TRIBUNA / PHIL CONNORS.
In saecula saeculorum
Per ser jutge cal el grau de dret i superar unes oposicions que volen dedicació i temps. Tot plegat vol dir anys per dedicar-s’hi i diners propis o familiars per anar vivint mentre duri l’espera. I des de fa 7 o 8 anys, per obra i gràcia de retallades, per interessades raons polítiques justificades com raons econòmiques, no hi ha beques per poder optar a oposicions de jutge.
La conclusió es clara: només poca gent pot optar al càrrec.
De petit creia que les jutgesses i els jutges, per la transcendència de les seves decisions, al poder decidir sobre la vida o mort de les persones al deixar-les en llibertat o tancar-les i llençar la clau, eren essers escollits per la seva immaculada trajectòria, equanimitat contrastada, rectitud vivencial, experiència en càrrecs dins la judicatura i millors qualificacions que la resta de persones candidates.
Ara ja sóc gran.
Hi ha països on la separació dels poders legislatiu i judicial es un fet; sempre hi ha i haurà suspicàcies però es més que si que no; i hi ha altres països, en canvi, on es diu que n’hi ha, i se’n fa apologia, però la realitat demostra que no es així.
Ara a España s’està parlant de renovar els membres del poder judicial. Tocava des de feia temps, però interessos partidistes d’un sector, que els convé mantenir la proporció de vots i simpaties, han retardat i entrebancat tant com han pogut aquest procés; i ho segueixen fent.
A España la línia que marca la separació de poders la traça el govern; els membres amb veu cantant del poder judicial son designats per polítics i no pas pel col·lectiu de persones de la judicatura o el vot popular, per tant, a priori, poca independència política sembla que puguin tenir.
Mantenir la neutralitat, indistintament del partit polític que governi, no ha de ser senzill però aquí està l’honradesa del càrrec. Segur que hi ha moltes pressions i estímuls per afavorir o perjudicar, però caure en el parany de l’arbitrarietat està penat per la justícia. Se’n diu prevaricació.
De fet hi ha hagut sentencies, amb persones de la política o de l’administració pública encausades, que han suposat esbalaïments en l’opinió publica nacional i internacional i que no s’expliquen, a dret a llei, si no es per algun tipus de decisió esbiaixada.
I és que la historia no menteix i està per recordar-la. La transició a España va suposar canvi de sigles, d’ubicació en edificis, de nominacions de càrrecs però no va significar que el veritable poder canvies de mans ni tampoc que es passés comptes amb qui havia de pagar la festa particular que havien estat els 40 anys de dictadura.
Es va estripar el deute i de la nit al matí tothom va ser democràtic. Però només uns pocs ho eren de soca-rel. Simplificant: el poder militar va mantenir en els càrrecs qui l’havia obtingut en reconeixement per la seva participació activa en el cop d’estat del 1936 i la repressió posterior.
El poder religiós va mantenir privilegis i assignacions, i va arramblar amb totes les propietats que va poder, i va assegurar-se tenir vitalicis que garantissin el seu posicionament in saecula saeculorum, que per això saben llatí.
El poder judicial va deixar-se de dir-se TOP (Tribunal d’Ordre Públic) però igualment va mantenir els membres que, com censors i repressors franquistes, no podien evitar els tics adquirits ni les influencies vingudes del llatí.
I els que hi ha avui en els tres estaments o son els d’abans o hereus directes i només uns pocs, escandalosa minoria, son de nova fornada i mentalitat.
I és el que te no fer neteja a fons quan toca, que a poc que badis s’acumula la brutícia in saecula saeculorum.
