Slider
Slider
Inici » a-ultimesnoticies » “Evitació en relacions humanes: la por d’estimar”. Psicodefensa Personal per Àlex García
Slider
Psicodefensa Personal, per Àlex García.

“Evitació en relacions humanes: la por d’estimar”. Psicodefensa Personal per Àlex García

Evitació en relacions humanes: la por d’estimar

La por és una emoció humana bàsica que, sent necessària per a protegir-nos de possibles perills, condiciona les nostres vides de tantes maneres que està pràcticament omnipresent. Davant situacions que valorem com a amenaçadores, una de les respostes més habituals és l’evitació. No és l’única, però sí una de les més esteses; és tan comú, que en moltes ocasions ens resulta complicat identificar que realment estem realitzant esforços per a impedir l’aparició de situacions classificades com a desagradables.

Aquesta és una de les subtils diferències entre l’evitació i la fugida: en la primera anticipem que pot passar una cosa dolenta i posem els mitjans al nostre abast per a impedir que succeeixi. En la segona, allò que ens temíem – o una situació imprevista igualment aversiva – ja ha tingut lloc i ens provoca un desbordament de la por suficient com per a sortir corrent.

Entre les estratègies que emprem les persones davant un problema de qualsevol tipus, hi ha a grans trets dues actituds principals. Una d’elles és tractar d’allunyar-se de la font de preocupació que, si bé té l’avantatge de ser més senzilla de dur a terme i ens compromet menys emocionalment, té l’inconvenient que no resol la qüestió principal. Les tàctiques evitatives estan destinades a ajornar el terrible moment d’enfrontar-nos cara a cara amb allò que ens espanta. Per tant, són les triades quan té més pes en la nostra valoració l’impacte emocional que plantejar-se una resolució del problema. En altres paraules, tendim a l’evitació quan no ens veiem emocionalment preparats per a afrontar aquesta preocupació, o creiem que supera els nostres recursos personals per a solucionar-la.

La segona actitud és l’afrontament, que m’ajudarà a decidir, posar en marxa les meves habilitats i trobar una solució. És per tant la desitjable, però no és fàcil d’aconseguir; pot ser que necessitem ajuda, que hàgim de planificar, confrontar, reformular en positiu i fins i tot arribar a la conclusió que el problema és irresoluble amb els mitjans amb els quals comptem. Es paga per això un preu bastant important, ja que ens posa davant les nostres limitacions, l’eventualitat d’haver de fer renúncies i altres situacions potencialment desagradables: el cost és molt més gran que evitar, però a la llarga és més efectiu. Recorrerem aquest camí quan no ens espanten les conseqüències de prendre decisions difícils, així que fins que no siguem capaços d’assumir l’estirada emocional, tendirem a evitar.

Així que l’evitació és una solució de tipus temporal, ja que no resol res per si mateixa, només posterga, la qual cosa en la majoria dels casos contribueix a agreujar el patiment, ja que ho prolonguem passant a una posició reactiva, esperant esdeveniments aleatoris i incontrolables que introdueixin canvis favorables. En moltes ocasions, bàsicament un cop de sort que ens tregui de la pròpia impotència. La varietat de peripècies quotidianes que ens espanten i ens porten a l’evitació és molt àmplia: exemples molt obvis serien qualsevol de les fòbies, a animals, objectes o escenaris amenaçadors. Hi ha qui evita anar a treure’s sang, passar per davant del despatx del seu cap per si li veu, ajorna el lliurament d’un treball o la mateixa graduació universitària tot el possible i mil tècniques dilatòries més per a impedir o retardar el temut moment en què hàgim d’afrontar el que ve després.

No obstant això, un dels terrenys més fèrtils per a l’aparició de pors, més o menys subtils, i per tant on més evitació apareix és en les relacions personals. Establir vincles amb els altres suposa diversos graus d’exposició personal a l’observació aliena, més intens quanta més intimitat impliqui o es desitgi tenir, la qual cosa pot arribar a ser molt angoixant per a molta gent. La por de dir una cosa incorrecta o inadequada, a ser rebutjat per algú que considerem important – o pel grup -, a tenir un conflicte amb un amic o una parella, a plantejar qüestions més profundes o a confessar els nostres sentiments són universalment coneguts. De fet, les normes socials serveixen per a poder donar pautes i rituals a seguir l’objectiu final dels quals és reduir aquest temor, donant a l’individu unes claus que li permetin passar per situacions socials exigents emocionalment sense espantar-se, exposar-se o enfonsar-se – com puguin ser unes noces, un funeral o una conferència -.

És necessari assenyalar que aquesta por no és propi d’aquells amb un perfil social de personalitat de tipus introvertit: l’experiència emocional no té per què estar relacionada amb el patró de conducta social de la persona. Algú introvertit o tímid optarà per la “desaparició” – tirar la bomba de fum – davant una situació social indesitjada o que generi tensió, però molts extravertits també senten aquest temor a mostrar-se de manera autèntica i eviten per la via del camuflatge: encara que semblin molt socials, parlin molt o siguin els amos de la festa, la informació que proporcionen pot ser irrellevant o banal. Desplegant tota aquesta làbia en el fons estan fugint d’un contacte més profund amb els altres i no és infreqüent que es queixin de solitud o d’absència de relacions significatives.

Si hi ha un tipus de relació en la qual les pors de danyar o resultar danyat adquireixen tints èpics és en les de parella, on la intimitat és un dels pilars clau. Sobretot, si venim d’alguna experiència dolorosa en la qual ens hem portat una forta decepció, els nostres sentiments s’han vist ferits o patit algun desengany important. Darrere d’algunes afirmacions com “no vull res seriós” o algunes relacions aparentment tranquil·les on la implicació emocional és baixa i on es posa èmfasi en el compromís i la baixa conflictivitat, pot subjeure l’evitació d’una experiència més intensa. La por de tornar-nos a enamorar, a obrir-nos de nou a algú desconegut que podria danyar-nos, a tornar a fer plans amb algú, en definitiva, a tenir una relació significativa, està en la base de moltes tensions internes que experimentem quan trobem a algú que ens atreu molt. Són evitacions subtils que amb facilitat passen desapercebudes, però que, com totes, estan incubant un problema molt més gran a llarg termini; tenir una vida sentimental esmorteïda, insípida i insuficient.

Àlex García.

Psicòleg i Psicoterapeuta

Evitación en relaciones humanas: el miedo a querer.

El miedo es una emoción humana básica que, siendo necesaria para protegernos de posibles peligros, condiciona nuestras vidas de tantas maneras que está prácticamente omnipresente. Ante situaciones que valoramos como amenazadoras, una de las respuestas más habituales es la evitación. No es la única, pero sí una de las más extendidas; es tan común, que en muchas ocasiones nos resulta complicado identificar que realmente estamos realizando esfuerzos para impedir la aparición de situaciones clasificadas como desagradables.

Esta es una de las sutiles diferencias entre la evitación y la huida: en la primera anticipamos que puede ocurrir algo malo y ponemos los medios a nuestro alcance para impedir que suceda. En la segunda, aquello que nos temíamos – o una situación imprevista igualmente aversiva – ya ha ocurrido y nos provoca un desbordamiento del miedo suficiente como para salir corriendo.

Entre las estrategias que empleamos las personas ante un problema de cualquier tipo, hay a grandes rasgos dos actitudes principales. Una de ellas es tratar de alejarse de la fuente de preocupación que, si bien tiene la ventaja de ser más sencilla de llevar a cabo y nos compromete menos emocionalmente, tiene el inconveniente de que no resuelve la cuestión principal. Las tácticas evitativas están destinadas a aplazar el terrible momento de enfrentarnos cara a cara con aquello que nos asusta. Por tanto, son las elegidas cuando tiene más peso en nuestra valoración el impacto emocional que plantearse una resolución del problema. En otras palabras, tendemos a la evitación cuando no nos vemos emocionalmente preparados para afrontar esa preocupación, o creemos que supera nuestros recursos personales para solucionarla.

La segunda actitud es el afrontamiento, que me va a ayudar a decidir, poner en marcha mis habilidades y encontrar una solución. Es por tanto la deseable, pero no es fácil de conseguir; puede que necesitemos ayuda, que tengamos que planificar, confrontar, reformular en positivo e incluso llegar a la conclusión de que el problema es irresoluble con los medios con los que contamos. Se paga por ello un precio bastante importante, ya que nos pone ante nuestras limitaciones, la eventualidad de tener que hacer renuncias y otras situaciones potencialmente desagradables: el coste es mucho mayor que evitar, pero a la larga es más efectivo. Recorreremos este camino cuando no nos asusten las consecuencias de tomar decisiones difíciles, así que hasta que no seamos capaces de asumir el tirón emocional, tenderemos a evitar.

Así que la evitación es una solución de tipo temporal, ya que no resuelve nada por sí misma, solamente posterga, lo cual en la mayoría de los casos contribuye a agravar el sufrimiento, ya que lo prolongamos pasando a una posición reactiva, esperando acontecimientos aleatorios e incontrolables que introduzcan cambios favorables. En muchas ocasiones, básicamente un golpe de suerte que nos saque de la propia impotencia. La variedad de peripecias cotidianas que nos asustan y nos llevan a la evitación es muy amplia: ejemplos muy obvios serían cualquiera de las fobias, a animales, objetos o escenarios amenazantes. Hay quien evita ir a sacarse sangre, pasar por delante del despacho de su jefe por si le ven, posterga la entrega de un trabajo o la misma graduación universitaria todo lo posible y mil técnicas dilatorias más para impedir o retrasar el temido momento en que tengamos que afrontar lo que viene después.

Sin embargo, uno de los terrenos más fértiles para la aparición de miedos, más o menos sutiles, y por tanto donde más evitación aparece es en las relaciones personales. Establecer vínculos con los demás supone diversos grados de exposición personal a la observación ajena, más intenso cuanta más intimidad implique o se desee tener, lo que puede llegar a ser muy angustioso para mucha gente. El miedo a decir algo incorrecto o inadecuado, a ser rechazado por alguien que consideramos importante – o por el grupo -, a tener un conflicto con un amigo o una pareja, a plantear cuestiones más profundas o a confesar nuestros sentimientos son universalmente conocidos. De hecho, las normas sociales sirven para poder dar pautas y rituales a seguir cuyo objetivo final es reducir este temor, dando al individuo unas claves que le permitan pasar por situaciones sociales exigentes emocionalmente sin espantarse, exponerse o desmoronarse – como puedan ser una boda, un funeral o una conferencia -.

Es necesario señalar que este miedo no es propio de aquellos con un perfil social de personalidad de tipo introvertido: la experiencia emocional no tiene por qué estar relacionada con el patrón de conducta social de la persona. Alguien introvertido o tímido va a optar por la “desaparición” – tirar la bomba de humo – ante una situación social indeseada o que genere tensión, pero muchos extrovertidos también sienten este temor a mostrarse de manera auténtica y evitan por la vía del camuflaje: aunque parezcan muy sociales, hablen mucho o sean los amos de la fiesta, la información que proporcionan puede ser irrelevante o banal. Desplegando toda esta labia en el fondo están huyendo de un contacto más profundo con los demás y no es infrecuente que se quejen de soledad o de ausencia de relaciones significativas.

Si hay un tipo de relación en la que los miedos a dañar o resultar dañado adquieren tintes épicos es en las de pareja, donde la intimidad es uno de los pilares clave. Sobre todo, si venimos de alguna experiencia dolorosa en la que nos hemos llevado una fuerte decepción, nuestros sentimientos se han visto heridos o sufrido algún desengaño importante. Detrás de algunas afirmaciones como “no quiero nada serio” o algunas relaciones aparentemente tranquilas donde la implicación emocional es baja y donde se pone énfasis en el compromiso y la baja conflictividad, puede subyacer la evitación de una experiencia más intensa. El miedo a volvernos a enamorar, a abrirnos de nuevo a alguien desconocido que podría dañarnos, a volver a hacer planes con alguien, en definitiva, a tener una relación significativa, está en la base de muchas tensiones internas que sufrimos cuando encontramos a alguien que nos atrae mucho. Son evitaciones sutiles que con facilidad pasan desapercibidas, pero que, como todas, están incubando un problema mucho mayor a largo plazo; tener una vida sentimental amortiguada, insípida e insuficiente.

Alex García.

Psicólogo y Psicoterapeuta.

2020-02-11

Deixa un comentari

El seu email no será publicat.Camps obligatoris marcats *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies

Diari Sant Quirze

↑ Grab this Headline Animator