Dijous,30 maig, 2024
IniciA PORTADA"Fomentem els psicòlegs l'egoisme?". Psicodefensa Personal per Àlex García

“Fomentem els psicòlegs l’egoisme?”. Psicodefensa Personal per Àlex García

Fomentem els psicòlegs l’egoisme?

[dropcap]Q[/dropcap]

ualsevol que s’hagi passat per la secció d’autoajuda d’una llibreria i hagi vist per sobre els títols més destacats, s’haurà adonat de l’enorme quantitat de missatges orientats en una adreça principal: ser feliç costi el que costi, pel mètode d’estar amb un mateix, mirar-se molt cap a dins, estimar-se un munt i realitzar tots els teus somnis, peti qui peti i caigui qui caigui. En xarxes socials és habitual trobar-se el meme que ens urgeix al fet que ens doni igual allò que pensin els altres, i si algú objecta als nostres desitjos o opinions, ho esborrem i punt.

De fet, es tracta del producte escrit de la legió de consellers, assessors i gurús new age que ofereixen com a solució per a la insatisfacció vital una bona dosi d’egoisme i fantasies de realització molt semblants a les de qualsevol secta o moviment religiós. Lamentablement, en molts casos figures procedents de la psicologia professional i la recerca científica se sumen a la indubtable atracció de les solucions màgiques que no necessiten res més que creure’s molt especial i únic perquè la teva vida tingui èxit.

Malgrat això, una de les queixes recurrents que trobes en sessió i fora d’ella és la solitud cada vegada més gran, la sensació d’aïllament, el desig genuí de connectar amb altres éssers humans més enllà d’una conversa superficial i la frustració de no saber com. No pots evitar preguntar-te si tant apel·lar als teus propis desitjos, necessitats o fantasies poden estar aixecant barreres entre persones. Tot i així, un procés d’autoconeixement requereix situar a cada individu en sintonia amb el seu propi “aparell vital” per distingir quina part és autènticament seva i quina part està inserida des de fora. Aquest dilema entre persona i grup és un clàssic de la psicoteràpia, una pràctica de fortes traces individualistes amb el declivi de la teràpia grupal.

Se sol assenyalar a la psicoteràpia de la Gestalt de Perls com la introductora de l’egoisme en sessió, la qual cosa és en gran part cert: Perls incidia molt en la necessitat de centrar-se en l’aquí i l’ara i prendre consciència de les pròpies necessitats per superar els bloquejos. També és cert que Perls va aterrar en els EUA de finals dels 50, una societat molt més rígida i asfixiant que l’actual. Aleshores, la principal font de patiment psicològic era l’ansietat davant l’absència de llibertat per decidir el propi camí vital, o com es deia llavors, la neurosi. La dosi d'”egocentrisme” terapèutic de les teràpies psicològiques estaven dirigides a reforçar al propi individu enfront del col·lectiu social – caldria preguntar-se si, en l’àmbit de l’Occident capitalista, no hi hauria certa influència ideològica de la Guerra Freda -.

Ara bé, el rumb que ha pres el model social actual és bastant diferent: un capitalisme individualista de tipus hedonista, amb missatges destinats a fomentar la cerca del plaer i el benestar personal, que apel·len a les emocions – és a dir, al nostre nen interior – i les pròpies necessitats. En aquestes condicions, és sa que continuem els psicòlegs apel·lant a aprofundir en la pròpia persona com a brúixola vital? Contribuïm d’alguna manera al sosteniment d’aquesta bombolla egoista?

Analitzar aquesta qüestió com la confrontació de l’individu contra el grup és ficar-nos en un fals dilema. Encara que treballem en teràpia amb persones aïllades, sempre estan situades dins d’una xarxa de relacions, un context social que ens defineix més del que ens agrada admetre. El primer pas consisteix a acceptar que la publicitat que ens venen és enganyosa i que no som totalment lliures…i encara sort.

En realitat, només gaudim de cert grau de llibertat, limitada òbviament per allò que el grup considera lesiu o nociu per a la comunitat. A més, el nostre propi sentit de l’ètica i la moral ens indica quines barreres són infranquejables per a nosaltres. Això ens restringeix el camp d’eleccions possibles, la qual cosa no solament no té per què impedir-nos desenvolupar una vida satisfactòria, sinó que, si fem cas als existencialistes, redueix la nostra ansietat davant l’excés de llibertat. Si a algú li sembla estrany aquest concepte, pot recordar-ho la propera vegada que vagi a comprar-se un telèfon mòbil i quedi paralitzat davant l’abundància de models i tecnologies disponibles.

És fonamental treballar aquest aspecte en teràpia, encara que contraresta el corrent actual que insisteix que no hi ha límit per als nostres somnis: sí, sí que n’hi ha. En algun moment trobarem un impediment, limitació o obstacle que pot donar al trast amb el nostre desig, i una persona autònoma ha d’estar preparada per bregar amb la frustració.

Llavors quin sentit té aprofundir en l’autoconeixement, l’autoestima o el Jo en psicoteràpia? En principi, la resposta fàcil és que és el material amb el qual podem treballar amb certesa; les nostres pròpies necessitats, emocions, creences o pensaments són les úniques a les quals podem accedir. Les de la resta només podem deduir-les amb més o menys encert. Per això mateix, perquè és el material del qual posseeixo tota la informació, és la base per al meu desenvolupament personal.

Però l’aspecte essencial que estem perdent de vista és el “per a què”. Quin objecte té conèixer-se millor? Aquest “egoisme” fomentat almenys des de la Grècia Clàssica, per a què serveix? Doncs bàsicament per poder prendre consciència de com sostenim comportaments que no ens agraden, dels nostres automatismes, de la nostra pròpia capacitat de canvi i de la influència recíproca entre nosaltres i els altres éssers humans. Al moment en què em reconec i m’accepto ara, sé que puc canviar i puc acceptar que els altres em canviaran. Que em mostraran els meus propis biaixos – perquè la informació que jo genero és coneguda, però està esbiaixada – i jo puc acceptar els seus. I en aquest sentit, aquest autoconeixement em pot ser útil per a dos objectius: relativitzar la meva pròpia importància i llevar-me el pes del món de les espatlles – no, no som el centre de l’univers -, d’una banda, i poder aproximar-me als altres de forma més autèntica i disposada a acceptar-los igual que he fet amb mi mateix, per l’altre.

El propòsit últim de l’autoconeixement seria per tant afavorir que cadascun de nosaltres pugui tenir una vida més harmoniosa amb el mitjà en el qual es desenvolupa, doncs fora d’un mitjà social l’existència humana és gairebé impossible. La qual cosa inclou una obertura cap als altres, menor sentit de la pròpia importància, autenticitat – la qual passa per l’acceptació que no sóc el més especial del món – i flexibilitat per acceptar la nostra naturalesa canviant i exposar-nos a allò que no ens agrada. És a dir, el contrari del que es fomenta des dels púlpits dels gurús moderns, missatgers de la paraula de la felicitat, de l’aïllament en bombolles de protecció que no són més que evasions de la realitat de la vida i de les meravelles de l’excepcionalitat de cadascú.

Àlex García.

Psicòleg i Psicoterapeuta.

¿Fomentamos los psicólogos el egoísmo?

[dropcap]C[/dropcap]

ualquiera que se haya pasado por la sección de autoayuda de una librería y haya visto por encima los títulos más destacados, se habrá dado cuenta de la enorme cantidad de mensajes orientados en una dirección principal: ser feliz a toda costa, por el método de estar con uno mismo, mirarse mucho hacia dentro, quererse un montón y realizar todos tus sueños, cueste lo que cueste y caiga quien caiga. En redes sociales es habitual encontrarse el meme que nos insta a que nos de igual lo que piensen los demás, y si alguien objeta a nuestros deseos u opiniones, lo borramos y punto.

De hecho, se trata del producto escrito de la legión de consejeros, asesores y gurús new age que ofrecen como solución para la insatisfacción vital una buena dosis de egoísmo y fantasías de realización muy semejantes a las de cualquier secta o movimiento religioso. Lamentablemente, en muchos casos figuras procedentes de la psicología profesional y la investigación científica se suman al indudable tirón de las soluciones mágicas que no necesitan nada más que creerse muy especial y único para que tu vida tenga éxito.

Sin embargo, una de las quejas recurrentes que encuentras en sesión y fuera de ella es la soledad cada vez mayor, la sensación de aislamiento, el deseo genuino de conectar con otros seres humanos más allá de una conversación superficial y la frustración de no saber cómo. No puedes evitar preguntarte si tanto apelar a tus propios deseos, necesidades o fantasías pueden estar levantando barreras entre personas. Sin embargo, un proceso de autoconocimiento requiere situar a cada individuo en sintonía con su propio “aparato vital” para distinguir qué parte es auténticamente suya y qué parte está insertada desde fuera. Este dilema entre persona y grupo es un clásico de la psicoterapia, una práctica de fuertes tintes individualistas con el declive de la terapia grupal.

Se suele señalar a la psicoterapia de la Gestalt de Perls como la introductora del egoísmo en sesión, lo cual es en gran parte cierto: Perls incidía mucho en la necesidad de centrarse en el aquí y el ahora y tomar conciencia de las propias necesidades para superar los bloqueos. También es verdad que Perls aterrizó en los EEUU de finales de los 50, una sociedad mucho más rígida y encorsetada que la actual. Por aquel entonces, la principal fuente de sufrimiento psicológico era la ansiedad frente a la ausencia de libertad para decidir el propio rumbo vital, o como se decía entonces, la neurosis. La dosis de “egocentrismo” terapéutico de las terapias psicológicas estaban dirigidas a reforzar al propio individuo frente al colectivo social – cabría preguntarse si, en el ámbito del Occidente capitalista, no habría cierta influencia ideológica -.

Ahora bien, el rumbo que ha tomado el modelo social actual es bastante diferente: un capitalismo individualista de tipo hedonista, con mensajes destinados a fomentar la búsqueda del placer y el bienestar personal, que apelan a las emociones – es decir, a nuestro niño interior – y las propias necesidades. En estas condiciones, ¿es sano que sigamos los psicólogos apelando a profundizar en la propia persona como brújula vital? ¿Contribuimos de alguna manera al sostenimiento de esta burbuja egoísta?

Analizar esta cuestión como la confrontación del individuo contra el grupo es meternos en un falso dilema. Aunque trabajemos en terapia con personas aisladas, siempre están ubicadas dentro de una red de relaciones, un contexto social que nos define más de lo que nos gusta admitir. El primer paso consiste en aceptar que la publicidad que nos venden es engañosa y que no somos totalmente libres…y menos mal.

En realidad, solo disfrutamos de cierto grado de libertad, limitada obviamente por aquello que el grupo considera lesivo o dañino para la comunidad. Además, nuestro propio sentido de la ética y la moral nos indica qué barreras son infranqueables para nosotros. Esto nos restringe el campo de elecciones posibles, lo cual no solo no tiene por qué impedirnos desarrollar una vida satisfactoria, sino que, si hacemos caso a los existencialistas, reduce nuestra ansiedad ante el exceso de libertad. Si a alguien le parece extraño este concepto, lo puede recordar la próxima vez que vaya a comprarse un teléfono móvil y quede paralizado ante la abundancia de modelos y tecnologías disponibles.

Es fundamental trabajar este aspecto en terapia, aunque contrarresta la corriente actual que insiste en que no hay límite para nuestros sueños: sí, sí lo hay. En algún momento encontraremos un impedimento, limitación u obstáculo que puede dar al traste con nuestro deseo, y una persona autónoma ha de estar preparada para lidiar con la frustración.

¿Entonces qué sentido tiene profundizar en el autoconocimiento, la autoestima o el Yo en psicoterapia? En principio, la respuesta fácil es que es el material con el que podemos trabajar con certeza; nuestras propias necesidades, emociones, creencias o pensamientos son las únicas a las que podemos acceder. Las del resto solo podemos deducirlas con más o menos acierto. Por eso mismo, porque es el material del que poseo toda la información, es la base para mi desarrollo personal.

Pero el aspecto esencial que estamos perdiendo de vista es el “para qué”. ¿Qué objeto tiene conocerse mejor? Este “egoísmo” fomentado al menos desde la Grecia Clásica, ¿para qué sirve? Pues básicamente para poder tomar conciencia de cómo sostenemos comportamientos que no nos gustan, de nuestros automatismos, de nuestra propia capacidad de cambio y de la influencia recíproca entre nosotros y los demás seres humanos. En el momento en que me reconozco y me acepto ahora, sé que puedo cambiar y puedo aceptar que los otros me van a cambiar. Que me van a mostrar mis propios sesgos – porque la información que yo genero es conocida, pero está sesgada – y yo puedo aceptar los suyos. Y en ese sentido, ese autoconocimiento me puede ser útil para dos objetivos: relativizar mi propia importancia y quitarme el peso del mundo de los hombros – no, no somos el centro del universo -, por un lado, y poder aproximarme a los demás de forma más auténtica y dispuesta a aceptarlos igual que he hecho conmigo mismo, por el otro.

El propósito último del autoconocimiento sería por tanto favorecer que cada uno de nosotros pueda tener una vida más armoniosa con el medio en el que se desarrolla, pues fuera de un medio social la existencia humana es casi imposible. Lo cual incluye una apertura hacia los demás, menor sentido de la propia importancia, autenticidad – la cual pasa por la aceptación de que no soy lo más especial del mundo – y flexibilidad para aceptar nuestra naturaleza cambiante y exponernos a aquello que no nos gusta. Es decir, lo contrario de lo que se fomenta desde los púlpitos de los gurús modernos, mensajeros de la palabra de la felicidad, del aislamiento en burbujas de protección que no son más que evasiones de la realidad de la vida y de las maravillas de la excepcionalidad de cada uno.

Àlex García.

Psicólogo y Psicoterapeuta.

- PUBLICITAT -
anun2
anun22
previous arrow
next arrow

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- PUBLICITAT -
renting
renting2
- PUBLICITAT -spot_img
ARTICLES RELACIONATS

El més llegit

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies