JAVI QUINTANO
21/5/2024 | 18:13:32
Tu llegeixes gratis, però la informació vol hores. Si t’agrada el què llegeixes, anuncia’t o associa’t i fes possible que seguim publicant.
Com va anar ahir, a l’inauguració?
Vam tenir un ple brutal però és que no cabíem. Hi ha 26 obres de 20 artistes que formen part de la història de l’art, artistes reconeguts com Monet, Van Gogh, Cézanne, Frida Kahlo, Leonardo, Magritte, Dalí, Munch… Són còpies el més fidels possible. Algunes arriben a una definició molt alta fins al punt que no ho distingeixes. Ho han pintat tot socis de l’associació artística TT…
Després tornem al TT, però primer parlem de tu. Quin ha estat el teu recorregut fins que t’has dedicat totalment a l’art?
Bé, jo porto dedicat a l’art pràcticament tota la vida. Des de petit, des de jove ja tenia, com tots els nens, inquietuds artístiques, però quan vaig entrar a l’adolescència no ho vaig deixar, al contrari, vaig continuar, em vaig formar més… però em vaig formar més al món del còmic. Als anys 80 el còmic tenia una força brutal. Potser hi havia 10 o 12 revistes de còmic al mercat. M’agradava molt el còmic d’autor, més que el de superherois o Astèrix o Tintín… més que aquests còmics comercials m’agradava molt el còmic d’autor, sobretot el còmic francès, que tenia moltíssima força. França era la meca del còmic: hi havia dos grans salons del còmic internacionals que eren Angoulême a França i Luca a Itàlia. Jo vaig anar a la sala d’Angoulême, perquè era com anar a Hollywood a veure els grans i és la meca del còmic d’autor. El còmic d’autor és aquell còmic que feia una sola persona: ell era el guionista, el dibuixant, el pintor, el retolador… ho era tot, però el còmic més americà o més japonès és un còmic comercial: cada professional fa una cosa diferent.
Dedicar-me completament a l’art és més recent. Jo porto fent classes com a professor d’art uns 16 anys, des dels 43 o 44 anys, i ara en tinc 60. Als 45 vaig començar a treure’m el grau d’Història de l’Art i me’l vaig treure abans de fer els 50… i a més, fa uns 5 anys que porto dedicats d’una manera més intensaa desenvolupar més la meva faceta i personal com a artista, presentant-me a premis.
Jo soc biòleg. Vaig començar com a professor de batxillerat quan tenia 23 anys, després de la mili. Eren unes classes de substitució. I després ja em vaig quedar quatre anys però va venir la crisi dels anys 90, la crisi del petroli amb el Bush pare i els col·legis privats van començar a tenir caiguda d’alumnes, va venir la baixada de la natalitat i el col·legi on estava va començar a treure’s de sobre professors. Després vaig marxar a un col·legi d’educació especial, on estava com a educador i la veritat és que no em sentia realitzat… la feina era molt reconfortant perquè estaves treballant amb gent jove amb problemes d’inserció social, però no era el meu àmbit. Llavors va canviar la norma del món de l’educació i calia una formació específica que jo no tenia, i va ser quan ja vaig deixar aquella escola, vaig estar cinc anys més o menys.
Després d’això i abans de ser professor d’art vaig treballar de manera autònoma com a dibuixant, com a freelance dissenyador gràfic, com a portadista i en editorials i en agències de publicitat. En aquells anys, als anys 80 i tants 90, no existia el món de l’ordinador i tot era manual tot era aquarel·les, llapis, tinta i m’encarregaven dissenys fets a mà i moltes coses tallades de revistes, jocs de taula… en fi, il·lustracions d’articles, i ho feia a mà. Després ja em vaig ficar al món de l’ordinador. Em vaig comprar un equip, em vaig comprar una tauleta de gràfica i vaig començar de mica en mica a fer-ho més gràfic, tot més digital, i anava compaginant tot això amb les meves classes…
Després va arribar la crisi del 2008, la crisi del Lehman Brothers, i van fer una caiguda important les agències de publicitat i els encàrrecs van començar a decaure i va ser quan ja em vaig dedicar més plenament a fer classes de pintura…a poc a poc, progressivament… no hi ha hagut mai a la meva vida allò de la pandèmia “la gran renúncia”, que la gent deixava la feina d’avui per demà i canviava totalment de vida.
Fa cinc anys que pintes més. Quin és el teu estil? i els teus temes?
Jo sempre m’he definit per l’estil realista, que alguns podrien anomenar hiperrealista. Jo soc de realisme, figuració i naturalisme. Els temes que trio sempre son de la meva proximitat, del meu entorn, del meu món, me’ls trobo. No els forço, no els busco, me’ls trobo sempre. Sempre estic en “mode” receptor i de sobte em trobo una cosa que em motiva en la meva realitat, que em motiva diàriament i que està en connexió amb les inquietuds que jo pugui tenir.
He intentat no idealitzar la meva feina. No busco la idealització, no busco allò bell, allò bonic, allò pintoresc. No busco fer una obra, sigui dibuix, sigui pintura, còmoda. Tampoc incòmoda. Busco provocar, però tampoc busco la decoració, ni embellir el que veig. Per això ho anomeno naturalisme, perquè faig una recerca del natural que m’envolta.
Quina és la teva inspiració? Quins artistes t’han cridat l’atenció, els que t’agraden més?
A mi em va impactar molt en el seu moment, com ens ha passat a la gran majoria dels realistes que ens agrada el realisme pictòric, no hiperrealisme fotogràfic, sinó hiperrealisme pictòric… el realisme fotogràfic és aquell que intenta clavar la foto en la seva totalitat i en canvi el realisme o l’hiperrealisme més pictòric és aquell en el qual no hi ha problema si hi ha una imperfecció o molta definició d’una part i poca d’una altra o fins i tot si no has d’acabar tota l’obra en la seva totalitat… Per a mi aquest artista que m’ha marcat molt en el seu moment ser Antonio López, ens ha marcat a tots. Traient Antonio López vaig tenir també l’oportunitat de conèixer una exposició que van fer al Palau de la Virreina fa molts anys, igual 25 anys, de Julio Vaquero. Després, el que ha fet posteriorment ja no m’ha interessat tant, però sí en el seu moment. També m’han marcat altres artistes que no són tan hiperrealistes però m’agrada molt la seva expressivitat i la seva força, la seva personalitat transmesa en el dibuix, sobretot als autoretrats, un d’ells és Egon Schiele, austríac, deixeble de Klim. És un home molt controvertit, amb una personalitat molt forta i amb un esperit tempestuós, molt marcat per la seva mare. La seva obra és molt dura, molt dura en alguns moments i m’agradava aquesta duresa, l’obra sense embuts, sense traves. Sense ser escabrós buscava allò que també forma part de la intimitat. Em va atreure molt, i m’atreu encara i em fa pensar. M’agrada aquest atreviment que tenia i després aquesta força expressiva del traç i de la manera de fer-ho. Tenia un punt de natural i de real encara que no fos un realisme extrem.
En aquests temps que tu t’has dedicat més a pintar, quines són les fites o reconeixements que has tingut?
Jo vaig començar a presentar-me a concursos l’any 2000 però en aquells anys els concursos no és com ara ara tot és per internet, envies la imatge si et seleccionen per imatge llavors ja envies el quadre i ja saps que tens una selecció, que seràs exposat, que estaràs en catàleg… Ara envies el quadre ja amb la garantia que estaràs exposat… a més ara hi ha moltes agències de transports que per 80, 100 euros envies un quadre gran a l’altra part del país, i fins i tot a l’estranger… ara és relativament econòmic enviar un quadre. L’any 2001, 2002, 2003, 2004 enviar un quadre, era un dineral. Hi havia tres agències. Ara he enviat a Escòcia un quadre de dos metres per dos i m’ha costat 150 euros enviar-lo. Aquest quadre em va costar a mi 300 euros enviar-lo al seu moment des de Barcelona a Àvila. Per això vaig parar de fer concursos. Ho va haver un moment en què vaig veure que allò no sortia. Ho enviaves sense cap garantia, anava i tornava i potser no havia estat seleccionat, i a mi per sort em seleccionaven… però en aquells anys l’obra havia de ser gran i jo pintava en fusta… era car enviar, i la pintura era caríssima. Vaig ser seleccionat en diversos concursos i vaig guanyar algunes mencions d’honor però quan va arribar la crisi del 2008, tot va caure i molts premis i molts concursos que eren públics i subvencionats per ajuntaments, per fundacions, van desaparèixer. Els artistes realment ho van passar malament en aquest sentit i va ser quan vaig deixar de dedicar-me més a la pintura, perquè entre el que valia tot, que no hi havia premis, que no hi havia diners i com la crisi va durar ben bé, 8 o 10 anys, em vaig dedicar més a les classes i em van sortir també més classes aquí a Sant Quirze.
Amb el confinament el món de la pintura s’ha revaloritzat un munt perquè és clar, els pintors no necessiten ningú per pintar. Necessitem el nostre estudi i tots estàvem a casa dos o tres mesos, i pintar podiem a pintar. Hi va haver una inflació d’artistes amb un munt d’obra, i a la sortida de la pandèmia hi havia quadres per tot arreu, i els concursos s’havien recuperat.
Totes les estadístiques dels concursos eren de rècord de participació . Va ser quan vaig començar a presentar-me, a la sortida del confinament, perquè jo també en em vaig dedicar a pintar. I va ser quan vaig començar a tenir un munt d’èxit. Vaig guanyar dos o tres premis en poc temps. En una ocasió, en un mateix dia em van comunicar dos premis…
Un dels internacionals on em vaig prsentar i vaig tenir una menció va ser a Nova York, de l’Art Renewal Center… El ModPortrait de retrat em van donar el premi aquest divendres i és a nivell internacional, tot i que és nacional. Em van donar una menció però va guanyar un japonès, un anglès, una australiana. La gent no es presenta a un concurs internacional si no hi ha diners, prestigi i difusió de l’esdeveniment. Jo em presento a aquests concursos i ja he aconseguit dues mencions, diverses vegades he estat finalistes i a Nova York també vaig aconseguir ser finalista entre els 100 millors dibuixos de milers que es presenten de tot el món. Això ja és un reconeixement.
Està en un bon moment l’art ara, a nivell d’autors i de vendes?
Sí. A Espanya no, a Espanya no es ven res. Aquí no hi ha cultura de comprar. La gent aquí compra per decorar i gasten molt poquet. No hi ha cultura a Espanya. On més es compra és a Àsia, els xinesos tenen molt poder adquisitiu. Ara es compra als Estats Units i a Europa més Alemanya o França… qualsevol país europeu que no sigui del sud. Es ven més als països del nord. Jo ara tinc una exposició a Dinamarca, el 6 de juny la inauguren. He enviat quadres a Dinamarca i un d’ells l’he posat a 10.000 euros. És un quadre que jo aquí no goso posar a 10.000 euros. Aquest quadre aquí a Espanya no el comprarà ningú a aquest preu.
Es ven poc, a Espanya, però ni aquests que venen viuen de l’art exclusivament, de la seva obra. Han de fer classes, de fer workshops, que és una cosa que s’ha posat molt de moda, el concepte workshop. Son com masterclass que duren 3-4 dies, pagues un dineral 400, 500, 600, 800 euros moltes vegades, els fas al taller del artista o un centre artístic… ho fan gent com Julio Vaquero, Quique Meana, Corella, Sevilla… tots aquestsa artistes molt bons que tenen un estil, ells t’ensenyen el seu estil i tu aprens una miqueta si ja ets una persona que ja saps pintar o estàs en una fase de formació important.
També molts artistes viuen de la representació o de portar-te a altres països, això com funciona?
Moltes galeries porten el nom de la persona que està al capdavant, per exemple, aquesta meva es diu Patricia Cancelo, que és una galerista que també és artista, però té la seva galeria. N’hi ha d’altres, com Egan Albar, Sara Casat, etc. La galeria el que fa és exposicions col·lectives i viu de les exposicions col·lectives que fa cada 15 dies i els artistes paguen per exposar i un tant per quadre. Pagues 300 o 500 euros durant 15 dies i jo et promociono, et publicito, et porto els meus clients, intento vendre’t… no et puc garantir però has de pagar uns preus no regulats… jo he arribat a pagar 50 euros per un quadre en una galeria a Barcelona i en un altre he pagat 250… hi ha gent que en cap ha venut res i es cansa de pagar. Jo he venut alguns quadres i m’han proposat aquest tema internacional… Hi ha galeries que es mouen més internacionalment i altres que no es mouen tant… llavors ara hi ha una inflació de fires…
Què és això de les fires?
Hi ha un munt de fires per tot arreu. Hi ha diversos tipus de fires: hi ha fires que són molt de carrer i hi ha fires que són a palaus i en llocs ja més indicats per això com pot ser aquí a Sabadell… una de les coses que vaig dir, si tingués pressupost i equip, jo muntaria una fira d’art aquí, perquè el Vallès està totalment mort en aquest sentit. Aquí no hi ha res i fer una fira d’art aquí al palau firal de Sabadell és ideal… hi ha fires de motos, de cotxes de macramé, de decoracions… Una fira d’art seria genial. Son fires de dijous, divendres, dissabte i diumenge. Les típiques fires de l’automòbil però d’artistes. N’hi ha de dos tipus: les que són només de galeries i les que son de galeries i d’artistes i després n’hi ha algunes que són només d’artistes…
Tornant a Sant Quirze, quina és la història del Grup TT?
Jo estic des del principi. Em van trucar del Cercle de Cultura, que és una associació que hi ha aquí al poble, que feien classes de dibuix i pintura, i la senyora que feia les classes es va retirar i buscaven algú per fer les classes i vaig venir, vaig parlar i em van dir val, i vaig començar amb tres o quatre alumnes, fa 16 anys. No es feia publicitat, era el boca a boca, i mica en mica va anar creixent fins que va arribar un moment, dos anys abans de la pandèmia que érem moltíssims a la classe i a més jo no tenia llibertat d’acció, de moviment i de decisions, perquè jo formava part del Cercle de Cultura hi havia una presidenta i ella era la que manava i si jo havia de prendre una decisió havia de demanar permís i per altra banda no teníem un pressupost. Va arribar un moment que erem tants alumnes que vam fer una reunió, els vaig convocar a tots i vam dir de muntar una associació per rebre subvencions, tenir un pressupost i poder muntar les nostres pròpies activitats.
Tothom va estar d’acord i es va fundar. Vam fer els estatuts. El nom TT és del traç i la taca, que són els dos conceptes que poden definir una obra, bàsicament.
Quanta gent hi ha ara?
Hem crescut molt. Ara mateix de socis, uns 75, 80… gent que pinta una vegada per setmana, uns 50. Hi ha gent que ja sap pintar quan arriba a l’associació i gent que no té la més mínima idea, que ve des de zero.
La gent, quin perfil té?
La majoria és jubilada però també hi ha gent que no està jubilada, que treballa, que és jove, que té quaranta-tants anys… tinc diversos alumnes així, que tenen els seus horaris de feina i els va bé perquè a partir de dos quarts de sis, sis de la tarda pinten. Son dues hores i mitja la classe.
Què li aporta a la gent estar en una associació així?
A veure nosaltres com a associació no ens dediquem només a fer classes sinò que a la gent la impliquem i la “molestem” positivament, en el sentit de fer projectes. Per exemple aquest projecte de l’exposició d’aquesta setmana. La gent se sent implicada, a la festa major hi ha un projecte d’una temàtica, i la gent se sent implicada. Per Nadal hi ha un projecte i la gent se sent implicada amb el projecte. El dia de la dona també. La gent no ve a fer el seu quadre i marxa, sinó que a més se sent artista perquè està fent un quadre personal, està fent un quadre temàtic, està participant amb més persones en un projecte comú i se sent més acompanyat en aquesta tasca com a artista que exposa. I després es dóna protagonisme als artistes, als socis, com artistes, no com un alumne sense més. Molts no s’atreveixen a exposar si no fos perquè hi ha darrere tot un projecte, tot un suport i un equip d’altres companys que com ell li donen suport i se sent més, i després perquè fem exposicions més allà d’aquí: a Sabadell, a Barcelona hem fet coses i ens estem movent cada vegada més. Veuen que no és venir i anar-se’n i ja està. I després fem activitats, sortides a exposicions cada trimestre, conferències, xerrades i la gent se sent que aprèn, no només a pintar i poca cosa més, sinó que aprèn també coneixements artístics culturals, de la història de l’art. I es formen grups d’artista i això és molt més enllà d’amistat és a dir, hi ha una tasca social molt més enllà de les classes.
A tu t’han donat el premi Mussol de l’Any. Què ha representat per a tu això?
Bé, doncs en principi se suposa que és un reconeixement a una implicació al poble en general, tot això que t’estic explicant és el que jo he anat fent creixer, el que he anat -sense saber que això em passaria a la vida- fent. Vaig començar amb les classes aquí perquè sempre he estat una persona molt implicada i m’agrada molt implicar-me en tot i m’agrada no ser el protagonista… Jo ahir a la inauguració, el meu protagonisme estava diluït amb el protagonisme dels artistes i m’agrada molt que els protagonistes siguin els altres. No sóc jo. Jo puc ser més motor, però els artistes són els artistes. Tot això i l’activitat de difondre el nom del poble més enllà del poble, amb els premis que he aconseguit és el que fa que al final, suposo que l’Ajuntament ho ha considerat com a part d’una implicació d’anys. Això no és producte d’una tarda.
Ja per acabar. Què creus que falta a Sant Quirze a nivell d’art?
Li falten espais institucionals per promoure més les exposicions artístiques. Sant Quirze està molt bolcada al teatre i a la música perquè té un espai meravellós que és La Patronal i que per fer concerts, obres de teatre, pel·lícules i presentacions està fantàstic. I ho han renovat i ho han deixat de conya, i està genial. Però és clar, traient La Patronal no hi ha res més. No hi ha un espai firal, no hi ha un gran lloc on fer el que ahir vam fer (la inauguració de l’exposició). Podria haver estat encara més gran si hagués tingut un lloc més adequat… una sala de biblioteca, amb totes les limitacions que això comporta, d’horaris, de soroll, de metres quadrats, no hi ha focus, i els quadres són apagats…
Què caldria artísticament al poble? Li caldria un gran premi, un concurs amb un gran premi d’art, de pintura que nosaltres estem darrere d’això, intentant organitzant-lo, en el qual es difongués més, perquè Sant Quirze té una gran trajectòria de concursos de pintura ràpida que es feien amb un gran artista com va ser Vila-Puig. Li caldria un concurs d’art i un espai meravellós, adequat per a exposicions, ben infraestructurat, amb exposicions d’una manera regular, oberta al públic, en un horari regular al llarg de tot el any. Si nosaltres deixéssim de fer el què fem, no hi hauria res a Sant Quirze que tingués a veure amb la pintura i amb l’art plàstic.
