Divendres,29 març, 2024
IniciA PORTADAIsabel-Clara Simó novel·la criminal en català

Isabel-Clara Simó novel·la criminal en català

CULTURA/LITERATURA.  La Isabel-Clara Simó hauria d’haver estat present en aquest Club de Lectura però malauradament va morir enguany el dilluns 13 de gener, poc abans del Festival noir de Tiana Negra que s’estrenava el divendres 17 on anaven a rendir-li un homenatge que van fer igualment.

Tot i no poder ser-hi present igualment forma part de l’elenc d’autores que ens ajuden a tirar endavant el projecte de nAvel·la criminal.

Isabel-Clara Simó va néixer el 4 d’abril de 1943, o sigui que va morir amb 76 anys. De signe Àries i qui entengui d’astrologia identificarà ràpidament un caràcter fort i la primera en posar-se al davant per defensar allò que creu que es just i humanitari i l’exemple més clar el tenim en la seva aferrissada lluita perquè el català surtis de les llars, on es parlava amb veu baixa no fos que algun veí intransigent presentés una denuncia, i passes a formar part de la premsa escrita i a escoltar-se arreu.

Va néixer a Alcoi, filla d’un mestre d’escola, ciutat alacantina, es va llicenciar a la Universitat de València en Filosofia i en Periodisme i es va doctorar en Filologia romànica. Va aprovar oposicions i amb vintipocs anys aterra a Figueres per donar classes de Filosofia en un institut i allà, com passa als millors arguments de qualsevol novel·la, va conèixer i es va enamorar de Xavier Dalfó director de la Revista Canigó.

I va ser en aquesta revista editada íntegrament en castellà per imposició de la dictadura franquista on va publicar el seu primer article en català, titulat “Els jueus i Catalunya”.

Aquest acte de reafirmació la va vincular definitivament en la defensa de la cultura i la llengua catalana en una lluita incansable que l’ha acompanyat al llarg de tota la seva vida i que va definir tant el seu compromís polític com de reivindicació feminista.

Al 1972 es va fer càrrec de la direcció de la revista Canigó i que va col·laborar de forma habitual en nombrosos mitjans de premsa escrita, ràdio i televisió i en paral·lel a aquesta feina de periodista va tirar endavant la d’escriptora de ficció que va rebre l’empenta definitiva al 1978 en guanyar el premi “Victor Català” amb el seu primer llibre “És quan miro que hi veig clar”, un recull de sis comptes sota el paraigües d’un títol que far clara al·lusió al poema d’en Foix de 1953 “És quan dormo que hi veig clar”.

Amb l’estímul del premi no para d’escriure i arriba a sumar prop de 60 obres, una barreja de narrativa, poesia, teatre, assaig i guions radiofònics i televisius, que li han reportat un gran reconeixement en forma d’una vintena de premis entre els que destaquen per la seva nomenada el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Sant Jordi.

I en paral·lel desenvolupa importants càrrecs administratius com Delegada del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat, Vicepresidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i el de Degana de la Institució de les Lletres Catalanes, sense oblidar la seva dedicació com a professora a la Universitat Pompeu Fabra.

I amb tot això també feia de traductora tant del francès com de l’anglès i si està avui amb nosaltres, per la seva relació amb la ficció policíaca de qui era una apassionada seguidora, tant a nivell lector com a nivell d’estudi, és perquè arrel de la traducció que va fer de l’anglès al català de la novel·la negra del nord-americà Raymond Chandler “L’home que estimava els gossos” publicada per Laia al 1989 va comença a desenvolupar la seva faceta criminal.

I encara que sembli una època tardana (recordeu que a Europa i als EEUU des dels anys ’20 que se’n publicava ininterrompudament) aquí no va tenir embranzida fins la mort del dictador i per tant estem parlant de finals dels ’70 i sobretot la dècada dels ’80 que es quan la novel·la criminal es consolida en autors, s’incorporen tots els nascuts als anys ’40 i ‘50 i per tant hi ha més obres i més lectors.

Certament la novel·la criminal catalana del moment estava molt condicionada pels autors de culte nord-americans quines traduccions ja circulàvem amb més normalitat un cop abolida l censura franquista. Autors com Dashiell Hammet, Raymond Chandler, Jim Thompson, Ross MacDonald… i especialment també influïda pel cine negre americà, la seva estètica i el seu retrat social amb ànims de denuncia.

Isabel-Clara Simó reconeix especialment la influencia dels americans Patricia Highsmith i Dashiell Hammet, del francès George Simenon i dels més propers Manuel de Pedrolo i Jaume Fuster, els pares de la novel·la negra catalana i en català, i en la seva producció de novel·la criminal destaquem:

  1. La veïna, 1990
  2. Una ombra fosca com un núvol de tempesta, 1991

Que son les dues que hem llegit en aquest club

  1. El mas del diable, 1992
  2. T’imagines la vida sense ell?, 2000 (reeditada com La vida  sense ell, 2013)

Un títol que recorda el pensament de la Sara, d’Una ombra fosca com un núvol de tempesta: —Què sentiries si s’hagués mort?- quan el seu marit no arriba a casa.

  1. ..Rita! L’home que ensumava dones, 2001
  2. La innocent, 2005
  3. El caníbal, 2007
  4. La sarbatana, 2019

 I els següents relats:

  1. Amanda (Histories de Detectives)
  2. El naixement de Gorgona (BRESCA)
  3. Tu si que m’estimes, oi que si? (ALCOI-NOVA YORK)
  4. Què has fet aquest estiu? (HOMES)
  5. Melodrama alcoià (BRESCA)
  6. La foto (DONES)
  7. De tant que et vull et trec un ull (BRESCA)
  8. La ganivetada (el Periódico)

De fet l’autora no amagava que era en el conte on més còmode es sentia escrivint. Preferència que compartia, juntament amb una estreta relació personal, amb Quim Monzó, Mª Aurèlia Campmany, Margarida Aritzeta o Pere Calders, per nomenar-me uns pocs.

Segons Cortázar un conte es com una fotografia i una novel·la com una pel·lícula. En aquesta l’acumulació d’elements parcials conforma una realitat ampla i uniforme, mentre que en l’altre es busca que una sola imatge sigui tan i prou significativa com per desencadenar una interpretació que perllongui en el temps.

A la seva producció l’hauríem d’enquadrar en el sots-gènere de novel·la criminal psicològica doncs l’interessen molt més les persones que els delictes i busca en les personalitats i en les conductes les explicacions del perquè, del qui i les claus per resoldre els casos.

En la seva narrativa trobem una sèrie de trets rellevants:

A nivell de redacció

  • Cuida molt el lèxic que es variat i ric però alhora fa servir

força llenguatge col·loquial que el fa molt d’estar per casa.

  • L’estil es directe i només es permet divagacions quan el protagonista parla amb si mateix, doncs considera que les persones son sempre contradictòries i tenen dubtes i per tant vol ser fidel a la realitat.

A nivell argumental en les seves novel·les trobem de forma recurrent el sotmetiment de la dona, les desigualtats, la crueltat, la procedència fosca de les grans fortunes, l’explotació humana, la legitimitat o no del delicte…

  • Com dèiem li interessen més les persones que els delictes. I el delicte mai es planer sinó que es presenta acompanyat de misteris.
  • Hi ha un investigador i pot variar el nombre de víctimes.
  • Extreu el crim de la vida quotidiana per fer-ne una trama familiar; no presenta ni escenaris grandiloqüents ni motius ni assassins massa retorçats.
  • Els motius narratius associats al tema de les seves novel·les són qüestions que afecten la feminitat i sovintegen els problemes de les dones en la seva relació amb els homes (recordeu tant la Dàlia com la Sara). I busca trencar la figura de l’etern femení com a figura abnegada i submisa i sotmesa o be com a femme fatale: que com anem comentant sovint son els dos rols que la novel·la negra nord-americana els hi te assignats).
  • Treballa en molta profunditat el tracte de les relacions humanes, les conductes i les actituds amb una visió sovint catastròfica, sobretot les amoroses on incideix en les frustracions, els enganys i els desenganys.
  • I també ho fa amb els interiors dels habitatges on es desenvolupen les trames descrivint els espais, la llum i els mobles doncs considera que son una representació de la personalitat de la persona que hi viu. Sempre cercant aquest enfocament psicològic de l’individu.
  • I el lloc on hi son ubicats ja que l’entorn on es viu o es treballa influeix també a l’hora de modelar la personalitat dels protagonistes.
  • Li agrada jugar amb com el pas del temps deixa empremta en les persones i si era catastrofista en temes sentimentals aquí ho es en descriure vides i rutines avorrides i amb molta incomunicació social.
  • Desenvolupa la trama en estructura lineal, administra la informació als lectors intercala elements per aconseguir la sorpresa constant i cerca sempre un final inesperat i colpidor.

A nivell de personatges:

  • Els tria del carrer, son persones corrents, sense trets rellevants (ja hem dit que no tria ni crims ni assassins grandiloqüents) de forma que el lector pugui trobar paral·lelismes en la gent que coneix ni que sigui de vista.
  • Però treballa el seu costat fosc i ressalta el costat maliciós i cruel en les coses més quotidianes: enveges, desig de mort, rancúnies, venjances…
  • Li agrada molt fer-los parlar amb si mateixos, monòlegs interiors, ja sigui mentalment o en veu alta.
  • Però també fa servir la polifonia de veus que permet que cada personatge s’expressi de la seva manera i, atenen edat, origen i condició social per oferir diferents punts de vista.
  • I en aquesta línia incideix molt en les conductes i actituds, sempre des del punt de vista de cada personatge.

Jordi Valero.

- PUBLICITAT -
anun2
anun22
previous arrow
next arrow

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- PUBLICITAT -spot_img
- PUBLICITAT -spot_img
- PUBLICITAT -spot_img
ARTICLES RELACIONATS

El més llegit

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.Más Info

ACEPTAR
Aviso de cookies