J.A.AGUADO / TRIBUNA / CULTURA / TEATRE.
Katie Mitchell reivindica la política de gènere
[dropcap]A[/dropcap]riadne auf Naxos l’òpera que es representa al Gran Teatre de Liceu de Barcelona és una òpera de Richard Strauss amb llibret d’Hugo Von Hofmansthal basat en l’obra de teatre de Molière El burgès gentil home i en el mite grec d’Ariadna i Bacus sota batuta del mestre Josep Pons que dirigeix una orquestra de cambra petita enfront d’altres òperes de Strauss on es necessitaven orquestres amb molts músics com Salomé o La dona sense ombra amb cent cinquanta músics.
Amb dramatúrgia teatral de Martin Crimp, escenografia de Chloe Lamford i una original il·luminació de James Farncombe, l’òpera Ariadne auf Naxos brilla per la seva posada en escena tan contemporània. Richard Strauss li interessa el joc de l’exploració del teatre dins el teatre, l’escenari dintre del mateix menjador burgès. El llibret ens parla d’un ric vienès que obliga a experimentar a dues companyies de gèneres oposats d’una banda l’alegria de viure dels actors de la Cemmedia de’ll Art i d’altra banda la visió pessimista de l’existència de la tragèdia grega on la fortuna condueix la vida dels seus personatges a un destí marcat des del naixement. Es tracta d’una òpera de l’època de creativitat del compositor que va entre 1909 i 1919: Elektra, El cavaller de la rosa, La dona sense ombra (1919) i Ariadne auf Naxos és l’any 1912.
El director d’escena marca l’estètica de l’espectacle, en aquest cas ens trobem amb la directora anglesa Katie Mitchell, associada al National Theatre de Londres. Mitchell introdueix el tema de l’embaràs d’Ariadne i la maternitat, amb un nadó en escena com a símbol de l’esperança enfront de la recança de l’existència com aportació personal al nou muntatge. Mitchell posa l’accent en la política de gènere.
L’espai dissenyat per Chloe Lamford és un menjador d’un noble més ric de Viena en forma rectangular amb sostre i parets on es desenvolupa l’acció de l’òpera i la baralla del primer acte entre actors còmics i cantants d’òpera. Un dels grans atractius és el gran nivell vocal de les sopranos del repartiment: la soprano finlandesa MiinaLiisa Värelä i la sud-africana Johanni van Oostrum encarnen el paper de Primmadona a la primera part i Ariadne en la segona, i la soprano basca Elena Sancho i la soprano catalana Sara Blanch amb el difícil paper de Zerbinetta. La mezzosoprano irlandesa Paula Murrihy i el baríton José Antonio López donen vida al jove compositor i al mestre de música del primer acte.
Com no podia ser d’altra manera juga amb la frivolitat de l’amor i el desig d’Ariadna abandonada per Teseu a l’illa de Naxos on desitja la mort. El duel entre el desig de vida i el desig de mort travessen el segon acte, que és on es representa l’òpera dins de l’òpera. El contrast entre la comèdia i la tragèdia ve en les discussions del primer acte, on el majordom que representa l’amo de la casa que intenta posar ordre i els suggereix fusionar la comèdia amb la tragèdia. Quan Ariadne espera la mort apareixen els comediants italians que intenten distreure-la amb un frívol vals, és el moment on Zerbinetta llança un discurs contra els homes, quan se’n van els comediants italians es presenta Bacus, el tenor David Pomeroy i fa que Ariadne oblidi a Teseu.
J. A. Aguado.
