segona mà durant 3 anys, dels 19 als 23. Vaig començar en una habitació de casa de la meva àvia, amb uns 4.000 llibres, i després, a poc a poc ens vam anar expandint i vam decidir llogar un magatzem de 100 metres quadrats, on teníem uns 25.000 llibres. Em va servir molt per aprendre què no s’ha de fer i què és l’important en un negoci.
Què és important en un negoci?
És important que la gent sàpiga qui ets. En el negoci de llibres de segona mà vaig començar a aprendre sobre el tema de marca personal, ja que la venda de llibres la feia des de l’anonimat i no tenia una base de clients que em compraven perquè sabien qui era. Allà vaig entendre la importància de ser una figura visible al capdavant d’un negoci i que la gent et vingui a buscar per qui ets.
Com va sorgir la idea de fer el teu propi restaurant de pizzes? De petit volies ser pizzer?
De petit no volia ser pizzer perquè mai m’havien transmès la passió per la pizza i tampoc havia viatjat mai a Nàpols. En el procés de vendre llibres per internet, em vaig començar a enamorar de les pizzes mirant vídeos de YouTube, allà vaig descobrir el món de la pizza napolitana i em van flipar tots els detalls; el forn de llenya, els ràpids moviments dels pizzaiolos, els forners, les setrilleres molt particulars… Tot l’ecosistema de la pizza napolitana em va enamorar molt.
Llavors vaig començar a fer-les a casa. En aquest procés d’anar fent proves, em vaig carregar el forn de casa, perquè el vaig manipular per fer-lo arribar a la màxima temperatura.
Tot i que el negoci dels llibres rutllava bé, vaig decidir vendre’l, ja que m’apassionava molt més el món de les pizzes. Llavors vam posar al pati de casa un forn de llenya que l’utilitzàvem per cuinar per a amics. Vam decidir que ho havíem d’obrir a més gent, ja que teníem l’espai i un forn de llenya molt autèntic. Van començar a venir amics d’amics, gent de Sant Quirze, de Sabadell, de Sant Cugat…
A casa els dissabtes a la nit hi havia molta activitat, teníem tres taules i fèiem dos torns durant aproximadament quatre mesos. Després d’això vaig aprendre italià durant uns mesos i vaig decidir marxar a Nàpols per nodrir-me del coneixement de l’Associazione Verace Pizza Napoletana, una escola que formen part les famílies de pizzaiolos més antigues de Nàpols que salvaguarden la recepta original Napolitana amb l’objectiu de no perdre l’essència i els orígens.
Com va ser aquest període de formació?
A l’escola t’ensenyen la tradició de la pizza napolitana, em va agradar molt el que vaig aprendre. Els deu dies van ser suficients per despertar l’esperit pizzaiolo que portava a dins.
Nàpols va ser un xoc de realitat, ja que a Sant Quirze era el rei de les pizzes i a tothom li encantaven, però a l’arribar allà ningú em prenia seriosament i vaig estar durant tres mesos buscant feina. Em deien que no tenia la Napolitana, que diuen que és el fet de ser un nervi, d’anar de pressa, allà tot el dia van corrent.
Vaig començar treballant en una pizzeria, molt decadent, però que em va servir per aprendre del forn de llenya. Després vaig trobar la família Moccia a la pizzeria ‘Terrazzo’ una empresa familiar que porten tres generacions. Després d’insistir molt, al final em van donar l’oportunitat de treballar amb ells. Ha sigut dels qui més he après.
Què vol dir pizzaiolo?
El significat literal és pizzer, però si et poses una mica més filosòfic jo crec que pizzaiolo és aquella persona apassionada pel producte i que té un discurs de defensa a mort de les seves pizzes. Si no tens un discurs, no ets pizzaiolo.
Quin és el teu discurs, és a dir, quina és la vostra missió amb el públic en general?
He volgut portar la filosofia de la pizza napolitana i el romanticisme a Catalunya. El meu objectiu no és obrir un restaurant, és molt més que això, la nostra missió és canviar la manera com entenem la pizza a Catalunya. D’aquí sortiran moltes més coses que ja anireu veient de moment ara ens centrarem en la inauguració del restaurant que és el primer esglaó.
Alguns t’anomenen pizzer romàntic, altres el pizzaiolo català. Amb quin et sents més identificat, amb la primera o amb la segona?
Em sento identificat amb tots dos, però és que jo quan vaig a Nàpols soc el pizzaiolo de Barcelona. Sí que és veritat que em sento molt identificat amb el tema de romàntic perquè és el que m’ha enamorat de la pizza. Aquest nou corrent actual de pizzers, està molt pels ingredients, per la massa i per tot el tema de la química. Jo m’identifico més amb els pizzers antics del romanticisme de les pizzes i de tots els detalls.
Quina és la teva pizza preferida?
No sé dir-te la preferida, però l’única pizza perfecta que existeix és la Margarida perquè és l’única pizza que té tots els ingredients completament alineats, ningun cobreix l’altre. És l’única pizza que podries menjar cada dia i mai t’avorriries.
És com el pa amb tomàquet, tu no et pots cansar mai de menjar pa amb tomàquet, una pizza Margarida és el mateix perquè és l’equilibri màxim.
Quines pizzes trobarem en el teu restaurant?
He dividit la carta en 3 parts. En primer lloc, hi ha una secció amb set Margarides diferents, cada una amb diferents tipus de formatges ratllats, diferents olis, diferents tomàquets… En segon lloc, hi haurà les clàssiques com el calzone, la 4 formatges… I finalment, tinc un apartat d’innovatives que són pizzes que no formen part de la tradició que me les he inventat jo amb ingredients tradicionals.
És difícil innovar en el món de la pizzeria?
El món de les pizzes ha canviat moltíssim des del 2015 perquè s’ha començat a tenir molta cura els ingredients per fer-les.
Personalment, em fa una mica de por que passi el mateix que ha passat amb l’alta cuina. Et poso un exemple, si t’agrada la truita de patates no cal fer una reconstrucció de truita de patates.
Tinc por que la innovació faci perdre una mica el sentit de la pizza, al final és el teatre d’entrar i veure un pizzer movent-se, estirant la massa, posant els ingredients…
Per què vau triar obrir el negoci a Sabadell i no a Sant Quirze?
Com a Santquirzenc em feia molta il·lusió obrir la pizzeria a Sant Quirze, em sento molt connectat amb la gent que va creure en mi i vaig fer tot el possible perquè fos a Sant Quirze. Però vaig estar 4 mesos intentant trobar un local que per circumstàncies externes no vaig aconseguir.
Quines característiques té una bona pizzeria?
En primer lloc, que només entrar ja estiguis al centre de la pizzeria, vull dir que es vegi tot el teatre de preparar les pizzes, el forn s’ha de veure. A més, també és important que el producte central siguin les pizzes i no altres plats. Els petits detalls també són molt importants, el forn de llenya, les setrilleres… També el rol del pizzer té un paper molt crucial, ja que ha de ser simpàtic perquè és la marca del restaurant. Al local li hem volgut donar un toc de la decadència de Nàpols, que tot i estar tot rebentat té el seu encant, ja que volem que la gent se senti que està a Nàpols.
Què us fa diferents dels altres?
En primer lloc, hem fet una selecció tremenda d’ingredients, és una bogeria perquè amb cada proveïdor hi contacto directament. A Nàpols tinc un magatzem on m’envien els ingredients i del magatzem me’ls envien aquí. No hi ha ninguna distribuïdora que em pugui donar tots els ingredients, d’aquesta manera he escollit els productes més tradicionals de Nàpols.
Tots els ingredients són fets al terra italià de proximitat. Són petites empreses familiars, amb productes únics. Les distribuïdores no tenen aquests tipus de productes perquè treballen amb grans magnituds.
Quan fareu la inauguració?
Queda molt poc! La inauguració que hem preparat, m’emociona molt perquè explicarà el sentit del nom, el perquè s’ha obert aquesta pizzeria. Ho farem a través d’un documental que s’emetrà al cinema Imperial de Sabadell i repartint pizzes a tothom que vingui. A més, vindran els meus mestres pizzaiolos des d’Itàlia, en Roberto Moccia, el pastisser de Nàpols i en Lello Esposito un artista que m’ha fet unes màscares de putxinel·li molt especials.
Pensaves que tindríeu tant impacte amb les xarxes social?
La veritat és que no. De fet, és la Ingrid, la meva germana, que s’encarrega de tot això. Ella ha estudiat audiovisuals i ha sabut enfocar la idea a través d’un format més proper i dinàmic a través de Reels d’Instagram, TikTok i YouTube. Ens pensàvem arribar als 10.000 seguidors a Instagram abans de la inauguració i hem arribat als 100.000!
T’has plantejat participar a MasterChef?
Després del que em va explicar l’Arnau Paris, guanyador de la novena edició de Masterchef, no participaria mai, ja que no m’agrada el format i estar quatre mesos desconnectats en una casa no m’agradaria. A més, el tema de la competició a la cuina no l’acabo d’entendre.
Com a apassionat de les pizzes que els diries als lectors del diari Sant Quirze?
Estic molt orgullós de ser de Sant Quirze, sempre l’he considerat com a millor poble. Però crec que hauríem d’intentar que sigui un lloc on es reuneixin els joves perquè sempre els santquirzencs ens n’anem fora. És molt trist el que s’ha perdut Sant Quirze amb la pizzeria, el que no potser és que un santquirzenc vulgui obrir una pizzeria aquí, i hagi d’anar a una altra ciutat. Hem de lluitar tots perquè no sigui així i perquè no passi més en el futur.
M’encanta que sigui un poble tranquil, però crec que estaria bonic que hi hagués una mica més de vida, tenim una ciutat molt maca, però crec que li podríem treure molt més profit!
