TRIBUNA / PHIL CONNORS.
Kintsugi
[dropcap]E[/dropcap]n la nostra quotidianitat, sovint la realitat se’ns mostra com un mur contra el que s’estavellen els desitjos.
Però fins i tot de la trencadissa, ja sigui física o emocional, se’n pot treure una lliçó i sortir-ne amb més força.
El kintsugi és l’art japonès de lluir cicatrius; quelcom que en la societat occidental, amb un enfocament molt més pragmàtic i materialista, resulta inconcebible.
Però no, no fa referència a cicatrius físiques en éssers humans, sinó a no dissimular les que presenten objectes un cop reparats. Principalment plats, tasses i gerros de ceràmica o porcellana quina fragilitat els fa més proclius a patir trencadissa.
A occident per l’arranjament, si s’arriba a fer-lo doncs prima llençar i substituir, es procura emprar pega transparent i que no supuri perquè no es vegi; faria lleig.
A Japó, en canvi, es recorre a l’art mil·lenari nomenat kintsugi que també fa servir un adhesiu molt potent, una laca, però que es ruixa amb pols d’or i, per tant, no només mostra tota la sinuositat de l’esquerda sinó que la ressalta i atrapa la mirada directament.
El resultat no només repara la peça sinó que li dóna un nou aspecte i indica la importància que té per qui la posseeix, doncs la tècnica no s’aplica a tota peça trencada ni per tothom. Hi ha un component emotiu, històric, familiar que fa que preservar la peça i il·luminar-la respongui més a un sentiment que a un fet materialista.
Posar-hi or és quelcom molt revelador. Indica que la peça atresora un recorregut personal considerat valuós, que no es vol perdre, i que es vol que encara ho sigui més i més bell. Com un record preuat que no volem que s’esvaeixi de la memòria.
Les cicatrius emocionals tenen en el kintsugi on emmirallar-se. No es tracta d’amagar-se al seu darrere per vergonya, sentiment de culpa o temor sinó d’enfrontar-les i resoldre les desavinences amb persones estimades provocades per malentesos, orgull, distanciaments…
Ens equivoquem per poder aprendre. Caiem per aprendre a aixecar-nos. Les cicatrius ens han de permetre reconèixer els errors i emmenar-los i reinventar-nos com a persones. Som els d’abans, però no serem com abans.
Allò que ens ha marcat no ens ha d’afeblir sinó enfortir. No hi hem de veure fragilitat sinó resiliència, que és com s’anomena la capacitat que tenim els éssers humans de recuperar-nos de traumes i continuar avançant.
El Kintsugi és l’art que fa veure que una esquerda no és res més que una porta oberta perquè entri la llum.
