Inici » a-ultimesnoticies » Inseguretat ciutadan! segur?? Joan Tamayo Sala
Joan Tamayo Sala. Advocat, activista pels DDH, membre Junta d’Institut Drets Humans de Catalunya, i de la Comissió de Defensa dels DDHH del Col·legi d’Advocats de Terrassa.

Inseguretat ciutadan! segur?? Joan Tamayo Sala

TRIBUNA/JOAN TAMAYO SALASi parlem del concepte d’INSEGURETAT, segons entén el sistema capitalista actual tenim:

Ganivetades, furts, robatoris, baralles i narco pisos que omplen portades: la inseguretat ciutadana ha entrat en campanya! (si és que alguna vegada, ha sortit) L’exageració de la delinqüència és un dels temes favorits dels mitjans de comunicació. Històricament tenim moltes escenes d’aquesta funció (governs d’esquerres, tradicionalment incòmodes en aquest debat, candidats de la dreta més dura i exministres de l’interior, en la lluita electoral pel govern de grans ciutats en pugna amb l’auge ferotge del capitalisme i les misèries que l’acompanyen.

És igual que hi hagi especialistes com, per exemple, la Jutgessa de l’Audiència Provincial de Barcelona, MARIA JOSEP FELIU, que diu coses com: Barcelona no està pitjor que les ciutats europees més importants… sí que estem, segurament en una societat més violenta, però no d’ara, si no ja fa temps i si per exemple, ara es denuncien més agressions sexuals per part de les dones, és perquè ara, han perdut la por i se senten més recolzades.

Diu el Diccionari que la seguretat és la “certesa que alguna cosa ha de complir-se”.

La inseguretat és un concepte abstracte, intangible; una percepció. No és científicament sostenible fonamentar res real en estudis sobre inseguretat. La inseguretat no depèn tant de si es roben més telèfons al metro o si el govern de torn combat l’assetjament immobiliari (que per cert ho diu l’art. 172.1 del Codi Penal i en canvi no es considera motiu d’inseguretat, ni tampoc els desnonaments de famílies que hi ha diàriament…), com de si els mitjans fomenten segons quin tipus de discurs i per tant, generen opinió pública al respecte.

Si mirem de forma objectiva les dades, aquestes ens donen una aproximació força més rigorosa als índexs de delictes que es denuncien, que es resolen o que es persegueixen a Barcelona o a una altra ciutat, que no pas la percepció d’inseguretat.

Per valorar si un model de “seguretat ciutadana” segons el sistema, fracassa, és fonamental definir quins delictes es persegueixen i com?

Per exemple: aquest estiu llegíem innumerables notícies d’agressions sexuals a festes majors. L’augment té a veure amb un repunt d’aquestes o amb què es denuncien més? És per l’efecte crida o per l’apoderament de moltes dones que ho fan visible? És pel rebuig social arrel de “la manada” i la sensibilització de les administracions?

El mateix podríem dir amb l’augment de les causes penals per corrupció de l’última dècada; hom creuria que vivíem en un oasi fins al “Cas Palau”. Res més lluny de la realitat. Els mitjans en parlen i augmenta la sensació d’inseguretat, però no és que el problema vagi a més, sinó que es denuncia i persegueix més, per tant no empitjora, sinó que tendeix a resoldre’s.

Un altre element fonamental per valorar si un model de seguretat ciutadana fracassa consisteix a definir quins delictes es persegueixen i com. Poden ser mesures per a disminuir la delinqüència, la definida com a tal al propi codi penal, tant perseguir manters o carteristes (mesures clàssiques de la dreta), com formar a policies en la detecció de delictes d’odi (510 C.P.) o querellar-se contra els policies que s’acarnissen el primer d’octubre (173 C.P). El missatge que s’envia a la societat respecte a les prioritats de seguretat i el model de convivència és diferent, evidentment.

La dreta tendeix a perseguir la delinqüència amb més policia al carrer, creient que genera més sensació d’allò que anomenàvem “seguretat/inseguretat”, però no ataca l’arrel del problema.

Si a delictes contra el patrimoni ens referim (furts, robatoris a habitatges, etc.), és indubtable que el problema és sistèmic; és en part conseqüència d’una societat desigual on al mateix barri del centre de Barcelona es concentren habitants amb un telèfon mòbil a la butxaca que costa més que el salari mensual que amb sort guanyaran moltes de les veïnes.

Combatre la desigualtat i fomentar la cohesió social és l’únic mecanisme apte per a reduir la delinqüència.

L’èxit social i personal passa per l’acumulació, per “tenir” més i millor. Per molt car que pugui sortir robar i que t’enxampin, sempre hi haurà individus disposats a intentar-ho. Com a exemple les grans ciutats dels EUA: Al país occidental amb major rati de policia per habitant, com més desigualtat, més delinqüència patrimonial.

La repressió no afecta gaire la variable. Combatre la desigualtat i fomentar la cohesió social és l’únic mecanisme apte per a reduir la delinqüència.

O sigui que, el primer que hem de fer és canviar el concepte d’INSEGURETAT CIUTADANA, que ens volen imposar, per un altre: EL DE SEGURETAT VITAL.

I que es tracta d’un dret humà emergent, en construcció i que consisteix en la confluència d’una sèrie de drets, especialment econòmics i socials, que permeten assegurar un conjunt de condicions necessàries amb què tota persona ha de comptar per poder desenvolupar la seva vida quotidiana amb dignitat.

El dret a la seguretat vital busca la disposició i el gaudi del més alt nivell possible de benestar físic i mental, i també l’accés als béns necessaris per satisfer les necessitats bàsiques, de manera que es permeti la inclusió social de les persones.

El contingut d’aquest dret no és únic ni tancat, sinó que es determina a partir de les necessitats vitals específiques de cada persona o comunitat. Es podria dir que aquest dret es compon, segons cada cas i amb diferent intensitat, de diversos sub-drets. El nucli dur d’aquest dret el componen els drets a l’alimentació, l’aigua potable, l’energia i els subministraments bàsics.

El dret a la seguretat vital evidencia i reforça la interdependència d’aquests sub-drets que permeten la satisfacció de les necessitats mínimes de les persones.

El dret a la seguretat vital pretén guiar l’exercici dels diversos drets econòmics, socials i culturals que de manera aïllada no han arribat a desplegar els mínims del seu contingut.

Aquest dret no està expressament reconegut en cap instrument internacional ni en el dret català. Malgrat això, hi ha normes que recullen l’essència del dret a la seguretat vital. És el cas de la Declaració universal de drets humans i del Pacte internacional de drets econòmics, socials i culturals que estableixen l’obligació dels estats de garantir a tota persona el dret a un nivell de vida adequat per a ella i per a la seva família.

Perquè doncs no ens dediquem a construir ciutats AMB SEGURETAT VITAL i deixem de crear més POR, per a MÉS REPRESSIÓ, per a més CONTROL?

 

Joan Tamayo Sala. Advocat, especialitzat en Drets Humans Activista, membre d’Espai Drets, ICATER-Comissió Drets Humans i de l’Institut de Drets Humans de Catalunya.

2019-09-09

Deixa un comentari

El seu email no será publicat.Camps obligatoris marcats *

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies

Diari Sant Quirze

↑ Grab this Headline Animator