TRIBUNA CULTURAL
JOSÉ ANTONIO AGUADO
18/9/2023 | 12:30:32
Ens trobem en un antic teatre ple de pols i cordes, cordes que avui han estat substituïdes per barres electrificades, que baixen focus. A l’ escenari hi ha un actor que, a l’hivern de la seva desolació, es queixa dels temps moderns. El so d’un senglar ressona de fons mentre l’actor ens convida a veure un Ricardo III digne d’un actor de primera fila. La trajectòria teatral, els premis, la humilitat, la hipocresia, les peripècies familiars i la transformació de l’actor en el personatge són els elements que poc a poc van desfilant. La nova realitat fusiona una sèrie d’elements que porten el personatge davant d’un públic a l’escenari de la Sala Villarroel de Barcelona.
Gabriel Calderón escriu i dirigeix Història d’un senglar, un monòleg protagonitzat per Joan Carreras, l’actor que ens enganya, ens porta cap a la ficció des d’aquest lloc fronterer entre la veritat i la mentida. La tragèdia de Ricard III serveix d’anècdota per explicar la intimitat de l’ofici d’actor. Es tracta de jugar amb el text de Ricard III i la feina de l’actor, l’ofici de la persona que dedica la seva vida a la interpretació, crear personatges que no són ell mateix, encara que portin el seu propi nom: Joan Carreras. Una barreja entre literatura i vida que dona com a resultat una hora de reflexions sobre la condició humana, les obres de William Shakespeare, la política, les relacions… Com el ganivet en la mantega, així procedeix Joan Carreras amb el públic, que no té dret de rèplica. Un porc i una rata investiguen amb mal humor en el procés constructiu d’un text que es converteix en una guerra, en una batalla, l’espasa és la paraula de l’actor que vol menjar-se el públic amb patates.
Joan Carreras interpretava a Buckingham en el mític muntatge de Ricard 3R d’Àlex Rigola amb un Pere Arquillué esplèndid. Dels 15 actors d’aleshores al Teatre Lliure, hem passat a un sol actor amb múltiples veus i registres. Joan Carreras passa de la veu de l’actor secundari que aspira a ser protagonista, dona veu a un actor sortit de l’Institut del Teatre, a una actriu que aprofita el seu físic per tenir bons papers i seduir al director, dona veu al seu director mandrós, la veu del mateix Ricard III o a la reina Margarida…
Joan Carreras interpreta a un actor secundari al qual li donen la possibilitat de fer un paper protagonista: Ricard III en una companyia singular on tots semblen moure’s com gallines sense cap. Gabriel Calderón és tremendament selectiu amb el text de William Shakespeare i, en conseqüència, la seva obra està plena de la força de l’essencial.
Encertada l’escenografia que fa que l’actor estigui a prop del públic i a prop de la història del teatre. No sabem si la cadira és el tron del rei o la cadira d’un vell teatre amb les seves cordes velles i polsegoses.
L’obra comença amb un actor fent exercicis d’escalfament de la boca i la veu. La música baixa i Ricard III recitat de forma ràpida inicia aquest monòleg que reflexiona sobre la nostra raó com a home contemporani i les paraules eternes del dramaturg anglès. L’actor sempre parla de forma directa amb el públic, fent que vegi els espectadors des de dalt, deixant l’espectador vulnerable als atacs de l’espasa acerada de la llengua irònica de l’actor.
El Ricard III que va presentar Shakespeare és un ésser cruel, deformat, despietat i ple d’ambició política. Ricard III accedeix al tron i, a partir d’aquest moment, l’angoixa s’apodera d’ell fins al final de l’obra, on llança una frase mítica: “Un cavall, un cavall; el meu regne per un cavall”.
Joan Carreras dona una lliçó d’amor i passió per l’escenari, critica amb llengua enverinada els seus companys i el públic en la seva ignorància, les regles de l’assaig i tot el que envolta l’art i l’ofici de l’actor.
__
José Antonio Aguado és llicenciat en Filologia Hispànica. És autor i director de la Companyia8. I professor al Batxillerat d’Arts Escèniques a l’INS Viladecavalls.
__
La responsabilitat de les opinions expressades en aquest Diari correspon exclusivament als seus autors. Diari Sant Quirze no s’identifica necessàriament amb les opinions expressades pels seus col·laboradors i columnistes.
