Jo no castigo, només li dic que li prendré la Play

SALUT / BENESTAR FAMILIAR

Cada vegada són més famílies les que verbalitzen que ells no castiguen als seus fills. El càstig està considerat com quelcom del passat, però sovint no estem parlant del mateix quan parlem de càstig.

Qualsevol estímul aversiu que s’utilitzi per modificar la conducta d’un infant es considera càstig. La retirada de coses que els agraden (play, tele, sortir amb els amics…) és, doncs un càstig. Enviar-lo al racó de pensar per haver-se “portat malament”, és un càstig. Quedar-se sense postres si no es menja el primer plat és un càstig. No fer-li cas durant una estona, és un càstig. I els avisos dient que aplicarem cadascuna d’aquestes actuacions, són amenaces de càstig.

Avui en dia la paraula “càstig” ens sona a l’època franquista, i algunes famílies intenten evitar-lo però no saben com.

Gairebé tots els pares i mares estimen els seus fills, això és innegable. Cadascú estima a la seva manera, amb els seus recursos personals i les seves motxilles. Hi ha pares que volen posar consciència en la seva tasca educadora i d’altres que consideren que repetir els patrons que van fer amb ells ja és prou bo. Però tots ho fan des de l’amor.

Però hi ha una pregunta que tots solen respondre igual:

Què ensenya el càstig a llarg terme?

El càstig atura la conducta momentàniament, inclòs pot evitar que l’infant la repeteixi per por a ser castigat. Però ensenya a fer-la bé? No pas. I volem que els fills i filles aprenguin per por o volem infants col·laboradors, responsables, segurs de si mateixos, amb criteri, que sàpiguen triar quines conductes són adequades en cada moment?

El càstig, a més genera, a llarg terme, sentiments d’indefensió, de por, d’injustícia, de ràbia, d’incomprensió, de venjança… Pensem com ens sentíem de petits quan ens castigaven. Jane Nelsen diu al seu llibre “d’on surt l’absurda idea de que per a que un nen es porti bé primer cal fer-lo sentir malament?”.

Llavors, per què el seguim utilitzant -moltes vegades com a únic mètode- per a que els fills i filles facin el que volem? Doncs perquè repetim patrons, perquè no sabem altres maneres d’educar, per manca de recursos, per impaciència dels pares, per esgotament mental i físic dels pares, dificultats per autoregular les pròpies emocions, per manca de comprensió sobre el que és normal que els infants facin a cada edat, per creences equivocades (“si no li poso els límits ara, creixerà i serà un tirà”, “què s’ha cregut, que jo sóc el pare!”, “els bons nens són els obedients”, etc.)…

I el primer que ens hauríem de preguntar: per a què necessitem que els fills i filles facin el que volem? Volem fills obedients que a l’adolescència obeeixin a les males influències per por? No hauríem de voler que els infants vulguin fer el correcte? Per a que vulguin, els infants s’han de sentir segurs, confiar en les seves capacitats i criteri, a més de tenir models de conducta de qui aprendre què és allò correcte i allò incorrecte.

La disciplina positiva aporta diferents eines per a posar els límits de manera respectuosa amb l’infant, basant-se en aquests 3 principis:

1. Fomentar el sentit de pertinença, importància i contribució de l’infant, a la família i a la societat. Es tracta d’una necessitat bàsica, i com a progenitors o tutors hem de reflexionar sobre si l’estem fomentant prou.
2. Amables i fermes alhora. Cal tenir en compte les necessitats de l’infant, però també les de l’adult i de la situació. Amb amabilitat i respecte posarem límits clars, que no els confonguin.
3. Eficaces a llarg terme: que els ensenyin habilitats, estratègies i eines per a la vida. Que els permetin descobrir les seves pròpies habilitats per a contribuir a l’entorn.

Darrera d’una conducta problemàtica, hi ha necessitats de l’infant que no han estat cobertes. Hem de parar-nos i pensar quina és la funció que compleix aquesta conducta? Necessita sentir-se important? Necessita sentir-se acceptat/da o estimat/da incondicionalment? Necessita sentir que aporta, que pot modificar l’entorn? Si ens quedem només observant la part visible, la conducta, però no reflexionem sobre la causa, si ens deixem portar per l’impuls, reaccionarem irreflexivament per aturar aquella conducta que ens molesta.

En canvi, si ens cuidem, ens dediquem un temps per a nosaltres, intentem estar el mínim temps estressats o irritables a casa, i ens permetem separar-nos de la situació que ens produeix malestar abans d’actuar, segurament emetrem una resposta reflexionada. No passa res per dir “ara estic molt alterada i no puc pensar amb claredat, marxo a tranquil·litzar-me i després parlem del que acaba de passar”. El benefici serà doble: per nosaltres i per l’infant, ja que li estarem modelant com controlar-se quan està alterat.

Quines eines substitutives del càstig podem fer servir?

Si l’entorn a casa és de confiança i respecte, amb un clima de connexió i pertinença, els límits seran més fàcils de posar. Aquí teniu 3 idees per a posar-los:

1. Conseqüències naturals: aquelles que fan que l’infant aprengui sense cap intervenció de l’adult. Per exemple: si estudio, suspenc; si no menjo, passo gana; si no em poso l’abric, passo fred… I l’adult només ha d’acompanyar, sense fer judicis de valor. Evitem el “veus? Si t’haguessis posat l’abric…” que els fa tanta ràbia.
2. Conseqüències lògiques: quan les naturals no són aplicables, aplicarem conseqüències relacionades amb la conducta, raonables, respectuoses i pactades amb l’infant amb antelació. Quan parlem de les normes o de l’expectativa de conducta en determinades situacions, hem de fer-los reflexionar sobre la necessitat de comportar-se d’una determinada manera, i arribar conjuntament a les conseqüències que tindrà fer la conducta esperada i no fer-la. Pactant abans evitem també deixar-nos portar els adults per la ràbia del moment. Cal intentar que l’infant no ho interpreti com un càstig, millor parlar d’errors que ens permetran aprendre a la llarga. “Tots ens podem equivocar” i “dels errors se n’aprèn” han de ser mantres familiars que es repeteixin contínuament. L’adult pot enviar-li el missatge “oh, quina llàstima, avui t’has equivocat, ja saps quina és la conseqüència, però estic segur/a que la propera vegada sortirà millor”.
3. Solució de problemes:  enlloc d’enfocar-nos en buscar culpables, cal enfocar-se en la solució. Quan adults i infants estem tranquils, podem seure a solucionar problemes, seguint aquestes 4 fases:
   1. Identifiquem i definim conjuntament el problema: L’infant trenca un quadre amb la pilota.  “Has sortit del cole amb ganes de jugar a futbol i com que no t’he portat al parc (admeto el meu error), t’has posat a jugar a casa. Quin creus que ha estat el teu error?”. Així fem de models i convidem a l’infant a admetre els seus errors, i a no buscar culpables a fora, el típic “jo no he estat”.
   2. Pluja d’idees: “Què podem fer per solucionar el problema ara?” “Què podem fer la propera vegada que ens passi?” Admetem totes les idees que ens aporti l’infant, senes jutjar. Si sap llegir, les apuntem. Si no, podem fer dibuixets. 
   3. Mirem punts forts i febles de totes les solucions proposades i n’escollim una.
   4. Ens felicitem per haver trobat una solució conjunta. L’infant repara allò malmès (si allò malmès és el vincle o la relació, pot demanar perdó o fer un escrit de disculpa, si és alguna cosa física, pot reparar-la) i posem en pràctica els pactes les properes vegades que ens trobem en la mateixa situació.

Pensem que com més preguntes obertes fem nosaltres (evitant l’acusador “PER QUÈ?”), més oportunitats per a reflexionar i a arribar a les seves pròpies conclusions tindrà l’infant, i per tant, més s’implicarà en la solució. L’educació s’ha de basar en el diàleg, i el diàleg en les preguntes sense jutjar de l’adult, per ajudar l’infant a pensar per sí mateix.

Aquestes estratègies serveixen per a que l’infant aprengui habilitats de vida, que li serveixin per a fer el seu procés d’aprenentatge. Ells solen veure les coses en blanc o negre, i aprendre a pensar en opcions diferents, els ajuda a desbloquejar un patró de conducta après inadequat. Es diu “Pensament Alternatiu” i li servirà per a tot tipus de situacions a la vida. Hem de ser conscients que cap infant aprèn amb una sola vegada que li diguin com ha de fer una cosa. S’aprèn molt més ràpid amb l’experiència, amb els errors, veient com els altres cometen errors i els admeten, com els solucionen, pensant i reflexionant sobre les solucions als propis problemes. Si tenim una mirada cap a la infància com a procés d’aprenentatge i els permetem cometre errors, ells se sentiran acceptats i voldran anar millorant i creixent.

Per últim, pensem que els fills no neixen amb un manual sota el braç, i que els adults també ens podem equivocar. Si hem castigat fins ara als fills com a única manera de controlar la seva conducta, no cal que ens autofustiguem: sentir-se culpables no ajuda a avançar. Pensem que canviar patrons de conducta instaurats costa temps i esforç i que quan estiguem estressats o cansats, ens sortirà reaccionar enlloc de reflexionar. Però sempre estem a temps de demanar perdó i reflexionar amb l’infant quan l’emoció ja hagi passat. I podem començar centrant la nostra atenció en totes aquelles petites coses que el nostre fill o filla fa bé, mostrant satisfacció i alegria amb aquelles conductes incompatibles amb la conducta que ens desespera, augmentant la probabilitat que la primera es repeteixi en detriment de la segona.

Olga Ventosa. 

Psicòloga i psicopedagoga, Directora del centre Espai Família