“Ja t’ho vaig dir”: la dura lluita per tenir la raó
Per a poder guiar-nos per la vida, els éssers humans comptem amb una única font primària d’informació: la nostra pròpia percepció. Processem la informació que ens arriba de l’exterior i construïm amb ella un esquema mental propi de creences, valors i opinions que ens ajuda a prendre decisions en el nostre dia a dia. No obstant això, malgrat ser de primera mà, sabem que no és del tot fiable: no només els nostres sentits poden enganyar-nos, sinó que el món exterior és canviant, ambivalent i incert. Per a acabar d’arreglar-ho, els altres éssers humans tenen tendència a processar d’una altra manera els mateixos estímuls que nosaltres. Davant aquest panorama desolador, ens aferrem a una eina defensiva infal·lible: tenir la raó.
Des de ben petits ens adonem de la nostra incapacitat per a explicar-nos el món satisfactòriament, i també que existeixen persones més grans i amb més poder que nosaltres – els adults – que posseeixen aquesta saviesa. Així que el primer que necessitem adquirir és una confiança bàsica en la nostra percepció. Això s’aconsegueix per mitjà de la intervenció dels nostres pares en el procés d’organitzar-nos la vida conforme a una rutina. La regularitat es tradueix en la seguretat de poder predir el que passarà a continuació. Els nens aprenen que després del bany toca sopar, o que, si veuen una pel·lícula més d’una vegada, poden endevinar quina escena toca a cada moment. La tranquil·litat que dona poder anticipar el que passarà no té preu.
Però és molt fàcil tornar-se addicte a aquestes injeccions de seguretat. Quan em moc en un escenari d’incertesa, trobar un patró o poder fer un pronòstic ajustat produeix un plaer indescriptible. Si llancem una profecia catastròfica sobre alguna decisió aliena que finalment té lloc, en comptes de tractar d’animar o consolar al nostre infortunat interlocutor que ha calculat malament, molts de nosaltres preferim entonar un eufòric i perjudicial “ja t’ho vaig dir”, que no serveix per a absolutament res més que mortificar a l’altre i posar-ho d’urpes amb nosaltres.
Atès que reforça el nostre poder personal com a intel·ligents i adequats pronosticadors del futur, som capaços de desenvolupar estratègies molt agressives amb la condició de tenir la raó. Passant no només per sobre dels altres, sinó fins i tot d’explicacions alternatives més sanes o satisfactòries per a mi mateix. Només cal haver-me convençut d’alguna creença, és igual que resulti nociva o dolorosa; faré l’impossible per a confirmar-la. Tan poderosa pot arribar a ser la meva necessitat de donar-me la raó.
Ja ho sabia
Hi ha un principi no escrit en psicoteràpia que diu que ningú pateix a canvi de res. Les persones tenim una enorme capacitat de resistència per a suportar malestar psicològic, però sempre hi ha un sentit en aquest patiment. Una manera d’aproximació a la comprensió d’un problema psicològic és entendre quina funció té sostenir-lo, perquè no sempre és explícita; la major part de les ocasions és automàtica o inconscient. Suposem una persona que s’ha convençut que no li contractaran per a un treball que li interessa molt. Està totalment segura que la descartaran, ja sigui per l’edat o pel nivell d’anglès que considera que té. A pesar que l’han trucat de l’empresa, arriba el dia de la cita repetint-se que no es faci moltes il·lusions, perquè no té opcions.
Amb força probabilitat, no obtindrà aquest treball que tant desitja. No és una qüestió màgica, simplement tendirà a actuar o comportar-se segons aquest esperit de derrota: s’ha descartat abans fins i tot que l’entrevista tingui lloc. Així que és molt possible que es presenti amb desgana, espantada, vençuda. Que no posi excessiva atenció en el que li estan preguntant, o respongui rutinàriament … fins i tot que proactivament li expliqui a l’entrevistador que el seu anglès és pobre, o que als seus anys és complicat trobar feina. Això sí, quan rebi el correu agraint la seva participació, pensarà “ja sabia que em dirien que no”. I sentirà certa inconfessable onada de plaer; el món segueix al seu lloc, les coses van com jo les imaginava. Encara que imagini una catàstrofe.
Ara imaginem que, en comptes d’aquesta certesa, ens hem convençut que no valem res, que som ximples, maldestres o que ningú ens estimarà mai. Anirem per la vida buscant els senyals confirmatoris i descartant aquelles que no quadrin amb la nostra peculiar i horrorosa manera de veure el món. Però escolti, tindrem raó. Ens sentirem segurs en la nostra desgràcia. Predirem desgràcies amb una precisió sorprenent.
Només pot quedar un
Si tenim la capacitat de fer-nos aquests paranys en solitari, què podem dir del moment en què contrastem la nostra particular visió del món amb la d’un altre representant de l’espècie que discrepi mínimament. Qualsevol objectiu que inclogui una negociació, arribar a un acord, cooperar o millorar les nostres vides en comú empal·lideixen davant la defensa acèrrima que farem de la nostra postura, ja plogui a semalades o caiguin llampecs del cel. La raó, com gairebé tothom creu, és un bé escàs que, si el posseeixo, sens dubte l’altre manca d’ell. I per aquest pendent lliscant, el conflicte entre punts de vista diferents deriva en una dura pugna per tenir la raó.
Quan implícitament considerem que de diverses maneres d’interpretar una mateixa situació només una és la correcta – curiosament la nostra -, podem declarar oberts els Jocs de la Fam. Segons Steiner (1971, 2005), els jocs de Poder són intents deliberats de manipular a algú per a sortir-nos amb la nostra. De les diferents famílies o modalitats de jocs de Poder, una de les més importants és la de “tot o res”, aquells que es basen en la presumpta escassetat d’algun recurs. Típicament, la raó. Podem escalar la discussió fins a límits insospitats per a aclaparar a l’altre en una competició imaginària per alçar-nos amb tan preuat trofeu. Necessitem ser validats; si admetem un error o flaquesa en la nostra argumentació, anticipem no només l’atac de l’altre, sinó la nostra pròpia veu interior criticant-nos per la nostra feblesa o indecisió. Imposar-nos, o almenys salvar la cara, ens pot portar a posicions rígides i inflexibles. A convertir cada conflicte en un combat a mort per obtenir la nostra pròpia aprovació.
Per aquest camí és fàcil deixar un rastre de cadàvers, a més de perdre el focus del que planteja un conflicte: possibilitats no només de negociar acords avantatjosos, sinó integrar nova informació, noves maneres de pensar i de fer que ens permetin flexibilitzar els nostres esquemes mentals. D’apropar-nos a l’altre i millorar relacions importants. Com més entrenats estem en la possibilitat de qüestionar les nostres posicions de partida i assimilar nova informació, millor ens adaptarem a nous escenaris; encara que resulti més dur que l’immobilisme, a la llarga és una font més satisfactòria de seguretat que la immediatesa de reforçar els meus prejudicis de partida.
Àlex García
Psicòleg i Psicoterapeuta.
“Ya te lo dije”: la dura lucha por tener la razón
Para poder guiarnos por la vida, los seres humanos contamos con una única fuente primaria de información: nuestra propia percepción. Procesamos la información que nos llega del exterior y construimos con ella un esquema mental propio de creencias, valores y opiniones que nos ayuda a tomar decisiones en nuestro día a día. Sin embargo, a pesar de ser de primera mano, sabemos que no es del todo fiable: no sólo nuestros sentidos pueden engañarnos, sino que el mundo exterior es cambiante, ambivalente e incierto. Para acabar de arreglarlo, los demás seres humanos tienen tendencia a procesar de otra manera los mismos estímulos que nosotros. Ante este panorama desolador, nos aferramos a una herramienta defensiva infalible: tener la razón.
Desde bien pequeños nos damos cuenta de nuestra incapacidad para explicarnos el mundo satisfactoriamente, y también de que existen personas más grandes y con más poder que nosotros – los adultos – que poseen esa sabiduría. Así que lo primero que necesitamos adquirir es una confianza básica en nuestra percepción. Esto se consigue por medio de la intervención de nuestros padres en el proceso de organizarnos la vida conforme a una rutina. La regularidad se traduce en la seguridad de poder predecir lo que ocurrirá a continuación. Los niños aprenden que después del baño toca cena, o que, si ven una película más de una vez, pueden adivinar qué escena toca en cada momento. La tranquilidad que da poder adivinar lo que pasará no tiene precio.
Pero es muy fácil volverse adicto a estas inyecciones de seguridad. Cuando me muevo en un escenario de incertidumbre, encontrar un patrón o poder hacer un pronóstico ajustado producen un placer indescriptible. Si lanzamos una profecía catastrófica sobre alguna decisión ajena que finalmente tiene lugar, en vez de tratar de animar o consolar a nuestro infortunado interlocutor que ha calculado mal, muchos de nosotros preferimos entonar un eufórico y perjudicial “ya te lo dije”, que no sirve para absolutamente nada más que mortificar al otro y ponerlo de uñas con nosotros.
Dado que refuerza nuestro poder personal como inteligentes y adecuados pronosticadores del futuro, somos capaces de desarrollar estrategias muy agresivas con tal de tener la razón. Pasando no solo por encima de los demás, sino incluso de explicaciones alternativas más sanas o satisfactorias para mí mismo. Solo hace falta haberme convencido de alguna creencia, da igual que resulte dañina o dolorosa; haré lo imposible para confirmarla. Tan poderosa puede llegar a ser mi necesidad de darme la razón.
Ya lo sabía
Hay un principio no escrito en psicoterapia que dice que nadie sufre a cambio de nada. Las personas tenemos una enorme capacidad de resistencia para soportar malestar psicológico, pero siempre hay un sentido en este sufrimiento. Una manera de aproximación a la comprensión de un problema psicológico es entender qué función tiene sostenerlo, porque no siempre es explícita; la mayor parte de las ocasiones es automática o inconsciente. Supongamos una persona que se ha convencido de que no le van a contratar para un trabajo que le interesa mucho. Está totalmente segura de que la van a descartar, ya sea por la edad o por el nivel de inglés que considera que tiene. A pesar de que la han llamado de la empresa, llega el día de la cita repitiéndose que no se haga muchas ilusiones, porque no tiene opciones.
Con bastante probabilidad, no obtendrá ese trabajo que tanto desea. No es una cuestión mágica, simplemente tenderá a actuar o comportarse según ese espíritu de derrota: se ha descartado antes incluso de que la entrevista tenga lugar. Así que es muy posible que se presente con desgana, asustada, vencida. Que no ponga excesiva atención en lo que le están preguntando, o responda rutinariamente … incluso que proactivamente le cuente al entrevistador que su inglés es pobre, o que a sus años es complicado encontrar trabajo. Eso sí, cuando reciba el correo agradeciendo la participación, pensará “ya sabía que me dirían que no”. Y sentirá cierta inconfesable oleada de placer; el mundo sigue en su sitio, las cosas van como yo las imaginaba. Aunque imagine una catástrofe.
Ahora imaginemos que, en vez de esta certeza, nos hemos convencido de que no valemos, de que somos tontos, torpes o de que nadie nos querrá nunca. Vamos a ir por la vida buscando las señales confirmatorias y descartando aquellas que no cuadren con nuestra peculiar y horrorosa manera de ver el mundo. Pero oye, tendremos razón. Nos sentiremos seguros en nuestra desgracia. Predecimos catástrofes con una precisión asombrosa.
Solo puede quedar uno
Si tenemos la capacidad de hacernos estas trampas al solitario, qué podemos decir del momento en que contrastamos nuestra particular visión del mundo con la de otro representante de la especie que discrepe mínimamente. Cualquier objetivo que incluya una negociación, llegar a un acuerdo, cooperar o mejorar nuestras vidas en común palidecen ante la defensa acérrima que vamos a hacer de nuestra postura, ya llueva, truene o caigan chuzos de punta. La razón, como casi todo el mundo cree, es un bien escaso que, si lo poseo, sin duda el otro carece de él. Y por esta pendiente deslizante, el conflicto entre puntos de vista diferentes deriva en una dura pugna por tener la razón.
Cuando implícitamente consideramos que de varias maneras de interpretar una misma situación solo una es la correcta – curiosamente la nuestra -, podemos declarar abiertos los Juegos del Hambre. Según Steiner (1971, 2005), los juegos de Poder son intentos deliberados de manipular a alguien para salirnos con la nuestra. De las diferentes familias o modalidades de juegos de Poder, una de las más importantes es la de “todo o nada”, aquellos que se basan en la presunta escasez de algún recurso. Típicamente, la razón. Podemos escalar la discusión hasta límites insospechados para apabullar al otro en una competición imaginaria por alzarnos con tan preciado trofeo. Necesitamos ser validados; si admitimos un error o flaqueza en nuestra argumentación, anticipamos no solo el ataque del otro, sino nuestra propia voz interior criticándonos por nuestra debilidad o indecisión. Imponernos, o al menos salvar la cara, nos puede llevar a posiciones rígidas e inflexibles. A convertir cada conflicto en un combate a muerte por obtener nuestra propia aprobación.
Por este camino es fácil dejar un rastro de cadáveres, además de perder el foco de lo que plantea un conflicto: posibilidades no solo de negociar acuerdos ventajosos, sino integrar nueva información, nuevas maneras de pensar y de hacer que nos permitan flexibilizar nuestros esquemas mentales. De acercarnos a los demás y mejorar relaciones importantes. Cuanto más entrenados estamos en la posibilidad de cuestionar nuestras posiciones de partida y asimilar nueva información, mejor nos adaptaremos a nuevos escenarios; aunque resulte más duro que el inmovilismo, a la larga es una fuente más satisfactoria de seguridad que la inmediatez de reforzar mis prejuicios de partida.
Àlex García.
Psicólogo y Psicoterapeuta.