EL RACÓ LITERARI / CRISTINA GONZÁLEZ
Izet Sarajlic i l’escriptura per a mantenir el seny
“Píndoles de justicia poètica” per Cristina González
Escriure és terapèutic, suposa una manera de conèixer-se i acostar-se a un mateix, reflexionar sobre el que ens succeeix i expressar-ho per a alliberar-se així de allò que ens fa mal. Escriure també pot suposar una forma de forjar idees i possibilitats paral·leles quan el que ens envolta ens colpeja brutalment. Un intent de supervivència en el qual la ment es centra en el missatge i és capaç de no rememorar contínuament. Per això, en els moments difícils sempre sorgeixen els poetes i la poesia com un remei a la desesperació.
Fa trenta hores que
Les magranes plouen sobre nosaltres
Des de totes parts.
Una d’elles acaba de sobrevolar
Aquest poema.
Ha estat llançada des del Mrkovici
On abans de la guerra
Agafava margarides
Amb la dona que estimo.
Izet Sarajlic uneix la seva poesia a la seva tragèdia personal: escriuria els seus primers poemes cap al final de la Segona Guerra Mundial quan els “camises negres” van afusellar al seu germà. Després va escriure durant tota la guerra de Bòsnia, assetjat en el cèrcol de Sarajevo durant els 1336 dies que va trigar en obrir-se, on van morir les seves dues germanes i va haver d’enterrar-les amb les seves pròpies mans de manera clandestina. Va afrontar també la traïció d’amics serbis, les ferides dels bombardejos, la sensació de desolació que deixa la guerra a qui la viu de prop… És el testimoniatge més gran en l’àmbit poètic de la guerra de Bòsnia.
La seva poesia és clara i senzilla. Intercala en els versos la ironia i l’amor cap els altres en un commovedor missatge universal de respecte i acceptació cap a tots, fins i tot els que pensen diferent. Es despulla amb les seves paraules i retrata la tragèdia del seu poble per a salvar-la de l’oblit i impedir que torni a produir-se mai més.
Tantes dones
I cap tu.
A Sarajevo
Dues-centes mil dones
I cap tu.
A Europa
Dos-cents milions de dones
I cap tu.
En el món
Dos bilions de dones
I cap tu.
Sarajlic sempre deia que la poesia era una necessitat. L’última manera de mantenir la dignitat, el seny i la humanitat en els temps difícils. Hi ha un missatge redemptor en els seus poemes: amaga la realitat quotidiana quan aquesta resulta tan extrema com en la incertesa de la vida i la possibilitat constant de la mort.
No era un poeta narcisista, no buscava un reconeixement especial com a “víctima” però les seves paraules transcendeixen el seu temps. La poesia va ser per a ell un camí per a donar veu a la seva ànima, per a sortir del oblit en el qual creía trovar-se alguns dies sense rebre notícies de ningú. La paraula escrita seria l’esperança i la llum entre la desesperació i la foscor.
Va viure durant molt de temps com un “poeta mort” perquè no tenia notícies d’altres amics. Així escriure es va convertir en una manera de creure en un futur i superar el seu present. Els poemes de guerra de Sarajlic són breus, descarnats i també sincers. Parla dels horrors, de la nostàlgia del que ja s’ha perdut, de la pervivència de la memòria…
A Sarajevo,
En aquesta primavera de 1992,
Qualsevol cosa és possible.
Estàs en una cua per a comprar el pa
I despertes en un hospital
Amb una cama amputada.
Després, fins i tot reconeixes que has tingut molta sort.
Creia amb molta por que,la poesía, estava perdent el seu lloc en la vida de la gent. Potser aquesta perdua s’ha anat succeint en moltes èpoques, tapada per altres gèneres i altres formes de cultura. Però ara entenem que la poesia sempre sobreviu perquè instiga a superar-se, és un gènere de supervivència. Segons ell, la poesia atorga la responsabilitat d’expressar amb ella valors, ètica i moral. Ens ha d’ajudar a obrir els ulls a la realitat i a denunciar quan és necessari. El poema busca el poeta.
I actualment necessitem aquesta poesia d’emergència, d’estat d’alarma en el qual ens trobem. Immersos en altres horrors, en altres incerteses, assetjats a vegades a les nostres cases i apartats dels nostres éssers estimats, llegir i escriure ens dóna una mica d’alè. La poesia entra per a omplir el cor, per a donar-nos el valor que a vegades no sabem reconèixer en nosaltres mateixos. Els poemes de Sarajlic ens commouen perquè ens fan sentir afortunats i alhora ens fan treure força per a emprendre amb esperança accions per a prendre la iniciativa. Per a no repetir altres guerres d’odi, per a ser més solidaris entre nosaltres.
Cristina González.
