TRIBUNA / PHIL CONNORS
Joc de Trons
[dropcap]A[/dropcap]questa setmana hi ha lluites pel poder. Per una banda, una guerra real, amb foc real, amb persones mortes de veritat, que es lliura a l’extrem oriental d’Europa, que acaba de començar i que té pinta d’anar a més.
Resulta quelcom incomprensible, en ple segle XXI, que els conflictes entre nacions, sigui quin sigui el motiu que les enfronta, s’hagin de resoldre a base de matar gent. La guerra hauria d’estar prohibida.
Tothom esforçant-se a salvar vides infectades de COVID perquè puguin morir sanes en un conflicte sense saber ben bé el motiu real que l’origina. Una molt mala notícia per la humanitat i que estem seguint amb preocupació.
I una altra lluita de poder, aquesta sense que la sang arribi a tacar, però que el periodisme li agrada maximitzar i l’anomena Guerra al PP que estem seguint amb satisfacció. No perquè sigui el PP sinó perquè som un país on ens agraden les xafarderies.
Banalitzar la paraula Guerra, quan n’hi ha una de debò, i reduir-la a una baralla de pati de preescolar entre egos sublimats és un exemple més del nivell del periodisme actual on prima l’escàndol per vendre (més).
Al partit blau cel on vola la gavina, hi ha hagut una crisi de parella que ha acabat amb una crisi estructural de l’aparell. La Guerra dels Rose en clau política. És el que passa quan el partit pren partit per una de les parts i també quan el partit es parteix.
La gavina està tocada de l’ala. I ara també de la de volar i si no aconsegueix enlairant-se està clar que caminant passa a ser un ànec: patós i caganer.
I ja hi ha qui posa a punt l’escopeta per caçar-lo.
Els del partit taronja veuen una oportunitat de treure cap quan fa res ningú donava un cèntim d’euro per ells; l’oportunitat de fer ànec a la taronja.
Els del partit verd, no pas d’ideologia, sinó perquè sempre van vestits de caçadors, veuen l’oportunitat de caçar l’ànec, el que en la tragèdia grega vindria a ser com matar el pare, i treure pit menjant-se el magret.
Una crisi en un gran partit atiada per la corrupció. Un altre cop. Un cop més. Sembla que la política, i més si l’exerceixen les dretes, no pot deslligar-se d’aquesta lacra. Sembla com si el poder sense corrupció és menys. I de dimitir si de cas ja en parlem un altre dia.
El PP va equivocar l’estratègia d’oposició i avui, el seu, encara, líder, no recull cap sentiment ni de llàstima ni de solidaritat, tot i que l’educació no permet fer-ho públic per allò de no fer escarni de l’enemic caigut.
Escorant al partit cap a la dreta per evitar que els seus rivals de l’espai polític li seguessin l’herba, s’ha instal·lat en la desqualificació contra el govern per desbancar-lo i ha acabat assegut a terra.
Ha estat víctima de la seva pròpia mala gestió. No ha entès el seu paper en la història i la necessitat de ser estadista abans que partidista. Ara cal veure com es recondueix la situació interna al partit que en qualsevol cas no pot tenir major importància que el que pot passar en les pròximes hores a Ucraïna.
