El RACÓ LITERARI / CRISTINA GONZÁLEZ
Goethe i l’intent d’autorealització
“Píndoles de justicia poètica” per Cristina González
Actualment els límits a l’hora de concebre possibilitats queden, moltes vegades, desdibuixats. L’àmplia accessibilitat a estímuls, la informació i les opcions existents, ens aclaparen i aconsegueixen, finalment, tot el contrari al que pretenia: la persona no es decideix a emprendre un camí per l’evidència d’haver de renunciar a uns altres. No obstant això, des d’un punt de vista positiu, l’elecció també ens obre una bretxa a noves possibilitats.
Goethe va ser un geni. Això és indiscutible. Amb una intel·ligència poc comuna i una capacitat sorprenent per a aprendre i desenvolupar projectes i mostrar domini en una gran quantitat d’àmbits, moltes vegades, renunciem a llegir les seves obres en jutjar-les com a elevades. No obstant això, si saltem aquests prejudicis, descobrim un llenguatge pròxim, precís i captivador. Les seves obres resulten atraients per a un públic molt ampli, ja que analitza a l’home íntegrament pel que tots podem sentir-nos identificats en alguna de les seves obres.
A través de la pluja, de la neu,
A través de la tempestat vaig!
Entre les coves centellejant,
Sobre les boiroses ones vaig,
Sempre avanci, sempre!
La pau, el descans, han volat.
Ràpid entre la tristesa
Desitjo ser massacrat,
Que tota la neciesa
Sostinguda en la vida
Sigui l’addició d’un anhel,
On el cor sent pel cor,
Semblant que tots dos cremen,
Semblant que tots dos senten.
Com volaré?
Obertures van ser tots els enfrontaments!
Brillant corona de la vida,
Turbulenta aquesta…
Amor, el teu ets això!
Com més aprenem més conscients som de la ignorància i insignificança del nostre coneixement i major necessitat sentim de nous reptes i coneixements. Sovint, parlar de l’home universal ens fa comparar i sentir-nos frustrats per no poder adquirir el mateix èxit en múltiples camps. Però no hauríem de subestimar les nostres possibilitats perquè és la principal causa del nostre fracàs.
Goethe no busca mostrar-se altiu o allunyat de la realitat, encara que, parla sobre tants aspectes que molts matisos se’ns poden escapar en les primeres lectures. Aborda la individualitat de la persona i la seva relació amb la societat, la dualitat de l’ésser humà entre els desitjos i els deures. També parla de l’amor i el complicat que pot resultar en tots els seus aspectes en la vida de la persona. Tracta la raó, l’acció, el pensament…
En la prada una violeta hi havia
encorbada i perduda entre l’herba,
amb tot i ser una gentil violeta.
Una bufona pastora,
amb lleu pas i desenfado alegre,
va arribar creuant pel prat verd,
i aquest cant s’escapa de la seva boca:
-Ai! Si jo sigues-la violeta diu-
la flor més bella de les flors totes…,
però tan sols una violeta sóc,
condemnada a morir sobre el cosset
d’una noia boja!
Ah, el meu regnat és breu en excés;
tan sols un quart d’hora!
En tant que cantava, la donzella,
sense fixar-se en la pobra violeta,
amb els seus peus fins a aixafar-la.
I en sucumbir, va pensar la floreta,
encara amb orgull:
-És ella, almenys,
qui la mort em dóna amb els seus peus bufons,
no m’ha estat del tot el sinó advers.
Goethe ens anima a aprofitar la vida per a reflexionar, aprendre i també per a relacionar-nos com a necessitat per a obrir la nostra ment a noves realitats. La seva poesia ens fa analitzar el present i mirar al passat per a traçar un camí propi amb el qual sentir-nos plens. Sens dubte el nostre potencial és major del que sovint sospitem.
Deixa que adéu et digui amb els ulls,
ja que a dir-ho neguen-se els meus llavis!
El comiat és una cosa seriosa
fins i tot per a un home, com jo, temperat!
Trist en el tràngol se’ns fa, fins i tot
de l’amor la més dolça i tendra prova;
fred se m’antulla el petó de la teva boca
fluixa la teva mà, que la meva estreta.
La carícia més lleu, en un altre temps
furtiva i volandera, m’encantava!
Era una mica així com la precoç violeta,
que al març als jardins arrencava.
Ja no més tallaré fragants roses
envers elles coronar el teu front.
Frances, és primavera, però tardor
per a mi, per desgràcia, serà sempre.
En l’actualitat els adolescents poden sentir-se atrapats pel romanticisme dels seus poemes, els intel·lectuals pel seu llenguatge elegant i precís i els místics per les seves al·legories clàssiques i la concepció de l’existència “la vida existeix per a ser viscuda”. És un autor que ens empeny a buscar què ens falta per a prendre la decisió de fer alguna cosa per a obtenir-ho.
Cristina González.
