TRIBUNA / PHIL CONNORS.
Filomena del meu cor
Filomeno Freijomil, el protagonista de Filomeno a mi pesar, novel·la amb la que Gonzalo Torrente Ballester va guanyar el premi Planeta de literatura al 1988, es un gallec d’origen portuguès i mentre seguim la seva vida, viatjant per diversos països, anem recorrent la historia espanyola amb força ironia i alternant moments de humor i tragèdia.
Humor i tragèdia és el que ha deixat al seu pas la Filomena. El temporal de neu i pluja que el cap de setmana passat va deixar les vergonyes de la Pedroche, ja se’n va cuidar ella d’auto promocionar-se a les xarxes socials, i de molts polítics a l’aire a l’evidenciar les mancances en el funcionament de nombroses infraestructures a pobles i a ciutats.
Filomena és el nom que li ha donat l’AEMET, la Agencia Estatal de Meteorologia juntament amb MetéoFrance i el IPMA, l’Institut Portuguès del Mar i la Atmosfera. Cada any es bategen els temporals amb noms de persona, començant per la primera lletra de l’abecedari i alternant nom masculí i femení. Enguany ja portàvem Alex, Bàrbara, Clement, Dora i Ernest.
Tots els serveis de meteorologia feia dies que ho anunciaven i que avisaven de que la Filomena venia amb ganes de gresca. I vet aquí que part de la ciutadania i gent d’Administracions Públiques d’alguns llocs es van passar les advertències pel forro, o, com amb la COVID, van pensar no hi havia per tant.
I carai com ho ha trasbalsat tot! I fins a cert punt és normal que en aquest país al cul d’Europa, física i conceptualment, on una Filomena així passa cada força dècades pel clima benigne, no es disposi de mitjans adequats per apaivagar-ho però es que no hi hagut previsió ni anticipació i encara dies després ni reacció.
A Madrid el caos circulatori arribava a proporcions tan esperpèntiques com les declaracions a xarxes socials: conductors queixosos de que si feia una setmana que s’avisava com és que s’havien quedat atrapats a la M-30, amb criatures, sense benzina, ni aigua, ni mantes ni ningú que els informés (però, però, no estàveu dient que feia una setmana que s’avisava? Que coi fèieu agafant el cotxe i entrant en una carretera, ja de per si col·lapsada, amb el dipòsit buit i sense manta ni aigua?).
I els polítics sense restringir el trànsit abans de la nevada i dient que amb el col·lapse les màquines llevaneus no podien passar a fer la seva feina (però, però, ja que es sabia amb antelació perquè no posaven les màquines cada tants centenars de metres perquè anessin habilitant alternativament un dels tres carrils per cotxes, tan difícil és ser planificar i organitzar?
I és que si en quelcom son especialment maldestres els polítics és en gestionar problemes de talla XL. Solen actuar de forma reactiva i no proactiva, no s’anticipen i davant el desastre es dediquen a mirar al seu voltant cercant culpables. La Filomena ha glaçat els ànims i ha deixat gairebé xop a tothom, sigui per l’aigua o sigui pel xàfec de crítiques.
Més divertit seria si la Filomena en lloc d’un temporal hagués estat com la protagonista de la cançó popular, picaresca i descarada, que, com la borrasca, també deixa la gent ben molla però en aquest cas sense gens de fred:
Hi ha un refrany, que diu així: Filomena, Filomena,
que de porc i de senyor se n’ha de venir de mena.
Allà baix als astilleros Filomena se’n va anar
amb un jove barquillero que l’ensenyés a remar.
Quan va ser al mig de l’aigua li van venir tremolins
en veure com aquell home la ficava tan endins.
Hi ha un refrany…
Tal com diu la Filomena del descans dominical,
encara que les portes tenquin, a ella no li fa cap mal.
Doncs el pis on ella habita, a sota hi ha un adroguer
a qui li dóna per darrere tot el que ha de menester.
Hi ha un refrany…
La Maria carnissera, que viu al carrer del Call,
va dient tota riallera que ella ven el millor tall.
Té unes cuixes que enamoren, d’aquelles que fan desig,
però el que té millor encara és el tall rodó del mig.
Hi ha un refrany…
Una noia boniqueta, que sopava a cal Trempat
va demanar un plat de sardines, i també dos ous al plat.
I amb aquell tip de sardines satisfeta n’ha quedat,
la sardina la té a dintre, però els ous no li han passat.
Hi ha un refrany…
La Pepeta verdulaire diu que té un judici oral
per tirar-li una patata al cap d’un municipal.
L’advocat que la defensa creu tenir-ho tot perdut,
perquè això de la patata és un assuntu molt pelut.
