TRIBUNA / PHIL CONNORS
Fer d’okupa, una professió amb futur
[dropcap]A[/dropcap] l’estiu, l’anada a segones residències, l’èxode de les vacances, els carrers més buits de l’habitual i les persianes baixes per apaivagar la calor afavoreixen que els okupes facin el seu agost.
Però com hi ha blat i hi ha ordi, hi ha qui els mitjans nomenen okupa perquè no marxa de casa seva quan després d’anys de pagar, una circumstància adversa el deixa sense poder seguir-ho fent o qui pagant un lloguer ara se li vol triplicar. I hi ha l’okupa de xarxa delictiva organitzada que okupa vivendes per guanyar diners.
Fer d’aquest tipus d’okupa s’està demostrant com una professió amb futur a aquest país. No cal graduat escolar, ni estudis de grau, ni formació específica, no cal aprovar oposicions, ni s’ha de passar cap entrevista, no hi ha restriccions per alçada mínima, ni calen idiomes.
No hi ha discriminació per edat, sexe, ideologia o religió. O sigui, qualsevol pot fer d’okupa i passar a ser un delinqüent, paradoxalment, socialment protegit.
El mercat urbanístic, sobresaturat de vivendes buides amb intencions especulatives, és procliu a aquest ofici, que té incorporació immediata, sense període de prova i els guanys es noten des del primer moment.
Aquesta tipologia d’okupes la conformen persones que delinquint s’introdueixen per la força en una vivenda i s’instal·len a viure sense assumir cap despesa: a qui tingui la titularitat de la finca li toca pagar els subministraments de llum, aigua i gas; i si té una hipoteca les quotes continuaran caient.
L’okupa tampoc paga els impostos corresponents, IBI, deixalles, gual i a qui tingui la titularitat només li queda resignar-se a quedar-se sense la vivenda fins que un jutge, si ho veu bé, consideri que cal desallotjar als okupes i retornar la vivenda a l’únic que pot acreditar la seva propietat.
Durant tot el temps que duri aquest calvari, també nomenat procés judicial, s’ha d’assumir que la propietat anirà patint tot tipus de desperfectes, alguns a la vista i d’altres ocults, quin cost també haurà d’assumir qui tingui la titularitat i que descobrirà un cop torni a entrar, doncs la insolvència declarada de l’okupa fa que sigui impossible reclamar-li els diners.
I les okupacions han generat les empreses especialitzades en desokupar habitatges que mitjançant una sèrie d’accions, al llindar de la legalitat, fan fora els okupes.
I és que els okupes han generat aquest negoci satèl·lit. Allò que haurien de fer les administracions locals i les forces policials, ho fan mercenaris.
Hi ha qui pensa que tots són el mateix i que okupen per després cobrar per desokupar. Vés a saber, la picaresca espanyola és coneguda arreu del món i no hi fa res que la majoria d’okupes siguin de fora: ja se sap que quan s’arriba a un país el primer que s’aprèn són els insults i el dolent.
Del no-res s’ha creat un lucratiu negoci; d’això se’n diu ser emprenedors: xarxes mafioses okupen vivendes que venen o lloguen de forma fraudulenta i sota mà, en B clar; i xarxes mercenàries cobren, part en B clar, per desokupar. I gira el món i torna al Born.
I mentre que les institucions i la justícia es passen la pilota sobre qui té la culpa i qui té la responsabilitat d’actuar, els únics que reben pilotades als morros són els propietaris. I el veïnat. En tot aquest procés les administracions a qui menys tenen en compte és al veïnat que ha d’aguantar-ne de grosses pel fet de compartir carrer amb elements indesitjables.
L’okupació està tan normalitzada que hi ha agències immobiliàries que anuncien vivendes en venda indicant que estan okupades i que és a càrrec del comprador fer-los fora i assumir els desperfectes. Qui compri ho fa a ulls clucs doncs no hi ha immobiliària que s’atreveixi a ensenyar la vivenda.
I l’altre part del negoci se l’emporten els serveis de vigilància privada que no paren d’instal·lar alarmes, aquests també fan l’agost, aprofitant el clima de por i desconfiança del veïnat.