TRIBUNA / PHIL CONNORS.
Europa, Europa
[dropcap]D[/dropcap]es de fa molt, Catalunya s’ha emmirallat amb Europa. Hi ha volgut trobar més semblances que no pas diferencies i això ha estat un reforç per la voluntat de sortir d’Espanya i obtenir una independència que reafirmés aquest posicionament social i cultural.
El discurs del pensament ranci i reaccionari surt de La España profunda (o l’Amèrica profunda, tant si val el nom propi que se citi) queda clar que pertany a una mentalitat poc evolucionada, poc adaptada als canvis i poc preparada per la renovació.
El que potser no sabíem, o no volíem saber, és que Catalunya també té la seva part profunda. I les darreres setmanes de pandèmia l’han fet aflorar. I és on hi ha més concentració urbana. Com més gent, més malament.
Volem ser com a Europa i ens comportem com un país africà. Aspirem a una excel·lència científica i no som capaços sumar dos dígits. Tenim la frontera a cop de pedra però la mentalitat a anys llum.
Les dades de la pandèmia ens fan ser, en aquest moment, no només la riota d’Europa sinó també els empestats número 1 que cal evitar costi el que costi, i mai tan ben dit per tot el litoral que delimita l’est.
Què passa amb la ciutadania de Catalunya? Com es pot demanar menjar a la taula dels grans si encara no se sap mocar?
La ciutadania està demostrant uns nivells d’egoisme, impertinència i insolidaritat que fan fredor. Molt allunyats dels que mostra una societat evolucionada on prima el respecte i la deferència cap als altres. Les rialles d’uns quants porten les llàgrimes de molts. Especialment de tots els que s’estan deixant la pell per mantenir els seus negocis que ara poden veure’s novament sota restriccions i sense turisme que ompli la caixa.
L’educació cívica destaca per la seva absència i no només en la pandèmia. La gent encara, i potser més que mai, segueix llençant coses al carrer: puntes de cigarret (fins i tot prop de zones boscoses), embolcalls de menjars industrials, mocadors de paper, mascaretes. O no recull del carrer les deposicions del seu gos. I després crida quan surt dels bars i organitza botellades i festes sense mesura i molesta als veïns al crit de voler llibertat!
Llibertat? Llibertat és comportar-se com un brètol trepitjant els drets de la resta? Després de les disbauxes, papereres buides i carrers plens. La ciutat que embrutes és la ciutat on vius, cap animal es comporta així.
On ha anat a parar aquell comportament respectuós que feia baixar de la vorera o apartar-se deixant pas a una persona gran o amb dificultat de mobilitat? Ja no parlem de cedir-li el seient a un transport públic, ni de no aparcar en pas de vianants o damunt la vorera.
Hi ha pautes de convivència social que Europa les du de fàbrica. Per això no n’hi ha prou amb estar a Europa per ser europeu. Fa falta voler ser-ho i això suposa modificar hàbits. I per aconseguir-ho cal pedagogia i potser farà falta un parell de generacions per tal que formi part de l’ADN.
Les dades actuals de la pandèmia ens han posat en evidència. Hi ha poca responsabilitat individual. Els patiments i els esforços de més d’un any de restriccions, confinaments i absències de gent estimada que no tornarà, no hauran servit per res si la gent, jove i gran, no pren consciència que darrere d’una festa disbauxada no només es pot agafar la COVID sinó que la persiana d’un negoci pot baixar i condemnar una família a la misèria.
Europa, tan a prop i tan lluny…
Phil Connors.
