PHIL CONNORS/TRIBUNA
La Cash Room del Rei
Abans la gent vivia en cases angleses, ja sabeu, el que avui vindrien a ser cases adossades: cases enganxades unes amb les altres, amb façanes de poca amplada però força profunditat edificada, una alçada entre una i dues plantes i golfes i un pati exterior.
En la post-guerra i fins l’eclosió dels pisos era la vivenda habitual. Molt fosca, només llum per davant i darrera i algun lluernari. Les habitacions interiors eren tenebroses i si sobraven sempre n’hi havia una dedicada als mals endreços.
El quarto dels mals endreços era un calaix de sastre a l’engròs. Era el quarto de les rates on s’amenaçava tancar als petits si feien trapelleries. Era el quarto on s’emmagatzemaven coses espatllades i tot allò que deixava de ser necessari o útil però que no es llençava per si algun dia es podia menester.
I desprès hi ha la Cash Room o sigui la habitació dels diners. Dels diners en efectiu per ser més precisos i que com el seu nom indica es el quarto que es dedica per apilonar el diners. Feixos i més feixos de bitllets i cartutxos i més cartutxos de monedes.
És com un moneder però a l’engròs. Una caixa forta però de les grans, de les que s’hi cap a peu dret. Tots tenim una Cash Room a casa o si més no un Calaix Room on deixem el canvi que ens pesa a la butxaca. O no?
No? Doncs qui si tenia una Cash Room a la Zarzuela era l’emèrit. El rei emèrit va trobar utilitat a tantes habitacions buides donant-les-hi valor.
Clar, amb una fortuna estimada de més de 2.300 milions d’€, es lògic pensar que necessités disposar de suficient efectiu per fer front a qualsevol imprevist, donar una propina, donar una almoina, pagar un cafè o un barra de pa. I al seu nivell no n’hi prou amb quatre quartos, calen uns quants bitllets o millor uns quants milions. És el que normalment es coneix com argent de poche, o sigui diner de butxaca. Per petites despeses.
Per tant a la Cash Room reial no hi havia ni rals ni xavalla ni bitllets de 5€. Sinó bitllets dels grossos, dels de 500€, empaquetats i classificats en prestatges. Vaja, com si fos una llibreria però enlloc de llibres (que es cultura i pot tenir efectes secundaris, no fotem, que es rei però no tonto) tenia diners. Efectiu. Cash. Argent de poche.
Si les estadístiques al 2013 deien que una quarta part de tots els bitllets de 500€ que circulaven per Europa estaven a España cal donar-li l’emèrit el mèrit de col·laborar a fer-ho possible.
I potser també va propiciar sense voler la llei que va fer que a partir del 2018 i per lluitar contra l’opacitat fiscal, els bitllets de 500€, aquells Bin Laden, recordeu l’acudit?, es deixessin d’emetre. Una emissió quin origen, això es una nota cultural, fou una imposició d’Alemanya per igualar el seu bitllet de 1.000 marcs quan es van encunyar els euros.
Què voleu? Hi ha molta gent col·leccionista: de segells, de monedes, de xapes de cava, de rellotges, de punts de llibre; doncs l’emèrit col·leccionava bitllets i ja s’ha sap que quan fas col·lecció mai n’hi ha prou.
Phil Connors.
