TRIBUNA / PHIL CONNORS.
Guerra: arma de destrucció massiva.
[dropcap]A[/dropcap]questa setmana cal parlar de guerra i no per gust sinó amb disgust. La guerra és l’invent que permet algú imposar la seva ideologia o la seva religió o la seva ambició a altri per la força.
La humanitat ve patint guerres des que els australopitecs pul·lulaven amunt i avall. Les religions n’han generat moltes i els interessos econòmics i les desavinences polítiques i les diferències socials, també.
Qualsevol governant de qualsevol país del món pot declarar una guerra. Una potestat que hauria d’estar capada. La guerra la decideixen els de damunt, els que manen, però la fan els de sota, els que obeeixen.
I els que la fan, la paguen. I per això moren. Vides humanes trencades per la voluntat d’una persona que abusant del seu poder plenipotenciari decideix sobre la vida i la mort de la gent del seu país, de la gent del país a qui declara la guerra i de tercers que de retruc veuen desaccelerada la seva economia i pateixen un fort encariment de costos que els pot conduir a la ruïna i al suïcidi.
Tens una vida normal i de sobte, pel deliri, pel caprici d’un humà inhumà, tot es trenca. El teu dia a dia, els teus estudis, el teu treball, la teva família, les teves amistats, els carrers, el barri, les tendes, els llocs per on camines, per on passeges, el teu futur… tot s’esmicola perquè algú, el xulo del barri, el matón, ha llençat una pedra contra el vidre de la realitat.
Algú que gasta molta fatxenda és perillós si no té ningú que el controli, que el freni, que li digui prou, que li digui que la guerra que ha declarat no és un videojoc. Que amb les vides humanes no es juga. Que els trets són de debò i que la sang també i que les persones que cauen a terra mortes no és un grafisme animat en 3D, són éssers reals. Que els edificis que s’ensorren són vivendes amb gent i no decorats d’una pel·lícula.
Avui tots tenim els ulls posats a Ucraïna, però és la proximitat la que espanta. Perquè guerres n’hi ha arreu i moltes des de fa temps, però no són Europa.
A Àfrica la pateixen a Etiòpia i a Sudan, al Congo, Mali, Níger, Burkina Faso; a Orient Mitjà hi ha l’eterna entre Palestina i Israel, també a Síria i a Iemen; i a Àsia, Afganistan (que fa poc ocupava totes les notícies) i entre la Xina i Tailàndia.
Que Putin, no pas Rússia, amb el seu equip d’assessors i el seu gabinet de crisi hagi emprat una arma tan destructiva com la guerra és intolerable, censurable i hauria de ser castigat per un tribunal internacional.
Que les relacions amb Rússia mentre hi sigui en Putin ja no podran ser bones és evident. Que la repercussió en l’ordre polític mundial i en la correlació de forces i aliances entre països serà notòria, ja s’està veient. I que l’impacte en l’economia global i domèstica serà devastador, ja s’està patint.
Hauria d’haver una llei universal pel damunt de qualsevol Constitució Nacional de qualsevol país que salvaguardés la pau. Per això era l’ONU i s’ha demostrat inútil mentre hi hagi el dret a veto. L’ONU és l’exemple del fracàs humà per dialogar i arribar a acords on es pugi acomodar interessos, ideologies, races i religions diferents. Mentre hi hagi depredadors sempre hi haurà víctimes.
