CRISTINA REDONDO/TRIBUNA

Europa davant el repte migratori

[dropcap]A[/dropcap]

quests dies he vist una pel·lícula basada en fets reals anomenada “The Butler” (2013) (El majordom) que explica la història d’un pare de família que s’ha de traslladar amb la seva família fins a Washington, amb la intenció de poder oferir-les una millor vida. El pare de la família comença a treballar com a majordom a la Casa Blanca i tot els hi va millor, perquè ell arriba a ser un majordom molt respectat i estimat per als set Presidents que serveix durant el seu llarg i estable període de treball, fins que es jubila. Fins aquí el fet de marxar d’una ciutat a una altra per tenir millors oportunitats laborals és quelcom que s’ha donat en moltes famílies properes. Però si a això li afegim que el pare de família del que parlem és de raça negra, i que, no només tracta d’oferir una vida als seus fills amb més oportunitats acadèmiques i laborals sinó que a més els vol allunyar i protegir dels problemes racials que vivien al seu lloc d’origen, la situació ja canvia, perquè la història potser és diferent de la que va viure algú de les nostres famílies. També hem de tenir en compte que la pel·lícula narra els fets que es van dur als Estats Units entre els anys 50-60 fins als inicis dels 70, amb la reivindicació de la classe treballadora de raça negra que reclamaven els mateixos drets i igualtats que les persones de raça blanca. Una igualtat que finalment van aconseguir, parlem de 50 anys enrere i en una societat tan classista i tradicional com ho era l’americana en aquella època.

El curiós és que mirant aquesta pel·lícula que parla dels anys 50 a Nord-amèrica, m’adono que això mateix ens està passant a Europa ara, 50 anys més tard.

Tot i que ja ens va passar dins d’Espanya i en algunes zones d’Europa durant el franquisme, que moltes famílies emigraven d’un lloc cap a un altre en vies de més oportunitats laborals i econòmiques, però sempre ens trobaven amb persones de la mateixa religió o raça.

En canvi, des de fa una dècada potser enrere, que amb els problemes bèl·lics d’altres zones, Europa es veu amb la responsabilitat social d’integrar i acollir tot un seguit de moviments migratoris provinents sobretot de zones conflictives d’origen àrab.

Crec que el problema no és la integració d’aquestes persones nouvingudes amb ganes i desitjos de refer la seva vida en una terra que els hi pot oferir oportunitats diverses de millora o, com a mínim, de supervivència, ja que, tot i l’allau massiu de persones amb perill d’exclusió social, si es treballa amb prou esforços i ganes des de les administracions públiques per dur a terme aquests plans d’integració es pot aconseguir una bona feina, tal com ja fan algunes poblacions europees.

El problema és quan des dels mateixos governs que se’ls hi hauria d’ajudar, només ni que sigui amb una rebuda hospitalària se’ls hi nega totalment l’entrada al país. Això és el que ha passat per exemple a Itàlia, que el Sr. Salvini, Ministre d’Interior de la República Italiana i Vicepresident del govern italià, ha pres una postura de rebuig cap a una situació de clara necessitat d’aplicació dels drets humans a persones que, necessiten ajut de societats que estem en situació millor de les que provenen, i que, al cap i la fi, són persones com nosaltres, però pel fet que sigui, estan patint problemes greus a nivell personal per les conseqüències de les gestions de les seves societats i dels seus governs. M’ha reclamat moltíssim l’atenció el nivell de rebuig d’aquest senyor que, no va tenir prou en negar l’ajuda humanitària i encautar als vaixells de dues ONG de rescat, Proactiva Open Arms i Jugend Rette aquest estiu passat, sinó que fins i tot, aquests darrers dies ha decretat a Domenico Lucano, alcalde de Riace (Calabria), un arrest domiciliari per facilitar l’acollida d’immigrants i sol·licitants d’asil polític a la seva petita població del Sud d’Itàlia. Recordem que Itàlia, i, més en concret, la Itàlia del Sud, del quan sembla originari el senyor Salvini, ha estat sempre, sobretot a partir dels anys 50-60 fins ara, una terra de persones que han tingut la necessitat d’immigrar per tal de trobar noves oportunitats laborals i de vida.

Itàlia ben podria ser una zona molt similar a Espanya, tot i les petites diferències culturals entre països. El mateix Sud d’Itàlia del que parlo és una terra molt similar a Andalusia: una terra plena de zones de cultiu i que estan sent conreades ara mateix per treballadors immigrants de països africans, tal com succeeix aquí a Espanya, on els immigrants acostumen a fer feines pitjor pagades o normalment rebutjades per l’habitant local per la seva duresa, per exemple, el sector agrari és un sector on aquesta massa migratòria acostuma a treballar, en la recollida del tomàquet, la maduixa…

La meva reflexió no es vol centrar amb el cas italià únicament, sinó també entorn del què està passant arreu d’Europa. Estem en la mateixa situació que ho estava Nord-amèrica 50 anys enrere respecte a la integració de races socials?

Potser, ens hauríem de replantejar moltes coses, tant amb l’acollida de persones que provenen de països encara en recuperació de conflictes, com ara les persones que provenen de les zones de les Guerres Iugoslaves dels anys 90, l’est d’Ucraïna en 2014, o provinents dels més coneguts conflictes bèl·lics d’extrem orient com Iraq, Líban, Líbia, Egipte, Nigèria, o aquells malauradament encara estan en guerra com Síria, Iemen, Afganistan.

Crec que ens hauríem d’aprendre de memòria la Declaració Universal dels Drets Humans, des de ben petits, i comprendre bé alguns articles, tal com l’article 13.1: “Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència dins les fronteres de cada Estat.” O el 14,1 “En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se’n.”.

Potser ens hem de plantejar, que no tots els immigrants són males persones, ni terroristes amb ganes de Jihad, crec que hauríem de recordar que tots som immigrants en un moment o altre de la nostra vida, tots ens hem hagut de desplaçar en algun moment a un altre país o tenim un fill, un pare, una parella o nosaltres mateixos que ens hem hagut d’allunyar dels nostres orígens per poder disposar de millors oportunitats de vida o simplement perquè volem emprendre una nova vida en un altre país diferent del nostre. Hem d’entendre que el món és cada cop més global, i per tant amb més interacció i confluència de llengües, països de procedència i cultures, que potser ja no són necessàries les fronteres com abans, i com potser ja es va fer a Nord-amèrica ara fa 50 anys, ens hauríem de replantejar moltes realitats de la nostra societat a nivell europeu i treballar-les per tal de fer-les nostres, pròpies, i considerar-les, com un enriquiment més de la cultura pròpia més que no pas una amenaça.

Cristina Redondo.

Europa ante el reto migratorio

[dropcap]E[/dropcap]

stos días he visto una película basada en hechos reales llamada “The Butler” (2013) (El mayordomo) que cuenta la historia de un padre de familia que tiene que trasladarse con su familia hasta Washington, con la intención de poder ofrecerles una mejor vida. El padre de familia comienza a trabajar como mayordomo en la Casa Blanca y todo les va mejor, porque él llega a ser un mayordomo muy respetado y querido para los siete Presidentes que sirve durante su largo y estable periodo de trabajo, hasta que se jubila. Hasta aquí el hecho de irse de una ciudad a otra para tener mejores oportunidades laborales es algo que se ha dado en muchas familias cercanas. Pero si a esto le añadimos que el padre de familia de la que hablamos es de raza negra, y que, no sólo trata de ofrecer una vida a sus hijos con más oportunidades académicas y laborales sino que además los quiere alejar y proteger de los problemas raciales que vivían en su lugar de origen, la situación ya cambia, porque la historia tal vez es diferente de la que, quizás pudiera vivir, alguna vez, alguno de nuestros familiares. También debemos tener en cuenta que la película narra los hechos que se vivieron en Estados Unidos entre los años 50-60 hasta los inicios de los 70, con la reivindicación de la clase trabajadora de raza negra que reclamaban los mismos derechos e igualdades que las personas de raza blanca. Una igualdad que finalmente lograron, hablamos de 50 años atrás y en una sociedad tan clasista y tradicional como lo era la americana en aquella época.

Lo curioso es que mirando esta película que habla de los años 50 en Norteamérica, me doy cuenta que eso mismo nos está pasando en Europa ahora, 50 años más tarde.

Aunque ya nos pasó dentro de España y en algunas zonas de Europa durante el franquismo, que muchas familias emigraban de un sitio a otro en vías de más oportunidades laborales y económicas, pero siempre se encontraban con personas de la misma religión o raza.

En cambio, desde hace una década atrás, más o menos, y con los problemas bélicos de otras zonas, Europa se ve con la responsabilidad social de integrar y acoger una serie de movimientos migratorios provenientes sobre todo de zonas conflictivas de origen árabe.

Creo que el problema no es la integración de estas personas recién llegadas con ganas y deseos de rehacer su vida en una tierra que les puede ofrecer oportunidades diversas de mejora o, como mínimo, de supervivencia, ya que, aunque la avalancha masiva de personas en peligro de exclusión social, si se trabaja con bastante esfuerzo y ganas desde las administraciones públicas para llevar a cabo estos planes de integración se puede conseguir un buen trabajo, tal y como está sucediendo en algunas poblaciones europeas.

El problema es cuando desde los mismos gobiernos que se les debería ayudar, aunque sea únicamente con un recibimiento hospitalario se les niega totalmente la entrada en el país. Esto es lo que ha pasado por ejemplo en Italia, que el Sr. Salvini, Ministro de Interior de la República Italiana y Vicepresidente del gobierno italiano, ha tomado una postura de rechazo hacia una situación de clara necesidad de aplicación de los derechos humanos a personas que necesitan de ayuda de sociedades que estamos en situación mejor de las que provienen, y que, al fin y al cabo son personas como nosotros, pero por el hecho que sea, están sufriendo problemas graves a nivel personal por las consecuencias de las gestiones de sus sociedades y de sus gobiernos. Me ha reclamado muchísimo la atención el nivel de rechazo de este señor que, no tuvo suficiente en negar la ayuda humanitaria e incautar los barcos de dos ONG de rescate, Proactiva Open Arms y Jugend Rette, este verano pasado, sino que incluso, estos últimos días ha decretado a Domenico Lucano, alcalde de Riace (Calabria), un arresto domiciliario por facilitar la acogida de inmigrantes y solicitantes de asilo político en su pequeña población del Sur de Italia. Recordemos que Italia, y, más en concreto, la Italia del Sur del dónde también es  originario el señor Salvini, ha sido siempre, sobre todo a partir de los años 50-60 hasta ahora, una tierra de personas que han tenido la necesidad de inmigrar con la finalidad de encontrar nuevas oportunidades laborales y de vida.

Italia bien podría ser una zona muy similar a España, a pesar de las pequeñas diferencias culturales entre países. El mismo Sur de Italia del que hablo es una tierra muy similar a Andalucía: una tierra llena de zonas de cultivo y que están siendo cultivadas ahora mismo por trabajadores inmigrantes de países africanos, tal y como sucede aquí en España, donde los inmigrantes suelen realizar trabajos peor pagados o normalmente rechazadas por el habitante local por su dureza, por ejemplo, el sector agrario es un sector donde esta masa migratoria suele trabajar, en la recogida del tomate, la fresa …

Mi reflexión no se quiere centrar en el caso italiano únicamente, sino también en torno a lo que está pasando en Europa. ¿Estamos en la misma situación que lo estaba Norteamérica hace 50 años atrás con respecto a la integración de razas sociales?

Quizás, deberíamos replantear muchas cosas, tanto con la acogida de personas que provienen de países aún en recuperación de conflictos, como las personas que provienen de las zonas de las Guerras Yugoslavas de los años 90, del este de Ucrania desde el 2014, o provenientes de los más conocidos conflictos bélicos de extremo oriente como Irak, Líbano, Libia, Egipto, Nigeria, o aquellos que desgraciadamente todavía están en guerra como Siria, Yemen, Afganistán

Creo que deberíamos aprender de memoria la Declaración Universal de los Derechos Humanos, desde muy pequeños, y comprender bien algunos artículos, tal y como el artículo 13.1: “Toda persona tiene derecho a circular libremente ya elegir su residencia en el territorio de un Estado. “O el 14.1” En caso de persecución, toda persona tiene derecho a buscar asilo, ya disfrutar de él. “.

Quizás nos hemos de replantear, que no todos los inmigrantes son malas personas ni terroristas con ganas de Yihad, creo que deberíamos recordar que todos somos inmigrantes en un momento u otro de nuestra vida, todos nos hemos tenido que desplazarse en algún momento a otro país a trabajar o tenemos un hijo, un padre, una pareja o nosotros mismos que nos hemos tenido que alejar de nuestros orígenes para poder disponer de mejores oportunidades de vida o simplemente porque queremos emprender una nueva vida en otro país diferente al nuestro. Debemos entender que el mundo es cada vez más global, y por tanto con más interacción y confluencia de lenguas, países de procedencia y culturas, y que quizás ya no son necesarias las fronteras como antes, y tal y como ya se hizo en Norte -América hace 50 años, nos deberíamos replantear muchas realidades de nuestra sociedad a nivel europeo y trabajarlas para hacerlas nuestras, propias, y considerarlas, como un enriquecimiento más de la cultura propia más que una amenaza.

Cristina Redondo.