TRIBUNA / PHIL CONNORS.
Indignats
Fa 10 anys dels indignats. El 15 de maig de 2011 molta gent, principalment jove, va prendre els carrers per vehicular el seu malestar, la seva indignació per com les polítiques econòmiques i socials estaven abocant al país a un atzucac.
El No Future que cantaven Sex Pistols al 1977 i que va abanderar el moviment punk de l’època emergia ara amb tot el seu tràgic significat. Els joves del 2011 no veien futur en l’horitzó i la gent gran no veia present sota els seus peus.
Totes les intencions, tots els eslògans, tots els motius de queixa que van suscitar la revolta dels indignats, segueixen plenament vigents i per tant, si el moviment es demostra caminant, el moviment ideològic indignat va trobar el seu espai en les institucions per fer sentir la seva veu, les seves queixes i les seves reivindicacions.
No es fàcil transformar la societat i per això, deu anys desprès, el sistema institucional ha fagocitat gran part d’aquells ideals però per sort les llavors segueixen donant flors i el moviment, tot i que apaivagat, segueix molt viu. Com unes brases adormides esperant un cop de vent que les revifi.
El 15-M va suposar per molta gent obrir els ulls en un acte vivencial que va esquerdar els murs d’una realitat impostada i per les esquerdes van veure retalls de cel blau. No tot era fosc com ho pintava el govern, només calia canviar vells paradigmes per adequar-los a les noves necessitats.
Fa 10 anys les places públiques es van convertir en horts urbans, la solidaritat va ser molt més que paraules amb bones intencions, el futur era a tocar a la punta dels dits, la il·lusió per viure en un món més humà no semblava utòpic.
El moviment sorgia de baix a dalt. No estava canalitzat ni tutelat per partits polítics ni sindicats. Sorgia de persones que no aspiraven al poder sinó que aspiraven a sortir de la crisi indemnes.
Una crisi econòmica sobrevinguda i que suposava atur juvenil, congelació de les pensions i una reforma laboral que afavoria a empresaris i deixava a peus dels cavalls als treballadors.
Les polítiques del govern central contraries a afavorir el canvi i si a apuntalar les prebendes de les classes benestants no oferien cap mena de futur a una de les joventuts, paradoxalment, més acadèmicament preparades de la historia.
Els joves sempre han estat els catalitzadors de qualsevol canvi social; qui de jove no ha aspirat a un mon millor, igualitari i just, no ha estat jove. Qui de jove no ha tingut les inquietuds revolucionaries de voler transformar la societat i la realitat no ha estat jove. Qui de jove no ha passat nits de festa sense dormir, menjant-se el mon a glopades no ha estat jove.
Però no n’hi ha prou amb desitjar el canvi per obtenir-lo i Stéphane Hessel, ideòleg del moviment, demanava a la joventut indignada que passés a l’acció, que amb queixar-se no n’hi ha prou per canviar les coses, i que cal comprometre’s i prendre posició contra el determinisme històric.
Fa 10 anys, el 15 de maig de 2011, s’iniciava la revolta dels indignats. En fa més de 50, el maig francès ja havia cercat la platja sota les llambordes dels carrers de París. Moviments transversals que arrepleguen persones de diferents edats i condició social. Moviments transformadors, símbol de la lluita contra un poder gens dialogant i molt intolerant, que ignora als joves i menysprea a la gent gran.
Però els governs s’equivoquen en el seu posicionament. L’esperit revolucionari no es patrimoni de la joventut sinó fruit de l’existència d’ideals i principis, i això no es cosa d’edat sinó d’actitud.
