El RACÓ LITERARI / CRISTINA GONZÁLEZ
Fernando Pessoa i la por a viure
“Píndoles de justicia poètica” per Cristina González
Avui dia hi ha tantes formes de distracció i un número tan gran d’estímuls i informació que, més que percebre’l, el món ens transmet allò que hem de creure que hem viscut. Pensar en la llibertat i experimentar-la, normalment no té gaire a veure. Viure són totes les tasques en les quals ocupem el temps i no tant el que experimentem. Desgraciadament, procurem ocultar aquesta diferència.
¿Som persones amb por de viure i buscant, no obstant això, la sensació de plenitud de la il·lusió que tenim sobre el que hauria de ser la vida? És un plantejament complex per al qual avanço una anotació: la resposta és individual i es va elaborant en l’art de respirar i deixar que el cos senti allò que succeeix cada instant.
Tota aquesta introducció que no té res de poètic és el que em suggereix la lectura de qualsevol de les línies de l’autor al qual reto homenatge avui: Fernando Pessoa, un dels poetes més rellevants de la llengua portuguesa. De vida agitada i breu (mor amb tan sols quaranta-set anys) la seva vida discorre entre Portugal i Àfrica i entre dos idiomes, l’anglès i el portuguès, en similar importància. Des de molt petit i després de la mort del seu pare, els viatges i canvis en els estudis i treballs li fan forjar-se com a autodidacta i creen en ell un caràcter introvertit, poc hàbil en les relacions interpersonals.
Si moro jove
Sense poder publicar cap llibre,
Sense veure la cara que tenen els meus versos en lletra impresa,
Demano que, si algú es vol preocupar per la meva causa,
Que no es preocupi.
Si així va succeir és que així havia de succeir.
Encara que els meus versos mai es publiquin
Ells allà tindran la seva bellesa, si són bells,
Però ells no poden ser bells i quedar sense imprimir,
Perquè les arrels poden estar sota la terra
Però les flors floreixen a l’aire lliure i a la vista.
Ha de ser així per força. Res el pot impedir.
Això no li resta de sensibilitat a l’hora d’escriure i desenvolupar una esplèndida obra literària, però li resta a l’hora d’arribar a publicar. Només una obra seva és publicada amb ell amb vida i algunes traduccions, treball que va dur a terme com a corresponsal estranger i traductor durant la majoria de la seva vida pel domini del portuguès i l’anglès.
No obstant això, tanta intel·ligència i potencial queden enterrats en el seu interior. Durant tota la seva vida no sembla tenir major interès més que en la seva producció literària, els seus escrits i l’admiració per la literatura d’altres grans autors com a autors com Shakespeare, Edgar Allan Poe o John Keats. D’igual forma sembla que tota la seva experiència de vida queda relegada per als seus escrits, per a tots els seus jo. Una identitat no és suficient per a totes les vides que descriu i, personalment decideix aïllar-se de l’única que és real.
És un poeta enigmàtic. No parla d’ell i potser els seus heterònims parlen per ell sobre els seus anhels, les seves aspiracions, aquelles experiències que volgués, però no es decideix a experimentar. Com a fantasies, utopies, queden únicament per a les fulles, com a paraules escrites. És aquí on personalment sento tristesa. Sempre he vist al poeta com un ésser en contínua cerca, però també com algú amb ànsia de vida, amb interès per fer canvis en si i en el que li envolta. Pessoa veia al poeta com algú que fingeix, que inventa que viu en la seva obra, que la fa parlar amb diverses veus i visions. ¿Realment Pessoa va ser ell mateix o només la compilació dels seus personatges? No sóc la primera a proposar això. Octavio Paz va dir que «els poetes no tenen biografia; la seva obra és una biografia» i que en el cas de Pessoa «res en la seva vida és sorprenent, res excepte els seus poemes».
El poeta és un fingidor.
Fingeix tan completament
Que fins fingeix que és dolor
El dolor que veritablement sent.
I els que llegeixen el que escriu
En el dolor llegit senten dur,
No els dos dolors que ell va tenir,
Sinó només el que ells no tenen.
És així com en els pals de la roda
Gira, distraient a la raó
Aquesta joguina de corda
Que es diu cor.
I és cert que els seus poemes són bells, intel·ligents i grans reflexions, però… ¿no hauria d’haver-hi alguna cosa més? Crec que llegir-li pot ser una manera d’entendre l’atordiment en el qual a vegades ens veiem en la societat actual, on cada vegada és més difícil pensar i tenir un criteri allunyat dels cànons que trien per a nosaltres. Pessoa ens fa pensar en si estem oblidant que la vida està més enllà de tot el que sembla urgent, important… Allò que ens fa somriure o plorar d’alegria, que ens aixeca amb força per a encarar els moments complicats, que ens inspira a fer canvis importants per a evolucionar i aconseguir objectius que una vegada vam creure impossibles.
Si després de morir-me volguessin escriure la meva biografia
no hi ha res més senzill.
Té només dues dates
la del meu naixement i la de la meva mort.
Entre l’una i l’altra cada dia són meus.
A vegades la poesia ens ajuda a veure on no volem romandre o què estem fent malament, com és de neuròtica la nostra societat o el contrasentit de ser forts i racionals evitant ressaltar les nostres febleses. D’altres maneres, molts tenim por a la vida i aprenem d’ell que portem moltes màscares, molts personatges que a vegades ens pesen per a permetre’ns ser nosaltres mateixos.
Cristina González.
