TRIBUNA / PHIL CONNORS.
Eurovisión és un programa d’entreteniment televisiu que no cal que us presenti doncs no hi ha ningú en aquest continent que no el conegui.
Al llarg de la seva llarga vida, va començar al 1956, o sigui per edat ja hauria d’estar jubilat, ha servit pel que cada govern de cada país li ha interessat en cada moment.
Aquí a la Españita, com és coneix carinyosament la porció de la península ibèrica que segons qui limita amb Portugal, Gran Bretanya, Catalunya i França (i segons uns altres substitueixen Catalunya per Andorra), va servir sobretot per blanquejar el franquisme.
La victòria en el festival, per alguns tèrbola, de l’any 1968, va servir per vendre a l’exterior una imatge de (falsa) llibertat d’un règim totalitari que mantenia la cultura, i l’expressió artística, sota la bota d’una censura amb una moral tant retrograda, que a Europa es considerava inquisitorial.
Clar que les llums de Eurovisión també tenien ombres que al franquisme li coïen molt.
La primera fou que la cançó, La, la, la, l’havien composat dos catalans, Manuel de la Calva i Ramón Arcusa, altrament coneguts com El Dúo Dinámico, a partir del text del cantautor, Joan Manuel Serrat, un altre català, que havia de cantar-la però en una decisió carambolista va gosar enfrontar-se al règim dient que o cantava en català o no anava a Eurovisión.
Vaja quin sidral! La gent cremant piles de fotos, singles i LP’s de Serrat als carrers. Aquell mateix Serrat que, perquè ara diu que no vol la independència de Catalunya se’l tatxa de fatxa, va fer molt més per Catalunya amb aquell gest que molts dels que ara van d’indepes i no tenen n’idea de la Historia d’aquest país.
Pel règim allò va ser com un tret al cap, ell que no estava acostumat a rebre’n sinó més aviat al revés. Serrat va ser persona non grata i vetada força temps a la radio.
La substituta va ser la Massiel, quarta ombra: filla d’un republicà declarat. I cinquena ombra, Massiel va rebutjar rebre el Lazo de Isabel la Católica, que li va atorgar el govern per la seva victoria, en audiència amb Franco al Pardo, fet que també li va suposar un veto a RTVE. Essent antifeixista militant no va voler la foto donant la ma a un dictador.
Sisena ombra, la segona guanyadora, Salomé, també catalana. Embolica que fa fort.
Ara la Chanel, una altra catalana, d’adopció des dels 4 anys a Olesa de Montserrat, i amb una llarga carrera musical molt treballada, va haver de sentir-se dir de tot, ella i la cançó, pel patriarcat totalitari de Españita i per un feminisme retrògrada que no entén que la llibertat de la dona consisteix en que aquesta pugui fer el que li doni la gana.
Sobre la lletra de la cançó, s’ha dit que és polèmica, que normalitza la prostitució i encén el desig masculí cosificant la dona; acusant-la d’afavoridora de violacions. Mare de Deu senyor!
I sobre la Chanel que ensenyant cul no fa cap favor al feminisme i que els seus moviments i vestuari només busquen provocar i seduir i son més propis d’un cabaret que d’un festival on es representa l’orgull nacional. Madre del Amor Hermoso!
No saben entendre que una lletra es ficció, com ho son els que moren en una pel·lícula, i el alcohol que veuen es aigua amb colorant. I dir que incita a la prostitució es una aberració que només pot sortir de ments malaltes. I posar-se en que si ensenya més o menys és el masclisme de no te pongas la minifalda.
Però quan es van olorar que podia guanyar, el discurs es va suavitzar en part i els elogis cap a una cançó diferent i moderna, que ajuntava generacions i que connectava el festival amb els joves, van florir com les flors a maig i diferents localitats es van apressar a oferir-se com seu pel proper festival amb un clar interès monetary.
La Chanel ha posat focus sobre la caspa que encara llueix aquest país i que alguns creuen que és brilli brilli, però no se confundan aquest país encara no està ready per entrar al segle XXI i apunta a seguir sent secondary dins Europa.
En un festival on havia de premiar-se l’actuació musical ha guanyat la solidaritat amb un país envaït. ¿Què te a veure una cosa amb l’altre? De res ha servit tenir millor estilisme, millor maquillatge, millor vestuari, millor cançó, millor coreografia (quin equip més ben sincronitzat!), millor il·luminació, millor posada en escena i en conjunt un gran show televisiu high level.
La Chanel hauria d’haver guanyat però l’ha derrotat la política, i potser alguna irregularitat que encara s’estaria investigant. Amb la seva interpretació, que no hagués desentonat en una final de la Súper Bowl o en una entrega de premis Grammy, ha demostrat ser una artista completa a l’alçada d’una Beyoncé, Shakira o J.Lo.
A resultes del resultat final hi ha hagut qui s’ha canviat ràpid de jaqueta ràpid, fent del periodisme una fastasmada, a nivell d’Eurovisión.
I Eurovisión pel que sembla, no te intenció de jubilar-se.
La qual cosa es una bona noticia per Sant Quirze doncs podrà seguir encapçalant el rànquing de seguidors del festival a les xarxes. I és que, el que no fa l’Ajuntament per promocionar el municipi, ho aconsegueix Eurovisión i també en Cesc Triquell a Eufòria.
